El Reformisme Dinàstic i la Crisi de la Restauració (1898-1914)
Reformisme Dinàstic i Regeneracionisme (1898-1914)
La crisi moral de 1898, conseqüència directa del Desastre de Cuba, va marcar l'inici d'un nou període polític anomenat Regeneracionisme, coincidint amb la coronació d'Alfons XIII (1902).
El Torn Pacífic i el Relleu Generacional
Després del fracàs del primer govern, es va produir un relleu generacional dels líders polítics, essent essencials per al manteniment del «Torn Pacífic» un reformisme superficial:
- Antonio Maura pel Partit Conservador.
- José Canalejas pel Partit Liberal.
Partit Conservador (Antonio Maura)
- Ampliació de la base social.
- Llei de Reforma Electoral.
- Fort desprestigi a causa de la Setmana Tràgica.
Partit Liberal (José Canalejas)
- Aprofundiment en la política de reformes socials.
- Política tributària.
- Llei de Lleves i abolició del sistema de quotes.
- Assasssinat de Canalejas i crisi del reformisme.
- Llei de Mancomunitats (1914).
L'Oposició al Sistema Dinàstic
Fora del sistema, hi havia diverses forces d'oposició:
- Republicans: La força més important de l'oposició al sistema dinàstic. Estaven fortament dividits i sovint enfrontats. Es va produir la creació de la Unió Republicana i del Partit Radical.
- Socialistes: Amb objectius revolucionaris, sovint actuaven en coalició amb els republicans.
- Carlins: Grups minoritaris que abandonen la via insurreccional. Carles VII va morir a l'exili.
- Nacionalistes Catalans: Sorgeixen problemes pel seu grau de conservadorisme. Es va formar Solidaritat Catalana, que va obtenir una gran victòria el 1907.
Solidaritat Catalana (1906)
La Solidaritat Catalana es va formar el 1906 com una àmplia coalició de partits de dreta i d’esquerra catalanista, en reacció a la Llei de Jurisdiccions.
Aquesta coalició va obtenir un ampli triomf electoral a les eleccions municipals, i Enric Prat de la Riba va ser elegit President de la Diputació de Barcelona.
Elements de crisi interna en el si de la Solidaritat Catalana:
- Projecte de la Llei de l’Administració Local (1907).
- Pressupost de l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona (1908).
La Setmana Tràgica de Barcelona (1909)
El 1909 es va iniciar una nova etapa en la Guerra del Marroc per la defensa de les places espanyoles de Ceuta i Melilla. La manca d’efectius de l’Exèrcit, a causa del sistema de quotes, va decidir el Govern a cridar els reservistes catalans.
El 18 de juliol de 1909, va esclatar una revolta popular espontània, de marcat caràcter antimilitarista, que de seguida va derivar a posicions també anticlericals.
Les forces d’oposició al Govern es van sumar a la insurrecció declarant la vaga general, però no van arribar a dominar el moviment, que els va desbordar del tot. Durant 15 dies, la ciutat es va omplir de barricades, de lluites al carrer i d’assalts i incendis d’edificis i propietats de l’Església. Fou conegut com la Setmana Tràgica de Barcelona.
Conseqüències de la Setmana Tràgica:
- Gran desprestigi interior i exterior del govern d’Antonio Maura, que sota el lema «Maura no» va haver de dimitir. El torn dinàstic va passar als liberals (Moret i Canalejas).
- Desacreditació de la Lliga Regionalista i dels republicans per la seva posició davant els fets i la posterior repressió, cosa que els va comportar forts retrocessos electorals.
- Enfortiment del sindicalisme revolucionari anarquista sobre el moviment obrer a Catalunya.
La Mancomunitat de Catalunya (1914)
El fracàs de la Solidaritat Catalana va portar la Lliga Regionalista a buscar un pacte amb el govern de Madrid per tal d'aconseguir un mínim d'autogovern català. Finalment, la Lliga va assolir del Govern un reial decret que autoritzava les diputacions provincials a mancomunar-se per a fins exclusivament administratius.
La Mancomunitat responia a una llarga demanda històrica dels catalans: la federació de les quatre diputacions catalanes. Va adquirir una gran importància política, ja que representava el primer reconeixement per part de l'Estat Espanyol de la personalitat i de la unitat de Catalunya des del 1714.
Obra de la Mancomunitat
Presidida primer per Prat de la Riba i després per Puig i Cadafalch, tots dos homes de la Lliga, la Mancomunitat va dur a terme una important tasca:
- Infraestructures: Creació de camins i ports, obres hidràuliques, ferrocarrils, telèfons, beneficència i sanitat.
- Desenvolupament Econòmic: Iniciatives per augmentar els rendiments agrícoles i forestals, introduint millores tecnològiques, de serveis i educatives.
- Ensenyament: Va potenciar els ensenyaments tecnològics necessaris per a la indústria catalana.
- Cultura i Ciència: Va crear o consolidar un conjunt d'institucions culturals i científiques amb la finalitat de donar a la llengua i la cultura catalanes un prestigi cada vegada més gran.
Un dels fets més transcendents de l'obra cultural de la Mancomunitat va ser la protecció decidida de l'obra de Pompeu Fabra, qui va normalitzar la llengua catalana.