Regeneracionisme, Setmana Tràgica i Dictadura de Primo de Rivera a Espanya

1. El Regeneracionisme i les Oposicions al Sistema

1.1. El fracàs del primer govern regeneracionista (1899)

La reina regent atorga el govern a Silvela (nou líder conservador). Aplica una política reformista i hi fa entrar Camilo Polavieja i Manuel Duran i Bas. El projecte incloïa la descentralització administrativa i una política que apujava els tributs sobre els productes de primera necessitat.

Les càrregues fiscals imposades per Villaverde originen el Tancament de Caixes. Això va ser el principi de la consolidació del catalanisme i va posar fi a l’esperit de la regeneració.

1.2. Les oposicions del reformisme

Dins dels corrents reformistes es diferencien diverses tendències:

• Partits del torn dinàstic: Basada en la crítica al frau electoral i a fer una «revolució des de dalt». Representants: Francisco Silvela i Antonio Maura (Partit Conservador), José Canalejas (Liberal).
• Partits marginats del sistema (oposició): Defensaven la necessitat de renovar profundament els idearis, les organitzacions i els dirigents. L'objectiu era mobilitzar l’opinió pública per fer fora els partits del torn.
• Regeneracionisme intel·lectual i literari: Reflexió sobre la decadència d’Espanya i la necessitat de regeneració. Destaca la Generació del 98. Joaquín Costa proposa reformes econòmiques i educatives per modernitzar la societat.

1.3. El reformisme conservador d'Antonio Maura

Antonio Maura es va fer càrrec del govern (1903-1904 i 1907-1909) amb l'objectiu d'aplicar una «Revolució des de dalt» per evitar moviments populars. Pretenia regenerar el sistema formant una nova classe política que tingués el suport social de les anomenades «masses neutres», fins aleshores indiferents a la participació política.

Va intentar posar fi al caciquisme amb la Llei d’Administració Local i la Llei Electoral del 1907. Aquesta última, però, va ser molt superficial i només establia el vot obligatori i un control més gran sobre les juntes del cens.

Altres mesures inclouen:

• Mesures proteccionistes per impulsar l’activitat industrial espanyola.
• Va pretendre integrar el catalanisme donant més autonomia a ajuntaments i diputacions.
• Va millorar la legislació laboral (Llei Protectora) i va crear l’Institut Nacional de Previsió.

1.4. El reformisme liberal de José Canalejas

Canalejas va impulsar un programa regeneracionista basat en:

• La separació Església-Estat.
• La *Ley del Candado* (1910), que prohibia implantar nous ordres religiosos a Espanya.

2. Les Forces d'Oposició al Torn Dinàstic

Republicanisme d’Unión Republicana

• Ampli moviment social de caràcter reformista, que agrupava sectors de classes mitjanes i populars.
• Minoria parlamentària més nombrosa al Congrés dels Diputats.
• Força principalment en zones urbanes.
• Fundada el 1903, liderada per Nicolás Salmerón.

Republicanisme Lerrouxista

• Discurs radical, demagògic i anticlerical.
• A les eleccions de 1907, es va integrar amb Solidaritat Catalana.
• El 1908, Alejandro Lerroux funda el Partit Republicà Radical.

Partits Catalanistes

• La Lliga Regionalista va ser el partit hegemònic a principis del segle XX.
• Ideologia: Enric Prat de la Riba (*La nacionalitat catalana*, 1906).
• Dues línies d'actuació: «Catalunya endins» (Enric Prat de la Riba) i «Catalunya enfora» (Francesc Cambó).
• Crisi interna el 1904 arran de la visita d'Alfons XIII a Barcelona. El 1906, Lluís Domènech i Montaner funda el Centre Nacionalista Republicà.
• El 1910 es funda la Unió Federal Nacionalista Republicana.

Del Carlisme al Tradicionalisme

• El Carlisme i l'Integrisme van acceptar la participació electoral i la representació al Congrés.
• El 1919 es funda el Partido Católico Tradicionalista, liderat per Juan Vázquez de Mella.
• El 1931 es crea la Comunió Tradicionalista, reunificació de carlins, integristes i tradicionalistes.

El Socialisme

• El PSOE va incrementar els afiliats, especialment amb la Conjunció Republicano-Socialista.
• El 1910, Pablo Iglesias va ser elegit diputat.
• La UGT va experimentar un gran creixement.
• El 1921 es funda el PCE (Partit Comunista d'Espanya) per dissidents del PSOE, seguint la línia bolxevic de la Revolució Russa.
• El 1923 es funda la Unió Socialista de Catalunya (USC).

El Nacionalisme Basc i Gallec

• El Partit Nacionalista Basc (PNB) va aconseguir més presència electoral i influència social.
• El 1916, el PNB es transforma en Comunió Nacionalista Basca (per atreure la burgesia).
• L'orientació independentista (*Aberri*) es recupera el 1930.
• A Galícia, les Irmandades de Fala van impulsar l’ús del gallec i van fundar el diari *A Nosa Terra* (1916).

3. L’Obrerisme Anarquista a Catalunya

Per consolidar la difusió de l’anarquisme i abastar el conjunt del territori espanyol, l’any 1910 el sindicat barceloní Solidaritat Obrera promou la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va esdevenir la principal organització obrera. Entre el 1911 i el 1914 (després d'un intent de vaga general el 1911) va estar prohibida.

Ideologia de la CNT:

• Basada en la independència del proletariat respecte a la burgesia i l’Estat.
• Objectiu: Enderrocar el capitalisme.
• Apoliticisme del moviment obrer i abstencionisme electoral.
• Unitat sindical.

Un dels líders més destacats va ser Salvador Seguí (*el Noi del Sucre*).

El 1918, al Congrés de Sants, es va declarar el recurs a l’acció directa quan calgués.

El 1919, la vaga de la Canadenca (empresa d’electricitat barcelonina) va deixar sense electricitat la ciutat durant dos mesos. Els obrers van aconseguir un acord amb la jornada laboral de vuit hores i un augment dels sous.

El Pistolerisme (1919-1923)

La patronal va promoure la creació del Sindicat Lliure per restar força i enfrontar-se a l’anarcosindicalisme. Es van organitzar bandes pistoleres a sou per aturar les vagues i assassinar els dirigents obrers.

El general Martínez Anido, governador civil, va encobrir els pistolers, va reprimir els sindicalistes i va posar en pràctica la Llei de Fugues (Govern a favor dels empresaris). Aquesta va ser l'*Època del Pistolerisme*.

4. La Setmana Tràgica i les seves Conseqüències (1909-1917)

4.1. La política colonial al Marroc

Espanya comença la seva penetració al nord d’Àfrica:

• Conferència d’Algesires (1906): Establiment d’un protectorat.
• Tractat Hispano-francès (1912): Repartiment francoespanyol del Marroc.

A Espanya se li concedeix la zona del Rif i la zona d'Ifni i Rio de Oro. Els interessos eren econòmics i la recuperació del prestigi militar i colonial.

La presència espanyola va ser contestada per les tribus berbers, organitzades en cabilies. Els atacs continuats dels rifenys van obligar a mantenir una forta presència militar espanyola. El 1909, a causa de la derrota al Barranc del Llop, es va augmentar el nombre de soldats al Rif.

4.2. La Setmana Tràgica a Barcelona

L’enviament de forces reservistes va provocar un moviment de protesta popular (anarquistes, socialistes, republicans), a causa del reclutament de quintes.

El sindicat anarquista Solidaritat Obrera va convocar una vaga general el 26 de juliol. La revolta a Barcelona va durar una setmana. Va ser un moviment antimilitarista i de rebuig de l’hegemonia social i cultural de l’Església, amb incendis a més de 80 establiments religiosos.

La resposta de les autoritats va ser declarar l’Estat de Guerra i reprimir les manifestacions. La repressió va ser dura: centenars de persones detingudes, 1.500 sotmeses a consells de guerra, disset condemnes de mort, de les quals se'n van executar cinc. Entre els afusellats hi havia el lliurepensador i fundador de l’Escola Moderna, Francesc Ferrer i Guàrdia.

5. De Solidaritat Catalana a la Mancomunitat

5.1. La candidatura de Solidaritat Catalana

Els Incidents del *Cu-cut!* (1905), on grups militars van assaltar la seu de la revista i del diari *La Veu de Catalunya* arran d’un acudit, van ser el detonant.

La Llei de Jurisdiccions (1906) va posar sota jurisdicció militar totes les ofenses contra l’exèrcit o contra la unitat de la pàtria i els seus símbols, fossin fetes de manera oral o escrita.

Formació i Crisi de Solidaritat

El rebuig de la Llei de Jurisdiccions va portar a l’aliança de forces polítiques catalanes en defensa de les reivindicacions catalanistes. Així va néixer Solidaritat Catalana (1906), una coalició electoral que aplegava carlins, republicans i federals.

El Programa del Tívoli (1907) defensava la retirada de la Llei de Jurisdiccions i la necessitat de dotar Catalunya d’òrgans d’autogovern (Estatut d’Autonomia).

5.2. La Mancomunitat de Catalunya

Va ser el primer òrgan de govern administratiu català des del 1714 i la principal concessió d’autogovern aconseguida pel catalanisme fins a la creació de la Generalitat el 1931.

Proposta i Constitució

El 1911, Enric Prat de la Riba va presentar al govern liberal la proposta de mancomunar les quatre diputacions. Canalejas va acceptar la proposta i va tirar endavant un projecte de mancomunitats aprovat el 1912, però que va ser bloquejat pel Senat a causa del seu assassinat.

El 1913, Dato va publicar un decret que autoritzava les diputacions provincials a mancomunar-se per a finalitats exclusivament administratives.

La Mancomunitat es va constituir el 6 d’abril de 1914, amb una presidència i una assemblea. Va tenir tres presidents successius: Enric Prat de la Riba, Josep Puig i Cadafalch i Alfons Sala.

6. La Crisi del 1917

El 1917, la situació de descontentament social era greu, agreujada per la Primera Guerra Mundial, que va provocar una disminució del nivell de vida de les classes populars (augment de la inflació i estancament dels salaris).

La crisi va esclatar en tres fronts:

Conflicte Militar: Juntes de Defensa

• Moviment militar que reclamava canvis i millores a l’exèrcit.
• Conflicte entre militars africanistes (que obtenien ascensos ràpids per mèrits de guerra al Marroc) i peninsulars.

Conflicte Polític: Assemblea de Parlamentaris

• Convocada per Francesc Cambó (Lliga Regionalista) a Barcelona.
• Protesta davant del govern espanyol per aconseguir que tornessin les Corts i es reformés el sistema.

Conflicte Obrer: Vaga General

• Convocada per la CNT i la UGT.
• Protesta per la crisi econòmica: inflació, preus alts i salaris baixos.

El Govern espanyol va respondre suspenent la Constitució i les Corts.

7. La Descomposició del Sistema Parlamentari (1918-1923)

Aquest període es caracteritza per la persistència dels problemes tradicionals, la crisi econòmica i social (després del final de la Guerra Mundial) i la Guerra del Marroc.

7.1. Crisi econòmica i agitació social

El final de la Primera Guerra Mundial va provocar una caiguda de les exportacions i de l'economia, generant atur i un augment de la inflació. Això va desencadenar vagues i protestes.

Crisi a Catalunya

El 1919 es van produir vagues importants, com la de La Canadenca, i es va intensificar el pistolerisme.

Mobilitzacions al Sud d’Espanya (1918-1921)

Aquest període és conegut com el Trienni Bolxevic, caracteritzat per:

• Ocupació de terres.
• Presa d’Ajuntaments.
• Reacció de comitès pagesos.

El Govern va declarar l’estat de guerra per reprimir les mobilitzacions.

7.2. La descomposició política i el primer projecte d’Estatut

Els governs de concentració (dinàstics, reformistes i la Lliga) van fracassar diverses vegades. Entre 1917 i 1923 hi va haver 14 governs diferents, tots inestables i incapaços d'aprovar els pressupostos.

• Govern Nacional (Maura, 1918): Va incloure tots els caps parlamentaris dels partits monàrquics, com Cambó. Va durar només set mesos a causa de les divergències entre ministres.
• Govern de Coalició (Maura, 1919): Molt efímer.

El 1918, la Lliga, els republicans i la Mancomunitat van iniciar una campanya a favor de l’autonomia. El 1919 es va presentar a Madrid un projecte d’Estatut que proposava:

• Constitució d’un govern propi.
• Parlament elegit per sufragi universal.
• Competències per a la nova administració catalana.

La resposta de Madrid va ser negativa.

7.3. El problema del Marroc: Annual

El Protectorat del Marroc era suportat per part de l’exèrcit (militars africanistes) i també per Alfons XIII. L’opinió pública no entenia que Espanya intervingués en una zona tan pobra i s’arrisqués a començar una guerra.

El 1921, les tropes espanyoles van començar un avanç des de Melilla amb la finalitat de consolidar l’ocupació del territori. El general Silvestre va acabar en la terrible derrota d’Annual, amb una retirada massiva de les tropes espanyoles.

La derrota va provocar un impacte terrible en l’opinió pública, que ja era contrària a la guerra. Es va reclamar al Parlament l’abandonament del Marroc i la petició de responsabilitats pels fets. Es va construir una comissió d’investigació (Expedient Picasso). S’acusava Alfons XIII d’aquest desastre.

8. La Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

8.1. La fallida del règim constitucional

L’abril de 1923, el govern liberal de García Prieto va intentar reformar la Constitució i la Llei Electoral. El rei, l’exèrcit i l'Església s’hi van oposar.

El 13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va donar un cop d’Estat militar demanant al monarca que posés el poder en mans dels militars. El rei es va negar a destituir els militars i el govern va dimitir.

La dictadura va ser acceptada com una solució temporal per a la crisi política i la conflictivitat social, amb el suport de militars, polítics monàrquics i una part de les classes dirigents.

8.2. El Directori Militar (1923-1925)

Alfons XIII va nomenar Primo de Rivera president d’un nou govern (Directori) integrat per militars. Les mesures principals van ser:

• Estat de guerra a tot el país.
• Suspensió de la Constitució i dissolució del Parlament.
• Il·legalització de partits polítics i organitzacions obreres.
• Prohibició de símbols catalanistes i de la llengua catalana.

Va instaurar una política d’ordre públic molt repressiva adreçada sobretot a la CNT.

Va resoldre la situació del Marroc amb la intervenció militar de 1925 (Desembarcament d’Alhucemas), que va significar la derrota d’Abd el-Krim i el final de la guerra.

També va impulsar legislació social: va regular el treball de la dona, va promoure la construcció d’habitatges per a famílies obreres i va impulsar una política d’obres públiques per reduir l’atur.

8.3. El Directori Civil (1925-1930)

El Directori Civil, presidit per Primo de Rivera, incloïa civils com José Calvo Sotelo (Ministre d'Hisenda) i Eduard Aunós (Ministre de Treball). Primo pretenia consolidar-se en el poder i disposar del suport dels sectors conservadors, de la banca i la indústria, aprofitant la bona conjuntura econòmica dels anys 20.

Va dur a terme la reorganització de les institucions de l’Estat seguint el model corporatiu italià:

• Nova formació política: la Unión Patriótica, sense una ideologia clarament definida.
• El Somatén: força armada ciutadana de suport a la policia i a l’exèrcit en conflictes interiors.
• El 1926 es va crear el Consell de Treball, que reglamentava els salaris i les condicions de treball, sota control de l’Estat.
• El 1927 es va crear l’Assemblea Nacional Consultiva, amb funció únicament consultiva i sota control governamental.

8.4. L’actuació anticatalanista de la Dictadura

Els catalanistes no imaginaven que el nou règim adoptaria fortes mesures anticatalanistes. El setembre de 1923 es va publicar el decret per a la repressió del separatisme, i es va començar a desmantellar les institucions públiques i privades catalanistes.

Per presidir la Mancomunitat es va nomenar Alfons Sala fins al 1925, quan va quedar dissolta.

Es van prohibir:

• Les manifestacions en llengua catalana i l’ús públic de la bandera.
• La celebració de l'Onze de Setembre i els Jocs Florals.

També es va aplicar la censura de premsa, la depuració en l'àmbit de l'educació i la cultura, i la persecució del FC Barcelona.

8.5. L’Oposició a la Dictadura

Amb el temps van anar apareixent grups opositors que van impulsar actuacions per posar fi a la dictadura:

Republicans

Van iniciar una campanya de desprestigi (Lerroux, Manuel Azaña, Niceto Alcalá Zamora).

Sectors de l’Exèrcit

Van organitzar conspiracions, com la Sanjuanada (1926), un intent fallit de cop d’estat.

Intel·lectuals i Universitaris

Van denunciar la censura de premsa i la falta de llibertat d’expressió.

Catalanistes

Van guanyar influència els grups catalanistes radicals, com Estat Català. El 1926 es van produir els Fets de Prats de Molló (intent d’invasió armada).

Obrers

Principalment la CNT i el Partit Comunista. El 1927 es va fundar la FAI (Federación Anarquista Ibérica).

PSOE

A partir de 1929, va entrar en contacte amb els grups republicans.

9. Per què va caure la Monarquia el 1931?

La situació política, econòmica i social era greu. El 27 de gener de 1930, Primo de Rivera va presentar la dimissió i va morir al cap de dos mesos.

Alfons XIII va intentar tornar al règim constitucional i va nomenar cap de govern el general Berenguer.

L’agost de 1930 es va signar el Pacte de Sant Sebastià, encapçalat per republicans i seguit per socialistes i nacionalistes catalans, amb l'objectiu de posar fi a la monarquia. El pacte reconeixia el dret d’autonomia de Catalunya, el País Basc i Galícia.

Es va crear un Comitè Revolucionari (amb Niceto Alcalá Zamora), que va impulsar un pronunciament militar fracassat a Jaca.

El 1931, l'almirall Aznar va formar un nou govern i va convocar eleccions municipals el 12 d’abril, que van ser guanyades pels republicans.

El 14 d’abril es va proclamar la Segona República i el Comitè Revolucionari es va convertir en govern provisional. El rei va abandonar Espanya cap a l’exili.

L'ensorrament del 1931 va ser el resultat d’una llarga crisi institucional que els governs de la monarquia van ser incapaços de resoldre, posant fi al sistema constitucional de la Restauració i a la monarquia.