El reconeixement del franquisme i la fi de l'autarquia
El reconeixement internacional del franquisme (1953)
L’any 1953 va ser un any clau per al reconeixement internacional del franquisme a través de dues fites principals:
- Signatura del Concordat amb la Santa Seu: va establir un estatus privilegiat per a l’Església catòlica a Espanya.
- Acord amb els Estats Units (EUA): un acord defensiu i econòmic pel qual Espanya permet la instal·lació de bases militars dels EUA en territori espanyol (Torrejón, Morón, Rota i Saragossa) a canvi d’ajuda econòmica i material bèl·lic per modernitzar les forces militars espanyoles. El més important: aquest acord va permetre a Espanya sortir definitivament de l'aïllament i regularitzar les relacions econòmiques i comercials amb la resta de països occidentals.
Crisi econòmica i descontentament social
Malgrat tot, l'any 1953 Espanya encara té greus problemes econòmics: la producció augmentava molt poc i el nivell de vida dels espanyols era molt inferior al dels veïns europeus. Malgrat l’ajuda americana, la situació és molt greu i al carrer apareixen els primers símptomes de descontentament, com ara les protestes obreres entre 1956 i 1958.
El canvi de rumb al govern
Dintre del govern de Franco sorgeixen les primeres veus que demanen un canvi profund en l’economia: la necessitat d’acabar amb l’autarquia i liberalitzar el sistema. La crítica situació econòmica (a punt de fer fallida l’Estat), l’augment de la protesta social i les noves relacions internacionals porten Franco a una nova remodelació del govern l’any 1957:
- Pèrdua accentuada de poder per part dels falangistes.
- Arribada al poder dels anomenats tecnòcrates, vinculats amb l’Opus Dei, que seran decisius en els canvis en la política econòmica del règim.
L'Autarquia
La dictadura buscava l’autosuficiència econòmica (autarquia). Per aconseguir-la, va promoure una política econòmica d’aïllament exterior i la intervenció total de l’Estat en l’economia, substituint el lliure mercat. Aquesta política autàrquica va tenir tres àmbits d’actuació:
- Reglamentació del comerç exterior: les importacions i exportacions eren controlades per l’Estat, qui obligatòriament les havia d'autoritzar. L’objectiu era reduir les importacions als productes considerats totalment imprescindibles. Això va provocar greus problemes per l’escassetat de determinats productes, afectant la indústria i els consumidors.
- Foment de la indústria: especialment de la considerada estratègica per assegurar la independència militar i política del nou Estat.
- Creació d’empreses públiques: es va procedir a la nacionalització de sectors indispensables per al país (com RENFE o CTNE). Es van atorgar moltes ajudes públiques a empreses considerades bàsiques, fet que va generar una despesa pública elevada i una inflació important.