La realitat i l'arkhé: els primers filòsofs de la physis

Una de les preguntes fonamentals que guia tot el desenvolupament de la història de la filosofia occidental és la pregunta per la realitat. Què és? Quins elements la componen i quines característiques tenen? La primera pregunta, de caràcter general, correspon a la metafísica, mentre que la segona se situa en el terreny de l'ontologia.

Els primers filòsofs van respondre a la pregunta sobre què és la realitat amb la paraula «physis» (naturalesa), a la qual atribuïen un sentit diferent del que té per a nosaltres actualment. Podem destacar fins a tres sentits diferents que expliquen la seva concepció de la realitat a continuació.

En primer lloc, la «physis» s'entén com el conjunt de la natura, és a dir, el conjunt de les coses que no han estat produïdes per l'ésser humà; en aquest sentit, allò que és natural s'identifica amb la totalitat del cosmos. Etimològicament, el pensament grec entén per cosmos un tot ordenat, bell i dinàmic.

En segon lloc, la «physis» s'entén com la naturalesa de les coses, és a dir, la manera de ser pròpia de cada cosa. Els filòsofs també van anomenar aquesta naturalesa essència, ja que designa els aspectes que caracteritzen un determinat tipus d'éssers i els diferencien de la resta. Si entenem la natura com un tot ordenat, el lloc i la funció estan determinats per la seva pròpia naturalesa o essència.

Finalment, la «physis» s'entén com a «arkhé». Etimològicament, «physis» significa néixer, desenvolupar-se o emergir. En aquest sentit, fa referència a dos significats complementaris: el principi (arkhé) del qual sorgeixen les coses i el procés dinàmic mitjançant el qual creixen.

En l'intent de comprendre i explicar la naturalesa des d'un pensament racional, els primers filòsofs van plantejar-se la recerca de l'arkhé, és a dir, aquell principi últim del qual procedeixen totes les coses i al qual tornen quan desapareixen. Aquesta recerca es va convertir en el problema principal i fonamental de la filosofia.

L'arkhé designa la realitat última de la qual estan constituïdes totes les coses, però també és el principi que possibilita l'explicació del moviment, els canvis i la diversitat en les coses existents. Juntament amb la recerca de «l'arkhé», els primers filòsofs van abordar el problema de l'origen de l'univers i la seva evolució posterior, fins a arribar al món tal com l'observem ara.

La tasca dels primers filòsofs era difícil, ja que havien de començar de zero. Inicialment, partien de l'observació del que tenien al seu voltant i de la seva experiència quotidiana per proposar teories sobre el funcionament general de la natura. Així, el coneixement apareix com a resultat de la combinació del que ens mostren els sentits, és a dir, l'observació de la natura, i allò que és capaç de comprendre o elaborar la nostra raó, buscant regularitats que es poden detectar per fer-ne generalitzacions.

Però els primers filòsofs van descobrir que, amb l'ús simple dels sentits, no n'hi ha prou, ja que aquests, per ells mateixos, no són capaços d'accedir a la realitat profunda de les coses, és a dir, allò que és constant i permanent, la seva essència. Els sentits ens mostren les coses com a múltiples i canviants, una realitat que en molts pensadors es considera una simple aparença.

És per això que, en desenvolupar les diferents teories dels primers filòsofs, veurem com es configuren dues teories del coneixement clàssiques. Uns consideraran que la informació dels sentits, l'empirisme, és imprescindible per a tota teoria racional.

Els altres, en canvi, consideraran aquesta informació com una aparença i defensaran una teoria basada en la raó, el racionalisme.

En el segle VI a.C. es desenvolupa, a les ciutats de la costa jònica (actual Turquia), una nova forma de pensar (saviesa) i una nova forma de societat que s'oposen a les explicacions mítiques i a la societat aristocràtica que predominava fins aleshores. El centre d'aquest nou pensament es trobava a Milet, on els filòsofs Tales, Anaximandre i Anaxímenes, juntament amb Xenòfanes de Colofó, van desenvolupar les seves teories.

Aquests primers filòsofs tenen en comú que volen explicar el món des de bases racionals. Busquen entendre com es va formar el món (cosmogonia) i quines són les lleis que el fan funcionar. Per això se centren en la investigació de la natura, i així neixen alhora la filosofia i la ciència, com un mateix saber.

Per a Tales de Milet, l'aigua és l'arkhé. Ho justifica per la importància de l'aigua en la natura i en la vida. A més, observa que les coses humides experimenten molts canvis, i que els aliments i les llavors tenen una naturalesa humida.

Anaximandre critica Tales: considera que l'arkhé no pot ser un dels elements, ja que alguns són oposats entre si. Per això proposa l'apeiron, que significa «sindefinit» o «indeterminat», com a principi de totes les coses. L'apeiron és etern i immutable; és l'origen dels elements, que en provenen i hi retornen. A més, controla i equilibra la lluita entre els elements oposats.

Anaxímenes estableix com a arkhé «l'aire», que és invisible i està sempre en moviment. Considera que de l'aire sorgeixen totes les coses mitjançant dos processos: la condensació i la rarefacció. També considera que l'aire és fonamental per a la vida, ja que és necessari per a la respiració i la combustió.

La doctrina òrfica es basa en el dualisme cos-ànima. L'ànima és immortal i viu dins d'un cos mortal. Segons la doctrina del soma-sema, el cos és com una presó per a l'ànima. Quan el cos mor, l'ànima transmigra a un altre cos i es reencarna. Per purificar l'ànima i alliberar-la, cal controlar el cos seguint les regles pitagòriques. En canvi, no controlar el cos comporta la contaminació de l'ànima i la continuació de les reencarnacions. Per això Pitàgores defensa el parentiu de tots els éssers vius i estableix l'abstinència de menjar-los.

Els pitagòrics representaven els nombres amb punts o còdols perquè no tenien una notació numèrica. Això els va portar a relacionar els principis aritmètics i geomètrics. Per això consideraven que els nombres podien ser també la base de la matèria física.

També van descobrir, a través de la música i les matemàtiques, que hi ha una relació entre el que és il·limitat i el que és parell, i entre el que és limitat i el que és senar. Això els va portar a construir una teoria basada en parelles d'oposats per explicar la realitat. Per exemple, limitat-il·limitat, dret-esquerre, masculí-femení.

Per als pitagòrics, tot el que existeix està compost de nombres, però aquests apareixen en diferents proporcions.

En la cosmogonia pitagòrica, a partir de la unitat i dels quatre primers nombres es van generar les principals figures geomètriques i les tres dimensions. Van proposar una cosmogonia no geocèntrica: en lloc de situar la Terra al centre, hi situaven un foc central, relacionat amb una divinitat, i també van proposar l'existència d'un desè cos, l'Antiterra.