El Règim Liberal a Espanya (1833-1868): Isabel II i Reformes

El Triomf del Liberalisme i l'Estat Liberal (1833-1868)

Durant el regnat d’Isabel II (1833-1868), el liberalisme va triomfar a Espanya, implantant-se un règim liberal. Entre 1868 i 1874, aquest règim es convertiria en democràtic.

Les característiques essencials de l’Estat liberal espanyol implantat foren:

• Inestabilitat: Consolidar l’Estat liberal fou dificultós degut a l’oposició dels absolutistes (els carlins), la majoria dels quals eren clergues o camperols.
• Grups Polítics Dominants: Els grups polítics que ocuparen successivament el poder foren els moderats i els progressistes.
  • Els moderats: Més conservadors, governaven des del liberalisme doctrinari. Defensaven una sobirania compartida entre la Corona i el Parlament (les Corts), i un sufragi censatari molt restringit. Estaven liderats per Narváez.
  • Els progressistes: Més avançats, defensaven reformes més profundes. Estaven liderats per Espartero.
• Intervencionisme Militar: Els canvis de govern no eren resultat de les eleccions, sinó de pronunciaments, els quals obligaven la reina a lliurar el poder a un determinat grup polític.
• Conservadorisme: El règim liberal espanyol era, en essència, molt conservador.
• Centralisme: El règim liberal era partidari d'un poder central fort. Per això, es va crear un sistema d'organització provincial, es reforçà la figura del governador civil, i es difongué la castellanització de l'Estat a través de l'ensenyament i el sistema judicial.

La Constitució de 1837 (Progressista)

Els progressistes van guanyar les eleccions de febrer de 1836, però la situació política no es va estabilitzar, ja que la reina volia bloquejar les reformes que volien implantar. Aquest mateix any, però, intentaren canviar de govern mitjançant un pronunciament, que va donar lloc a la rebel·lió d'un grup de suboficials del palau de la Granja (Segòvia), la qual va triomfar.

La Milícia Nacional es va declarar a favor de la Constitució de 1812 i imposaren la restitució de la regent. No obstant això, els progressistes estaven convençuts que el text constitucional era ineficaç i s’havia de modificar. Com a resultat, va sorgir la Constitució de 1837.

Els seus trets fonamentals són:

• Sobirania compartida entre el rei i les Corts, tot i que donava a la Corona un gran poder d’intervenció (veto suspensiu).
• Corts bicamerals (Congrés dels Diputats i Senat).
• Declaració dels drets dels ciutadans, inclòs el de llibertat d’impremta.

La Llei Electoral i el Sufragi Censatari

Més tard, es va promoure una nova llei electoral que consagrava un sufragi censatari i establia que només els majors contribuents (aproximadament el 2% de la població) tenien dret a vot. Aquesta llei va ser el principi de la pràctica del falsejament dels resultats electorals i el control del procés per part del Govern.

El Trienni Moderat (1837-1840)

En les eleccions de 1837 varen triomfar els moderats i posaren fi a l'esperit progressista de la Constitució de 1837.

Durant aquests anys (1837-1840), els governs moderats varen estar condicionats pel poder militar, representat pel general Narváez en el liberalisme moderat i pel general Espartero en el progressista.

Els moderats prepararen una nova llei electoral més restrictiva i una nova llei d’ajuntaments. A més, es va iniciar una legislació tendent a retornar els béns expropiats al clergat i a algunes ordres religioses, i es va preparar un projecte per reimplantar el delme.

El suport de la reina regent a aquestes polítiques moderades provocà l’enfrontament amb els progressistes. Es va aixecar un moviment insurreccional en nombroses zones del país. Maria Cristina va dimitir com a reina regent abans de donar el poder als progressistes, i se’n va anar a París, des d’on va conspirar contra el Govern.

La Regència d'Espartero (1840-1843)

Després de la dimissió de la reina, Espartero va ocupar la regència. Era líder dels progressistes, tot i que, quan no tenia el suport d’aquests a l’hora d’aprovar lleis, buscava el recolzament dels moderats. La seva actitud era autoritària, ja que fou incapaç de cooperar amb les Corts i es va aïllar dels seus propis correligionaris.

Mentre es formaven les Corts, el regent nomenava el president del govern i derogava la llei d’Ajuntaments, va dissoldre les Juntes i organitzà un poder populista. Espartero es va posicionar per una regència única. Exigia cada vegada més el suport d’homes incondicionals, allunyant-se dels progressistes, i aplicà la venda de béns del clergat secular. Les relacions amb Roma eren nul·les.

Una altra mesura va consistir a seguir el consell de Mendizábal: instaurar una política econòmica lliurecanvista. L’any 1841 hi va haver un pronunciament moderat pel general O’Donnell que va fracassar.

Finalment, l’any 1842 Espartero va patir una crisi, ja que tenia un suport parlamentari reduït i basava el seu govern en el suport de l’exèrcit i de la Milícia Nacional. Espartero es trobava aïllat internacionalment degut a la conspiració dels moderats i de Maria Cristina.

Més tard, tingueren lloc els fets de Barcelona: la indústria tèxtil catalana estava molesta amb l’aplicació del lliurecanvisme. Davant aquesta situació, la burgesia catalana i les classes populars estaven molt descontentes perquè veien perillar el seu lloc de treball. Milers de milicians es manifestaren contra Espartero. Aleshores, Espartero ordenà el bombardeig de Barcelona. Aquests fets van provocar que perdés suport i les eleccions de 1843. Els moderats van entrar en un període d’inestabilitat i pressió. Finalment, els progressistes i moderats s’enfrontaren als exèrcits d’Espartero a Torrejón de Ardoz. Va sortir molt desprestigiat i per això va decidir renunciar a la Regència i es va exiliar a Londres.

Principals Lleis i Reformes de la Dècada Moderada

• Substitució de la Milícia Nacional i creació de la Guàrdia Civil.
• Creació d’una nova llei electoral.
• Creació de lleis per regular les administracions locals i provincials.
• Aprovació d’una reforma fiscal.
• Supressió de la venda dels béns desamortitzats i devolució d’aquells que no s’havien venut als seus antics propietaris.
• Aprovació d’un pla educatiu.
• Creació de les figures dels governadors civils a les províncies.
• Una reforma judicial.
• Dins l’administració, es van crear nous funcionaris.
• Forta consolidació del centralisme a partir de la jerarquia Estat-província-municipi.

Diferències entre Moderats i Progressistes

El Partit Moderat i el Partit Progressista es disputaren el monopoli del poder durant tot el regnat d’Isabel II. Cal especificar que no es tracta de partits polítics en el sentit actual de la paraula, sinó més aviat d’agrupacions entorn a algun notable (civil o militar), sense un programa polític elaborat i que representaven poca població (a causa del sufragi censatari).

El Partit Moderat

Estava format per l’alta noblesa, l’alta burgesia (comerciants), l’alt clergat i els alts comandaments militars. Les seves idees principals eren:

• Defensen l’ordre i la propietat.
• Sufragi censatari molt restringit.
• Sobirania compartida entre el Rei i les Corts.
• Amples poders per a la Corona.
• Limitació dels drets dels ciutadans (sobretot col·lectius).
• Importància de l’Església catòlica.

El Partit Progressista

D'altra banda, el Partit Progressista estava format per la mitjana i petita burgesia i per alguns sectors de l’alta burgesia industrial i financera. Les seves idees principals eren:

• Esperit de reforma.
• Defensen un sufragi censatari més ample.
• Sobirania nacional.
• Predomini del poder legislatiu (Corts).
• Defensa dels drets individuals i col·lectius.
• Volen menys influència de l’Església catòlica.

El Ferrocarril: Motor Industrial Frustrat

Els ferrocarrils van ser el major motor de la industrialització a gran part d'Europa, ja que van escurçar les distàncies entre els llocs i la seva construcció va propiciar l'expansió de la indústria minera i siderúrgica. A Espanya, la primera línia (1848) és molt curta (Barcelona-Mataró). En els anys següents es van construir altres similars.

Aquest impuls per construir ferrocarrils es va produir amb la Llei General de Ferrocarrils (1855), que va brindar grans facilitats i beneficis per a les empreses privades que desitjaven construir noves línies. El resultat va ser un boom dels ferrocarrils.

Les empreses amb més capital i tecnologia per construir línies eren estrangeres, sobretot franceses i angleses. El problema és que els sortia més barat importar el ferro i la maquinària que comprar-los a Espanya. Així que el ferrocarril va servir a Espanya per integrar els mercats, però no va aconseguir impulsar tant la indústria siderúrgica com s’hauria volgut.

Les Desamortitzacions del Segle XIX

Les desamortitzacions van constituir el fet econòmic més important del segle XIX a Espanya. Aquest procés va suposar el transvasament de milers de propietats rústiques i urbanes, la pèrdua d’una gran part del patrimoni de l’Església i dels municipis, i l’aparició d’una burgesia compradora dels béns desamortitzats.

El procés va durar des de finals del segle XVIII fins al començament del segle XX, i hi destaquen dos moments clau:

1. La Desamortització de Mendizábal (iniciada el 1836): Es venen les terres de l’Església, la majoria de les quals pertanyien al clergat regular (destacant els carmelitans descalços, els dominicans i els trinitaris calçats). A nivell municipal, les propietats rústiques de l’Església eren extenses en municipis com el Perelló, Benifallet i la Sénia. Cal remarcar que moltes d’aquestes terres no estaven conreades i només eren aprofitables per a l’extracció de fusta i per a les pastures.
2. La Desamortització de Madoz (iniciada el 1855): Es van vendre béns eclesiàstics, de l’Estat, dels ajuntaments, de la beneficència, etc. Només es tenen calculades les vendes dels dos primers anys, i van ser molt més reduïdes que les del primer període. En aquesta segona etapa ja es van vendre propietats del clergat regular femení.

Aquests processos van contribuir a afaiçonar la nova estructura social (la burgesia local referma el seu poder) i la nova distribució de la propietat de la terra.