Renaixement català: història, llengua i literatura (s. XV–XVI)

Història i llengua

Ferran II, casat amb Isabel I de Castella, va accedir al tron en morir son pare el 1479; així es van unir els dos estats. Amb aquesta unió comença un període de subordinació política i cultural que es coneix com la decadència. Es substitueix el català pel castellà i comença a desaparèixer la comunitat lingüística. En el segle XVI el català i el castellà entren en contacte de forma general.

El Concili de Trento va censurar tota traducció a cap llengua romànica dels textos religiosos. A més, l'arribada d'immigració tindrà grans repercussions sociolingüístiques a causa que moltes persones tenen una altra llengua.

Culturalment

Quan comença a aparèixer el català literari en la seva renovació és quan s'inicia el període del Renaixement. Els eclesiàstics s'havien allunyat de la realitat debatent falsos problemes amb paraules incomprensibles per als profans, i d'aquí apareixen els humanistes.

El més influent és Francesco Petrarca, que va ser traduït per Bernat Metge. En el nostre àmbit, fins al segle XV no apareix amb força el model d'humanista; en aquest context destaca Joan Lluís Vives.

Literatura

L'interès que va despertar l'humanisme pels valors del món clàssic va fer que es cregués en la possibilitat de restaurar aquests valors en l'art, així com en la ciència i en la vida quotidiana. El pensament renaixentista es basa en tres punts fonamentals:

• Antropocentrisme: l'home és el centre de tot l'univers i es pren com a mesura de totes les coses.
• La natura com a lloc de l'art i la cultura.
• Recuperació del classicisme grecollatí com a referent ideològic i cultural.

Com a final d'aquest període se sol indicar l'inici de la Contrareforma amb el Concili de Trento a partir de 1563. El Renaixement comporta, en el món artístic, la recuperació de gèneres i formes de l'art clàssic i també de la literatura popular tradicional.

Facultat d'amor

Cicle "Oh, folla amor": l'amor espiritual amb por de l'amor sensual. Correspon a la maduresa del poeta.

Estil i mètrica

L'estil més característic és la comparació basada en l'experiència viscuda per a explicar un estat d'ànim trist; per a expressar les contradiccions sentimentals recorre a l'antítesi. La mètrica és bastant regular: normalment són decasíl·labs amb cesura masculina a la quarta síl·laba, distribuïts en estrofes encreuades (ABBA). En la llengua poètica ja no està present la utilització del provençal.

Els seus 10.000 versos han estat considerats l'obra més gran i la més influent de la nostra literatura antiga. La primera edició va ser a València el 1539 i és bilingüe.