Reforma fabriana: la normativització del català al segle XX

Normativització

Al llarg de segle XIX, i arran de la Renaixença, sorgí una polèmica entre els academicistes o “jocfloralistes” (partidaris de fer una normativa basada en la llengua medieval Antiga) i els partidaris de fer una normativa el més propera possible a la Parla quotidiana.   

Va ser as finals del Segle XIX, qual la revista l’Avençva posar en Marxa l’anomenada normativització Ortogràfica amb l’objectiu de depurar el català de barbarismes i d’unificar L’ortografia.

Durant el primer Terç de Segle XX Catalunya va viure una efervescència política que va Culminar amb la recuperació d’un cert poder polític (la Generalitat) i amb la Recuperació de molts signes d’identitat, tals com la llengua.

En El terreny estricte de la llengua, la conquesta més gran del Segle XX va ser la Codificació normativa que es va aconseguir gràcies al treball de Mossèn Alcover, Francesc de Borja Moll i sobretot de Pompeu Fabra.

En El terreny de les institucions,  Prat de la Riba va ser decisiu: va Crear la Mancomunitat. El govern de la Mancomunitatva dur a terme una tasca d’impuls del Català i de renovació educativa, creant biblioteques i posteriorment l’any 1907 va crearl’IEC (instrument de normalització lingüística, Científica i cultural del país), fruit del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (presidit i organitzat per Mossèn Alcover). L’any 1911, l’IEC va crear la secció de Filològica, presidida inicialment per Mossèn Alcover i Posteriorment per Pompeu Fabra, amb l’objectiu d’aconseguir la unificació ortogràfica

Mossèn Antoní María Alcover juntament amb Francesc de Borja Moll va ser el creador del Diccionari català-valencià-balear DCVB (popularment dit L’Alcover-Moll) que és un recull del lèxic procedent de la llengua antiga i Moderna de les diferents varietat orals i de la literatura i de tot el domini Lingüístic. Per aconseguir-ho va escriure una carta a “tots els amics de la Llengua catalana” informant dels seus objectius; aquesta carta és coneix com “lletra de convit”. Així va aconseguir més de 3.000 col·laboradors que li Enviaren prop de 900 mil cèdules que foren col·locades en una gran calaixera de 120 calaixos. Va dur la calaixera a BCN (1915) ja que la tasca l’havia D’assumir l’IEC, però diversos enfrontaments amb Fabra va fer que tornés a Mallorca (1918). El primer volum es va publicar en fascicles entre 1920 i 1930, Però més endavant, ja reconciliat amb l’IEC i Fabra, donà permís a Borja Moll Perquè el reedités en ortografia fabriana; la resta va ser continuat per Moll i El darrer volum es va publicar l’any 1962.

Pompeu Fabra va dirigirel primer pas cap a la codificació Definitiva del català i que va culminar amb la publicació de les Normes Ortogràfiques de l’IEC (1913) i d’un Diccionari Ortogràfic (1932).

Els criteris de Fabra a l’hora de normativitzar la llengua catalana foren els següents:

·Claredat i precisió: les Solucions adoptades havien de ser el més senzilles possible.

·Compatibilitzar la llengua Parlada i l’escrita: intentar que hi hagués poca diferencia entre una i L’altra.

·Adoptar un criteri Etimològic: adoptar solucions segons la procedència de la paraula.

·Prendre un caire Supradialectal: que la solució presa fos compatible en la major part de les Varietats dialectals.

·Revisar el que fan les altre Llengües romàniques.

L’obra de Fabra va estar sotmesa a moltes resistències Que procedien de sectors importants com per exemple els responsables dels Jocs Florals i Mossèn Alcover, però l’adopció de les normes de l’IEC per part de la Mancomunitat i de la Generalitat, dels escriptors de l’època, dels pedagogs i Mestres, va deixar sense forces ala opositors de l’obra de Fabra.