La Reforma Liberal a Espanya: De la Regència a la Dècada Moderada

La Reforma Agrària Liberal i les seves Conseqüències

El nou sistema liberal va significar una reforma agrària en què la introducció de noves relacions de treball de mercat va tenir tres components essencials:

• L'abolició dels senyorius: Va eliminar la jurisdicció senyorial i va afavorir que la terra passés a les mans dels antics senyors com a propietat privada, els quals haurien de pagar nous impostos a l'Estat.
• La desvinculació de primogenitures: Va permetre als propietaris vendre les terres que fins llavors estaven unides a una família o institució.
• La desamortització: La desamortització de béns del clergat regular el 1836 i secular el 1837 va ser precedida de l'extinció dels ordes religiosos, excepte els dedicats a l'ensenyament i l'assistència sanitària. Els béns nacionalitzats van ser venuts en subhasta pública. Aquesta desamortització perseguia obtenir recursos per a abastir l'exèrcit liberal, disminuir el deute públic i millorar les finances reials a llarg termini. També havia d'afavorir el desenvolupament de l'agricultura.

La reforma agrària va afavorir els nous compradors de béns i no va suposar una redistribució de la terra entre els llauradors. Es va consolidar la llibertat de contractació en el treball i la llibertat d'indústria, mentre que l'eliminació de les duanes interiors va establir la llibertat de comerç, afavorint la creació d'un mercat nacional.

La Regència de Maria Cristina i l'Ascens d'Espartero

Aprovada la Constitució, van guanyar els moderats i es va frenar la desamortització eclesiàstica, recolzant el sosteniment del clergat. D'altra banda, es va intentar la centralització política amb la Llei d'Ajuntaments de 1840. Els progressistes es van sentir expulsats del sistema i van recórrer a impedir que la dita llei fos aprovada. Maria Cristina va donar suport als moderats, però l'enfrontament es va resoldre a favor dels progressistes, que van tenir en el general Espartero el seu nou líder. La reina es va veure obligada a renunciar a la regència i va anar a l'exili el 1840.

La Regència d'Espartero (1840-1843)

Espartero va ser nomenat regent. La seva regència va produir l'auge de la premsa, que aviat va derivar cap a un marcat autoritarisme. Incapaç de cooperar amb les Corts, va governar sense més col·laboracions. Espartero es va aïllar cada vegada més de l'entorn progressista i va perdre la popularitat.

L'aprovació d'un aranzel lliurecanvista obria el mercat espanyol als teixits de cotó. La indústria tèxtil catalana es va sentir amenaçada i es va produir un alçament a Barcelona, en el qual es van involucrar la burgesia i les classes populars. Espartero va bombardejar la ciutat i va proclamar l'estat de guerra. El 1843, un nou alçament, en el qual van intervenir els moderats, va provocar la seva caiguda. Davant la inconveniència de nomenar una nova regència, les Corts van avançar la majoria d'edat d'Isabel II i la van proclamar reina als 13 anys.

La Dècada Moderada (1844-1854)

El Govern de Narváez i la Constitució de 1845

En les eleccions de 1844, els moderats van aconseguir una àmplia majoria i el general Narváez va formar nou govern. El seu objectiu era implantar un nou règim basat en l'autoritat, l'ordre i la repressió; un sistema liberal moderat que garantís el domini del que els demòcrates anomenaven l'oligarquia (la gran burgesia financera i alguns sectors de professionals liberals i de l'exèrcit).

Per a això, es va elaborar la Constitució de 1845, que assentava el Moderantisme. Un decret va regular la llibertat d'impremta, i la Llei Electoral de 1846 va establir un sufragi censatari restringit: només tenien dret de vot els grans contribuents, membres de l'administració, l'Església i l'exèrcit.

Les característiques principals d'aquest període inclouen:

• Sobirania compartida del rei i les Corts.
• Reforçament del poder reial.
• Sistema bicameral: un Senat no electiu sinó de designació reial i un Congrés dels Diputats.
• Centralització administrativa i uniformitat de tot el territori.
• Confessionalitat catòlica de l'Estat i obligació de mantenir el culte i el clergat.
• Administració local i provincial.
• Supressió de la Milícia Nacional.
• Restricció dels drets i llibertats.

Reformes Clau i Estabilitat Política

Per a millorar les relacions de l'Estat amb l'Església, es va signar un Concordat amb la Santa Seu el 1851. L'Estat es comprometia al sosteniment de l'Església i li atorgava el control de l'educació i la moral pública. Es va reconèixer el catolicisme com a religió oficial de l'Estat. Tot això va portar la jerarquia eclesiàstica a acceptar un liberalisme moderat, protegir la reina Isabel i distanciar-se del carlisme.

Altres reformes importants van ser:

• Reforma fiscal: Per a augmentar els ingressos de l'Estat i modernitzar la hisenda.
• Codificació legal: Per a posar fi a la dispersió legislativa, es van aprovar el Codi Penal el 1848 i el Codi Civil el 1850.
• Reforma administrativa: Es va procedir a la reforma de l'administració pública de l'Estat i de l'administració provincial i municipal (1845).
• Sistema d'instrucció pública: Es va establir un sistema nacional que regulava els diferents nivells d'ensenyament.
• Ordre públic i exèrcit: Per al manteniment de l'ordre públic, es va crear la Guàrdia Civil el 1844. Per a nodrir l'exèrcit de soldats, es va imposar el servei militar obligatori.
• Sistema mètric decimal: També es va adoptar un únic sistema de pesos i mesures.

Inestabilitat i Crisi del Moderantisme

Els governs moderats no van aconseguir donar estabilitat política a l'Estat. Van haver d'enfrontar-se a protestes. Els carlins van protagonitzar un nou alçament a Catalunya, la Guerra dels Matiners (1846-1849), amb el suport de la candidatura al tron del segon pretendent carlí, el comte de Montemolín.

Les divisions internes del moderantisme van propiciar la inestabilitat dels governs: el 1846 hi va haver tres governs, i l'any següent, cinc. La vida política no es desenvolupava a les Corts. La marginació de les Corts va culminar amb la reforma de 1852, per la qual el govern de Bravo Murillo establia un sufragi que permetia suspendre indefinidament les Corts i governar per decret.