El Regeneracionisme i les forces d'oposició (1898-1910)
Reformisme borbònic i el fracàs del regeneracionisme
El Desastre del 98 crea un fort desencís i l'arrelament d'un clar sentiment pessimista a tot el país. Des del punt de vista polític, tenim autors regeneracionistes com Joaquín Costa, que intenten solucionar els problemes pendents a partir d'una regeneració basada en:
- Moralització de la gestió pública
- Reforma de l'Estat
- Foment de la riquesa
- Impuls de l'ensenyament públic
Entre el 1899 i el 1900 hi ha un primer intent del Partit Conservador amb Silvela-Polavieja. La promesa del canvi es concreta en el sanejament de la hisenda per a acabar amb el deute públic.
Entre el 1903 i el 1909 hi ha un segon intent conegut com a maurisme. Els conservadors troben un nou líder, Antoni Maura, que aposta per un reformisme autoritari resumit en el lema «la revolució des de dalt». La idea és que cal sanejar la política abans que altres ho facin des de baix i, per tant, cal acabar amb el caciquisme i donar entrada en la política dinàstica a noves forces socials, però no ho van aconseguir. El projecte de Reforma de l'administració local pretenia canviar el sufragi universal pel corporatiu, la qual cosa va ser un fracàs per l'enfrontament directe amb els altres partits polítics. Va tenir una segona oportunitat amb la Llei electoral del 1907, però aquesta no toca els cacics i no s'acaba fent.
El creixement de les forces d'oposició
En aquesta situació tenim el creixement de les forces de l'oposició, especialment a Catalunya, on tenim el creixement de la Lliga Regionalista, dirigida per Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó, que aconsegueix èxits electorals sobre la base de la demanda d'autonomia i de reformar l'Estat. Però hi ha un enfrontament entre la Lliga i els republicans radicals d'Alejandro Lerroux, partit que en principi té suport popular perquè fa demagògia contra el catalanisme burgès, clerical i separatista; tot això ho fan amb gran agressivitat verbal.
La política de Madrid fa que les altres forces catalanes i la Lliga formin una aliança coneguda com a Solidaritat Catalana, que triomfa el 1907. Tanmateix, quan la Lliga dona suport a Maura, aquesta aliança es trenca i comencen a sorgir partits d'esquerra i republicans. Són partits minoritaris com l'Esquerra Catalanista amb Antoni Rovira i Virgili, el Partit Republicà Català amb Lluís Companys, Francesc Layret i Marcel·lí Domingo, i Estat Català amb Francesc Macià.
El moviment obrer: socialisme i anarquisme
Una altra força d'oposició és el socialisme, conegut com a PSOE, i la UGT com a sindicat. Es consoliden les bases de Madrid, el País Basc i Astúries, i això ho fan perquè els socialistes abandonen les idees més radicals i obreristes. Aposten per un reformisme pràctic, és a dir, un apropament als republicans i fins i tot als liberals. A partir d'això sorgeix la Conjunció Republicano-Socialista, que inclou el PSOE i partits republicans, aconsegueix èxit en les eleccions municipals de 1909 i Pablo Iglesias surt elegit diputat per Madrid.
Una altra força amb més implantació serà l'anarquisme, especialment a Catalunya, però molt fraccionat. En distingim dues tendències:
- Aposta pel terrorisme: per a cometre atemptats contra personalitats com Maura o Alfons XIII, a més de posar bombes als carrers de Barcelona.
- Obrerisme sindical: que lluita per aconseguir millores laborals organitzant vagues generals (com la vaga general de Barcelona de 1902).
Hi haurà una aliança entre sindicalistes, anarquistes i socialistes que formen Solidaritat Obrera el 1907 per a presentar-se a les eleccions com a alternativa a la Solidaritat Catalana. Augmenten la influència i tenim la creació del gran sindicat CNT l'any 1910, d'àmbit estatal i de caràcter anarcosindicalista. També cal recordar forces com el carlisme i el tradicionalisme de dretes.