El Regnat d'Isabel II: Crisi i Transformació a Espanya (1846-1868)
La Dècada Moderada i la Inestabilitat Política (1844-1854)
Els governs moderats no van aconseguir donar estabilitat política a l'Estat i van haver de fer front a protestes. Els carlins van protagonitzar un nou alçament a Catalunya, la Guerra dels Matiners (1846-1849), amb el suport de la candidatura al tron del segon pretendent carlí, el Comte de Montemolín. Les divisions internes del moderantisme van propiciar la inestabilitat dels governs: el 1846 hi va haver tres governs i l'any següent, cinc. La vida política no es desenvolupava a les Corts.
La marginació de les Corts va culminar amb la reforma de 1852, per la qual el govern de Bravo Murillo establia un sufragi censatari i la facultat de suspendre indefinidament les Corts i governar per decret.
El Bienni Progressista (1854-1856)
La revolució de 1854, precipitada per la deriva autoritària del règim moderat, va provocar l'alçament de progressistes, demòcrates i republicans, als quals es va incorporar el moderantisme descontent. Amb el pronunciament del general O'Donnell i la publicació del Manifest de Manzanares, es va desencadenar la revolta popular. Isabel II es va veure obligada a acceptar el restabliment de la Milícia Nacional i de les llibertats.
L'aliança entre progressistes tebis i moderats va conduir a la formació de la Unió Liberal. Les eleccions van donar una àmplia majoria a progressistes i unionistes, amb una minoria de 20 diputats demòcrates. Les noves Corts van redactar una Constitució el 1856 que no es va arribar a publicar.
El govern progressista va impulsar reformes que van propiciar una etapa de desenvolupament i expansió econòmica, tot i que també va veure l'inici d'una greu crisi econòmica. Les Corts van aprovar una nova Llei de Desamortització Civil i Eclesiàstica, obra de Pascual Madoz, que va afectar els béns de l'Estat, de l'Església i de les ordres militars, però sobretot els dels ajuntaments. Aquesta mesura va aconseguir recursos per a la Hisenda i va desenvolupar l'agricultura de mercat en benefici de la nova burgesia agrària, mentre que els petits llauradors van perdre el dret a l'ús de les terres comunals.
Es va aprovar la Llei General de Ferrocarrils, que regulava i incentivava la construcció de línies ferroviàries. Tot això va atraure inversors estrangers, sobretot francesos i britànics. Aquesta legislació va tenir noves iniciatives com el telègraf, la xarxa de carreteres, les societats per accions, l'activitat bancària i la mineria.
Hi havia una conflictivitat obrera, especialment a Catalunya, on es demanava:
- La reducció dels impostos de consums.
- L'abolició de les quintes.
- La millora dels salaris.
- La reducció de la jornada laboral.
Tot i que el govern va adoptar mesures conciliadores, la conflictivitat social va persistir. Alguns caps militars van promoure dures mesures, emprades pel ministre de la Guerra, O'Donnell, que van provocar l'enfrontament amb el govern d'Espartero. La intervenció de la reina a favor d'O'Donnell, a qui va nomenar nou cap de l'executiu, va portar a la proclamació de l'estat de guerra. La protesta d'un grup de diputats va ser insuficient i es van produir moviments de resistència en defensa del govern progressista, amb el protagonisme de la Milícia Nacional.
La Crisi Final del Sistema (1863-1868)
La radicalització de l'autoritarisme des de 1863 va acabar per desnaturalitzar el sistema liberal i provocar una gran inestabilitat governamental. Els progressistes, demòcrates i republicans van responsabilitzar Isabel II de la seva exclusió i del mal funcionament de les institucions, i es van decidir pel pronunciament com a única via d'accés al poder.
El 1866, la sublevació del quarter de San Gil es va convertir en una revolta popular. El govern de Narváez va dissoldre les Corts i va implantar una espècie de dictadura. La situació del govern va empitjorar arran de la crisi de subsistències, que va provocar l'augment dels preus i el descontentament popular.
Els progressistes i demòcrates van signar el Pacte d'Ostende per a acabar amb la monarquia d'Isabel II, formar un govern provisional i convocar Corts constituents.