Regnat d'Amadeu se Savoia
Tema 6: El sexenni Democràtic (1868-1874).1. Les causes de la revolució.1.1 La crisi econòmica.Gran part del darrer període del regnat d’Isabel II (1843-1868) va estar caracteritzat per una fase d’expansió econòmica que va afectar tota Europa. Però, a mitjan dècada del 1860 la situació va començar a canviar, i el 1866 es va fer evident l’inici d’una crisi econòmica i industrial que van coincidir amb una crisi de subsistències, la qual va tenir repercussions importants en les classes populars.La crisi financera es va originar arran de la crisi dels ferrocarrils, doncs la construcció de la xàrcia ferroviària va comportar una gran inversió de capitals en la borsa que, una vegada començada l’explotació, es va veure que tenia un rendiment econòmic menor de l’esperat. Aquesta situació va provocar la crisi de moltes entitats financeres, que van cancel·lar els crèdits i van estendre l’alarma entre els particulars i les empreses.La crisi financera va coincidir amb una crisi industrial que es va veure més accentuada a Catalunya, doncs la seua industria tèxtil s’abastia en gran part del cotó en flora importat dels EUA, però la Guerra de Secessió americana va encarir la seua importació, de manera que moltes petites indústries del sector cotoner no van poder fer front a la pujada de preus i es van veure obligats a tancar, augmentant d’aquesta manera l’atur.La crisi de subsistències va començar el 1866 com a resultat d’un seguit de males collites que van desembocar en una escassetat de blat, la qual cosa portà a una pujada immediata del seu preu. La combinació d’ambdues crisis, l’agrícola i la industrial, va agreujar la situació: en el camp, la fam va provocar un clima de forta violència social mentre que en les ciutats, la conseqüència va se una onada d’atur que va provocar una davallada del nivell de vida de les classes treballadores.1.2 El deteriorament polític.A mitjan dècada del 1860, gran part de la població espanyola tenia motius de descontentament contra el sistema isabelí. L’any 1866, després de la revolta de sergents de la caserna de San Gil, els governs del Partido Moderado (Narváez i González Bravo) van continuar actuant per decret, van tancar les Corts i es van fer el sords als problemes del país.Però, davant la impossibilitat d’accedir al poder pels mecanismes constitucionals, el Partido Progresista, dirigit per Prim, juntament amb el Partit Democràtic, es van negar a participar en les eleccions i defensaren la conspiració com a únic mitjà per governar. Així, l’any 1867 ambdós parits signaren el Pacte d’Ostende amb la voluntat d’unificar les seues actuacions per acabar amb el moderantisme en el poder. El compromís proposava la fi de la monarquia isabelina i deixava la decisió sobre la nova forma de govern (monarquia o república) a mans d’unes Corts constituents, que serien elegides per sufragi universal.El Novembre del 1867, després de la mort d’O’Donnell, es van adherir al pacte els unionistes, adhesió que fou fonamental per al triomf de la revolució i per a la definició del seu caràcter, doncs aquests van aportar una bona part de la cúspide de l’exèrcit (comptaven amb molts dels comandaments militars), però el seu caràcter conservador i oposat a qualsevol canvi social va contrarestar els pes dels demòcrates i va reduir la insurrecció del 1868 a un simple pronunciament militar.
2. La revolució del Setembre del 1868.El mes de Setembre del 1868 es va consumar una insurrecció militar contra el govern del Partit Moderat i contra la monarquia d’Isabel II. El moviment, aclamat com a “la Gloriosa”, va tenir un gran suport popular arreu del país, de manera que es va imposar sense dificultat.2.1 La revolució del 68 i el govern provisional.El 19 de Setembre del 1868, l’esquadra de la badia de Cadis, sota el comandament del brigadier Juan Bautista Topete, va protagonitzar una insurrecció militar contra el govern d’Isabel II. El general Prim i Serrano (exiliat a Londres i desterrat a Canàries respectivament) es van reunir amb els insurrectes i van aconseguir ràpidament el suport de la població gaditana, després de la publicació d’un manifest en què es demanava als ciutadans que acudiren a les armes per defensar la llibertat, l’ordre i l’honradesa.El govern de la reina Isabel II es va disposar a defensar el tron amb les armes i va enviar des de Madrid un exèrcit per enfrontar-se amb els insurrectes. Ambdues forces es van trobar a Punte de Alcolea, on el dia 28 de Setembre es va lliurar una batalla que va donar la victòria a les forces favorables a la revolució. El govern no va trobar cap eixida i va dimitir, i la reina es va haver d’exiliar a França el 29 de Setembre del 1868, on va ser acollida per l’emperador Napoleó III.A més del pronunciament militar i dels fets bèl·lics, en la revolució van tenir un gran protagonisme les forces populars dirigides per progressistes, demòcrates i els republicans. A més, en moltes ciutats espanyoles com ara Sevilla, Còrdova, Huelva o Barcelona es van constituir les Juntes revolucionàries, que van organitzar la insurrecció i van fer crides al poble perquè reclamara els principis de llibertat, sobirania, separació Església-Estat, supressió de les quintes, sufragi universal, abolició d’impostos de consum, eleccions a Corts constituents, repartiment de la propietat o proclamació de la república.Tanmateix, el radicalisme d’algunes propostes de les Juntes revolucionàries no era compartit pels dirigents unionistes i progressistes i, després d’entrar a Madrid, els insurrectes van proposar a la Junta revolucionària que nomenara un govern provisional de caràcter centrista. Així, el general Serrano va ser proclamat regent, i Prim, president d’un govern integrat per progressistes i unionistes. Sorprenentment, el nou executiu va ordenar la dissolució de les Juntes i el desarmament de la Milícia Nacional, amb la qual cosa deixaren de manifest que la seua intenció era tan sols fer caure els Borbó i no canviar el sistema polític o econòmic.2.2 La Constitució del 1869 i la regència.El nou govern provisional va promulgar un seguit de decrets per tal de satisfer algunes demandes populars, com ara la llibertat d’impremta , el dret de reuníó, d’associació, el sufragi universal, i una nova reforma en l’ensenyament. A més, va convocar eleccions a Corts constituents en què es donà la victòria a la coalició governamental (progressistes, unionistes i un sector dels demòcrates), partidària de la fórmula monàrquica, però també van sorgir a la Cambra 3 minories importants: la carlina, la republicana i la moderada. Les Corts es van reunir i van crear una comissió amb l’objectiu de redactar una nova constitució, que va ser aprovada l’1 de juny del 1869.La Constitució del 1869 fou la primera democràcia de la història d’Espanya, i va establir un règim molt ampli de drets i llibertats:Es reconeixien els drets de manifestació, reuníó i associació.S’atorgava la llibertat d’ensenyament i la igualtat per a obtenir ocupació.S’hi proclamava la llibertat de professar de manera pública o privada qualsevol religió (aconfessionalitat de l’Estat), malgrat que s’havia de mantenir el culte catòlic.Es proclama la sobirania nacional, de la qual emanen la monarquia i els tres poders (executiu, legislatiu i judicial).Es declara l’Estat monàrquic , però el poder legislatiu residia exclusivament en les Corts: el rei només les promulgava, no podia vetar-les i els seus poders estaven molt limitats.S’estableix per primera vegada en la història, i seguint l’exemple de la constitució que els jacobins feren a França l’any 1793, el sufragi universal masculí.Les Corts es componien d’un Congrés i un Senat, que havien de reunir-se alhora, i també s’estableix amb el govern provisional la independència del poder judicial (amb l’aparició de les oposicions a jutge).Proclamada la Constitució i amb el tron vacant, les Corts van haver d’establir una regència, que va recaure en el general Serrano, mentre que Prim fou designat cap de govern. Aquests havien de fer front al descontentament dels republicans amb la nova situació, la tornada dels carlins a l’activitat insurreccional, la greu situació econòmica i la necessitat de trobar un monarca per a la corona. D’altra banda, el nou govern va ser rebut amb simpatia per gran part dels països europeus, ja que posava fi a la llarga etapa d’inestabilitat política d’Isabel II i garantia les inversions i els negocis estrangers.2.3 L’intent de renovació econòmica.Un dels objectius de la “Gloriosa” era reorientar la política econòmica, així com protegir els interessos de la burgesia nacional i dels inversors estrangers. Per això s’estableix el lliurecanvisme(amb la intenció d’afavorir la lliure competència, la lliure iniciativa i rendabilitzar les estructures comercials i industrials d’Espanya) i l’obertura del mercat espanyol a l’entrada de capital estranger.El ministred’hisenda, Laureà Figuerola, va suprimir la contribució de consums (tot i que es va tornar a establir per les hisendes locals amb una nova llei l’any 1870). A més,va introduir la contribució personal en funció de la renda. Un altre decret va establir la pesseta com a unitat monetària per tal d’unificar i racionalitzar el sistema monetari.Però el problema més greu era la hisenda, doncs el deute públic va assolir unes quantitats estrafolàries. A més, la greu crisi dels ferrocarrils només semblava tenir solució utilitzant recursos públics per a subvencionar les companyies ferroviàries. Tot això es va voler solucionar amb la Llei de mines de 1869 (per la qual s’establia la venda o concessió del patrimoni miner a diferents companyies, majoritàriament estrangeres), una mesura que oferia facilitats a l’entrada de capitals exteriors. Amb els ingressos obtinguts de l’anomenada desamortització del subsòl es va fer front a la devolució dels préstecs.La darrera gran acció sobre l’economia va ser la liberalització dels intercanvis exteriors, aprovada per Figuerola el 1869 per mitjà de la Llei de bases aranzelàries, que posava fi a la tradició proteccionista de l’economia espanyola i que va comptar amb l’oposició dels industrials cotoners catalans i amb els cerealistes de l’interior, que veien perillar el seu monopoli sobre el mercat espanyol.2.4 La frustració de les aspiracions populars.La Constitució del 1869 va consolidar un règim polític basat en els principis liberaldemocràtics que van inspirar la Revolució de Setembre del 1868. No obstant això, va frustrar algunes aspiracions de moltes de les reivindicacions de caràcter popular.La monarquia va disgustar els republicans, el manteniment del culte i el clero desagradava als sectors radicals, i la persistència de les desigualtats socials no agradava als llauradors, jornalers i treballadors industrials, doncs no veien millorar la seua situació.Durant el període de la regència (1869-1870) hi va haver una forta conflictivitat social que es va mantenir al llarg del Sexenni: els camperols demanaven un millor repartiment de la terra, les revoltes urbanes protestaven contra els consums, les quintes i la puja de preus i, de la mateixa manera, el moviment obrer reclamava el millorament de les condicions salarials i de treball.D’altra banda, els republicans, en veure la impossibilitat d’aconseguir els objectius populars per la via parlamentària i política es van decantar cap a posicions més radicals i apolítiques com l’ internacionalisme, que va arribar a Espanya a partir de 1868, gràcies a l’ampliació de les llibertats públiques atorgada pel govern provisional, l’obertura de fronteres, el reconeixement del dret d’associació i de llibertat d’impremta. L’expansió de les idees vinculades a la I internacional (anarquisme i socialisme) va obrir una nova etapa i va portar a l’organització del proletariat i dels agricultors al voltant de noves organitzacions de classes.
3. Les forces polítiques: l’auge del republicanisme.3.1 El nou panorama polític.A partir del 1868, el panorama polític va estar dominat per 4 grans tendències. A la dreta, se situaven els carlins, que acceptaven el joc parlamentari i defensaven la preeminència del catolicisme i la monarquia tradicional. La seua acció es va limitar al feu basconavarrés i a altres petites àrees de tradició carlina.A la dreta hi havia també els moderats, que es van mantenir fidels a Isabel II i en van reclamar la seua tornada al tron. Aquests tenien el suport de la burgesia agrària latifundista, i entre els seus líders va destacar Antonio Cánovas del Castillo, president del Consell de Ministes i el principal artífi de la Restauració.Al centre hi havia la conjunció monarquicodemocràtica, que incloïa els unionistes (dirigits per Ríos Rosas), els progressistes (al cap dels quals es trobava Prim) i els monàrquics democràtics. Aquests defensaven una forma de govern monàrquica però subordinada a la sobirania nacional i a un ampli respecte per les llibertats públiques. Comptaven amb el suport de la burgesia financera i industrial, de les classes mitjanes urbanes, d’amplis sectors de l’exèrcit i d’un gran nombre d’intel·lectuals i de professionals liberals.A l’esquerra hi havia el Partit Republicà Federal, sorgit d’una escissió del Partit Democràtic al 1868. El federalisme defensava la forma republicana de govern, la separació de l’Església i l’Estat i el laïcisme d’aquest; s’oposava a la intervenció de l’exèrcit de la política, i promulgava un projecte de transformació social que compaginava l’ampliació dels drets democràtics amb l’ intervencionisme de l’Estat en la regulació de les condicions laborals.Però, els republicans federals es trobaven dividits en dues tendències:-Els benèvols, els qui, liderats per Pi i Margall, controlaven la direcció del partit. Eren partidaris del respecte a la legalitat i creien que el federalisme havia d’establir-se impulsat pel govern.-Els intransigents, en canvi, estaven dirigits per José María de Orense, donaven suport a la insurrecció popular i propugnaven que els diferents territoris podien declarar-se independents per a després pactar lliurement la seua uníó a una república federal.Finalment, un sector dels republicans encapçalat per Castelar eren anomenats unitaris, els quals discrepaven del model federal d’Estat i defenien una república unitària, alhora que mantenien posicions molt més conservadores des del punt de vista polític i social.3.2 El republicanisme federal.El republicanisme federal comptava amb el suport de la petita burgesia, de les classes urbanes i de part del moviment obrer i camperol i la seua principal preocupació fou la qüestió social.L’auge del republicanisme va ser degut també al desencís de les masses populars, que veien que les reformes promeses pels progressistes i pels demòcrates no es duien a terme. Així, el republicanisme va començar a preocupar-se més pel millorament de les condicions de les classes treballadores.A més, en la Revolució del 1868 van plantejar reivindicacions de caràcter social que es van deure a l’alta implicació de les classes populars en el procés revolucionari, doncs reclamaven la solució als problemes amb les condicions de treball, els salaris o el repartiment de les terres.Les primeres revoltes de republicanisme federal es van produir a Cadis al Desembre de 1868, i l’any següent es van estendre per Màlaga, Sevilla, Badajoz, Ourense, Tarragona, Gandia i València. Totes aquestes revoltes , juntament amb les demandes de proclamació de la república i l’oposició a la monarquia es van expressar en forma de reivindicacions socials, en les quals també es reclamaren canvis en l’injust sistema de sorteig de les quintes i de redempció, malgrat que no es va aconseguir l’abolició.El maig del 1869, els republicans federals de quasi tota Espanya van establir un seguit de pactes per a provocar insurreccions, i el mes següent van constituir a Madrid un Consell Federal provisional a més de diverses partides que van tenir una especial implantació a Catalunya, Aragó, Andalusia i València.Prim va haver de recórrer a l’exèrcit per contenir aquestes revoltes i, finalment, el mes d’Octubre del 1869, el cap de govern va proclamar que el moviment republicà federalista havia estat vençut. Però, la proliferació d’alçaments va deixar una empremta profunda que els anys següents tornaria a reproduir-se amb més insurreccions.
4. El regnat d’Amadeu de Savoia (1871-1873).4.1 Un monarca per a un règim democràtic.Prim fou l’encarregar de trobar el candidat idoni per ocupar el tron espanyol, aleshores vacant. El rebuig de la dinastia portuguesa i l’oposició de França al pretendent alemany van limitar les possibilitats i, finalment, es va imposar la candidatura d’Amadeu de Savoia, un home amb la concepció democràtica de la monarquia i membre d’una dinastia que gaudia de gran popularitat per haver estat l’artífex de la unificació italiana.El nou monarca va ser elegit rei d’Espanya per les Corts el Novembre del 1870, i va arribar al país el 30 de Desembre, només tres dies després de l’assassinat del general Prim, fet que va privar el monarca del seu defensor i conseller més fidel. El 2 de Gener de 1871, Amadeu de Savoia va ser proclamat rei, i després de prendre-li jurament a la Constitució establerta al 1869, les Corts constituents es van dissoldre.4.2 Les dificultats de la nova monarquia.La nova monarquia tenia un suport escàs, doncs, encara que satisfeia els progressistes i els unionistes (i no tots els sectors d’aquests partits), va tenir des del primer moment la ferma oposició de l’aristocràcia, del clero i de les diferents camarilles cortesanes del temps d’Isabel II, sobretot quan el monarca va mostrar la seua intenció de mantenir-se neutre davant les qüestions polítiques i va reduir l’ostentació de la cort. També un apart de l’exèrcit va mostrar la seua resistència a expressar fidelitat al nou monarca, cosa que va ser especialment greu quan es va desfermar el conflicte carlí o quan es va iniciar la guerra a Cuba. Tampoc no va obtenir el favor popular degut a l’arrelament d’aquest al republicanisme.Una vegada establits el sufragi universal i les llibertats polítiques, el nou monarca va voler consolidar un règim plenament democràtic. Però, els seus dos anys de regnat van estar marcats per dificultats constants, com ara els problemes econòmics (els quals continuaven sent greus i urgents, i que van fer necessari el fet de recórrer a l’emissió de més deute públic), la lluita permanent entre els grups polítics, la revifada del conflicte carlí, la guerra de Cuba i les insurreccions republicanes.4.3 Una inestabilitat permanent.Amadeu I de Savoia va comptar des del primer moment amb l’oposició dels moderats, que continuaven fidels als Borbó, i per a la qual cosa començaren la restauració borbònica en la persona del príncep Alfons. Cánovas del Castillo (dirigent principal d’aquest grup), va anar captant a molts dissidents unionistes i progressistes i els va convèncer de la restauració de la monarquia borbònica. Aquesta opció va comptar a més amb els suports de l’Església, contrària a la nova situació després del decret de Prim que obligava al clero a jurar la Constitució del 1869. També va fer costat als moderats l’elit dels diners, a causa del nou règim, que legislava en contra dels seus interessos econòmics amb principis com l’abolició de l’esclavitud a Cuba, la regulació del treball infantil, etc.Els carlins (beneficiats pel clima de llibertat que va introduir la “Gloriosa”) s’havien reorganitzat com a força política i, amb l’arribada d’Amadeu I, un sector del carlisme va voler tornar a intentar mètodes d’insurrecció armada i, l’any 1872 es van tornar a revoltar per tal d’assentar al torn al seu candidat, Carles VII. La rebel·lió va començar al País Basc i es va estendre per Navarra i per zones de Catalunya, desencadenant en un focus permanent de problemes i d’inestabilitat. Mentrestant, una altra fracció del carlisme es va anar consolidant com a força política d’orientació ultracatòlica i oposada a la nova monarquia.Amadeu I tampoc no comptava amb el suport dels sectors republicans ni dels grups populars, que aspiraven a un canvi de sistema social. Així, l’any 1872 es van produir noves insurreccions federalistes, en les quals es combinava l’acció del republicanisme amb la influència de les idees de l’ internacionalisme, que van fer que augmentara encara més la inestabilitat del règim.A més, l’any 1868 es va iniciar un conflicte a l’illa de Cuba (Guerra dels Déu Anys). La insurrecció, dirigida per alguns propietaris criolls, va comptar ràpidament amb el suport popular perquè prometien posar fi a l’esclavitud en l’illa. Encara que el govern va impulsar aquest projecte, la negativa dels sectors econòmics espanyols va frustrar la possibilitat d’una solució pacífica, i va convertir la guerra en un problema greu.Tanmateix, la crisi final del regnat d’Amadeu de Savoia va ser resultat de la desintegració de la coalició governamental (unionistes, progressistes i demòcrates), doncs, en dos anys es van formar sis governs i va caldre convocar eleccions 3 vegades; mentre que l’oposició (a partir de 1872) practicava un abstencionisme total com a forma de pressió política. Finalment, privat de tota mena de suport, l’11 de febrer de 1873, Amadeu de Savoia va presentar la seua renúncia al tron i va abandonar Espanya.
5. La primera república espanyola (1873-1874).5.1 La proclamació de la República.La proclamació de la Primera República va ser l’eixida més fàcil davant de la renúncia d’Amadeu de Savoia. Les Corts van decidir sotmetre a votació la proclamació d’una república, que va ser aprovada l’11 de febrer del 1873 per una àmplia majoria i, per a presidir el govern va ser elegit el republicà federal Estanislau Figueras, qui va comptar amb el suport dels membres del seu partit i d’alguns republicans unitaris. No obstant això, gran part de la cambra era monàrquica, i el seu vot republicà va ser una estratègia per a guanyar temps i organitzar la tornada dels Borbó al tron espanyol. Així, la República va nàixer amb poques possibilitats d’èxit, cosa que es va fer evident en l’aïllament internacional, llevat d’Estats Units i de Suïssa, els únics que van reconèixer la República espanyola.Malgrat tot, la República va ser rebuda amb entusiasme per les classes populars, que van creure que havia arribar l’hora d’acomplir les seues aspiracions de canvi social. Els federals van ocupar les corporacions dels municipis i van constituir juntes revolucionàries per desplaçar de l’administració els antics càrrecs monàrquics.A més, en les ciutats es van produir àmplies mobilitzacions populars, com el moviment obrer, que reivindicava la reducció de la jornada laboral, l’augment de salaris i la implantació immediata de l’Estat federal.Tanmateix, una gran part dels dirigents del republicanisme federal (encarregats de posar en funcionament la República) eren lluny de les aspiracions revolucionàries del seu mateix partit, el que va portar a la dissolució de les Juntes, i la repressió de les revoltes populars. Així, es van convocar eleccions a Corts constituents, que van ser guanyades àmpliament pels republicans.5.2 L’intent d’instaurar una república federal.Les Corts es van obrir l’1 de juny del 1873 i el dia 7 van proclamar la República Democràtica Federal. Estanislau Figueras va prendre les primeres mesures reformistes i va suprimir els impostos de consums i les quintes. Però, la manca de recursos de l’Estat i la desorganització de l’exèrcit van provocar la seua dimissió, i el govern va passar a Francesc Pi i Margall, encarregat d’elaborar una constitució federal a Espanya.El projecte de constitució federal.Al juliol es va presentar a les Corts els projecte de la nova Constitució, però no va arribar a ser debatut ni tampoc aprovat, doncs els pocs mesos que va durar l’experiència republicana no ho va permetre.La Constitució Republicana Federal del 1873 seguia la línia de la Constitució del 1869 en relació amb la implantació de la democràcia i amb el reconeixement d’amplis drets i llibertats.-La Constitució de 1873 establia que la República hauria de tindre un president i, pel que fa a les Corts, s’hi mantindrien les dies cambres (Senat i Congrés). -Es declarava la llibertat de culte i la separació de l’Església i l’Estat. -Es defensava la ratificació de l’abolició de l’esclavitud en les colònies, la supressió de les quintes, la reforma dels impostos i l’inici d’una legislació proteccionista. A més, s’incloeix un aspecte nou pel que fa a l’estructura de l’Estat: -S’hi establia que la nació espanyola estava formada per 17 estats, i declarava que el poder emanava de 3 nivells: els municipis, els estats regionals i l’Estat federal. Els estats regionals haurien de tenir autonomia econòmica, administrativa i política i, a més, haurien d’elaborar les pròpies constitucions, també compatibles amb les de l’Estat federal.El projecte de Constitució plantejava, per primera vegada en el liberalisme espanyol, un Estat no centralista i recollia tradicions regionalistes (origen de les futures propostes nacionalistes).Els conflictes armats.La Primera República va haver d’enfrontar-se a greus problemes, un dels quals fou la insurrecció carlina: el naixement de la República havia accelerat el conflicte armat, que va passar de l’enfrontament amb uns quants escamots a un autèntic front amb un exèrcit i amb el domini dels territoris tradicionalment carlins. A les zones sublevades es va anar articulant un embrió d’Estat, i els ajuntaments i les diputacions es van organitzar sota principis forals i van impulsar la llengua pròpia i les institucions regionals. El conflicte es va promulgar fins al 1876.També es va continuar la guerra a Cuba (iniciada al 1868), doncs les autoritats i els funcionaris espanyols en l’illa es decantaven en gran part per la solució monàrquica en la persona d’Alfons XII i van actuar al marge del poder republicà. Tanmateix, els governs van intentar donar una solució al problema cubà amb el projecte d’estructuració federal, que considerava Cuba i Puerto Rico com un territori més de la Federació Espanyola. A més, a tot açò s’hi afegiren l’obstruccionisme dels partits monàrquics i les divisions entre els propis republicans.5.3 La insurrecció cantonal.La insurrecció cantonal fou el conflicte més greu que es va produir en el breu període republicà. El cantonalisme era un fenomen en el qual es barrejaven les aspiracions autonomistes propiciades pels republicans federals intransigents amb les aspiracions de revolució social inspirades en les noves idees internacionalistes. La proclamació dels cantons independents va ser la conseqüència d’aplicar de manera radical i directa l’estructura federal des de baix, impulsada pel desig d’avançar en les reformes socials.En les zones amb una forta implantació republicana, la població es va revoltar formant cantons independents, com ara a Cartagena, Sevilla, Cadis, Castelló, València, Alacant, Torrevella,etc., els protagonistes dels quals eren un conglomerat social format per artesans, petits comerciants i assalariats, dirigits pels federals intransigents, els quals es trobaven pel rumb de la nova República.El president Pi i Margall, que no volia haver de sufocar la revolta per les armes, va dimitir i va ser substituït per Nicolàs Salmerón, qui va iniciar una acció militar contra el moviment cantonalista. Amb la intervenció militar va acabar ràpidament amb la insurrecció, però va donar un poder immens als generals i va tornar a donar a l’exèrcit el paper de garantidor únic de l’ordre.Amb l’arribada de Setembre, Salmerón va dimitir i la presidència va recaure aleshores en Emilio Castelar, dirigent del republicanisme unitari i de caràcter més conservador, fet que portà a que la República es desplaçara progressivament cap a la dreta.El nou executiu va intentar aplicar una política d’autoritat i de força per a controlar els problemes que patia el país. Va reorganitzar l’exèrcit, va aconseguir poders plens de les Corts i va governar amb el Parlament tancat.5.4 La fi de l’experiència republicana.Des del Setembre de 1793, la República va fer un tomb conservador molt evident amb el nou govern de Castelar, però, com que aquest no tenia majoria en les Corts, va decidir governar d’una manera autoritària, fent costat als sectors més conservadors i atorgant àmplies atribucions als caps militars perquè mantingueren l’ordre públic. Davant d’aquesta situació, el Desembre del mateix any, un sector dels diputats (Figueras, Pi i Salmerón) van arribar a l’acord de plantejar una moció de censura al govern de Castelar per a forçar-ne la seua dimissió per tal de tornar a controlar el govern i reconduir el règim republicà als seus plantejaments inicials.El 3 de Gener de 1874 es van obrir les Corts i el govern de Castelar va ser derrotat. Un dia després, el capità general Manuel de Pavía, va exigir la dissolució de les Corts republicanes, protagonitzant una invasió amb forces de la guàrdia civil.Així, el poder va passar els mesos següents a mans d’una coalició de progressistes encapçalada pel general Serrano, que va intentar estabilitzar un règim republicà de caràcter conservador. Però, el 29 de Desembre del 1874, el pronunciament militar d’Arsenio Martínez Campos a Sagunt va proclamar rei d’Espanya Alfons XII, ja que l’1 de Desembre del mateix any, el príncep Alfons de Borbó havia signat el Manifest de Sandhurst, redactat per Cánovas del Castillo, que sintetitzava el programa de la nova monarquia alfonsina: un règim de signe conservador i catòlic que garantia el funcionament del sistema polític liberal i restabliria l’estabilitat política i l’ordre social.