Renaixença i Federalisme: La Recuperació de la Identitat Catalana al Segle XIX

S’aspirava a recuperar l’ús de la llengua i els senyals d’identitat catalans. Al segle XIX, després d’haver estat promulgat el Decret de Nova Planta, persistia a Catalunya un refús clar del procés de centralització administrativa i de la temptativa d’imposar-hi les lleis i la llengua de Castella. Això va provocar que el català hagués desaparegut com a llengua i cultura: no tenia presència en l’administració estatal, ni en el sistema d’ensenyament, ni en la vida oficial eclesiàstica, abandonada com a llengua d’ús públic i com a vehicle de comunicació escrita. Malgrat aquest retrocés, el català continuava viu com a llengua de la comunicació oral entre la població, i s’utilitzava com a llengua escrita en les cançons i els romanços tradicionals i en els llibres de temàtica religiosa o d’entreteniment adreçats al gran públic. Tot i el procés uniformador de l’Estat, la societat catalana mantenia la llengua pròpia, costums i tradicions, especialment la manera de viure.

La Renaixença Literària i Cultural

La publicació en català de l’oda La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau i les propostes de Joaquim Rubió i Ors de recuperar el català com a llengua literària marquen l’inici de la Renaixença. Reclamaven el dret de l’ànima catalana i defensaven els usos i costums del passat que reflectien la psicologia col·lectiva d’un poble.

Els Jocs Florals: Impuls a la Llengua

Creats pels principals iniciadors de la Renaixença, els Jocs Florals van ser la institució cultural que va fer conèixer el moviment entre la gent i la que va estimular els poetes a escriure en la seva llengua. Gràcies a ells, va començar la preocupació entre els escriptors de crear un model de llengua literària.

Escriptors i Difusors de la Renaixença

Entre els escriptors amb idees polítiques liberals destaquen:

• Frederic Soler
• Josep Anselm Clavé (polític, poeta, dramaturg i músic)
• Abdó Terradas (polític federalista)
• Valentí Almirall (polític i periodista, figura clau en la doctrina del catalanisme)
• Jacint Verdaguer (poeta, prosista)
• Àngel Guimerà
• Narcís Oller (novel·lista)

Publicacions com el Diari Català i La Campana de Gràcia van ser instruments clau de difusió de la llengua en l’espai públic. La Renaixença literària va tenir influència a Mallorca i a València, amb figures com Teodor Llorente.

Crítica al Centralisme i Moviments Populars

Els moviments populars estaven descontents i van ser una mostra d’oposició al centralisme. En la insurrecció de Barcelona de 1824 i la Jamància de 1843, es va formular un projecte de reforma de l’Estat amb un fort contingut anticentralista, federal i popular. Això va comportar la declaració de l’Estat de guerra a Catalunya en diferents ocasions, amb la voluntat de reivindicar el particularisme català. Figures destacades d’aquesta crítica van ser Jaume Balmes, Manuel Duran i Bas i Joan Mañé i Flaquer.

El Federalisme a Catalunya

El federalisme va anar de la mà amb el republicanisme, amb figures com Abdó Terradas. El 1868 va aparèixer el Partit Republicà Democràtic Federal, que va rebre suport de la petita burgesia i va tenir difusió entre el proletariat industrial. Francesc Pi i Margall defensava que l’Estat federal espanyol havia de ser el resultat de la unió voluntària dels pobles o regions de la península. El 1869, un grup de federals catalans va signar el Pacte Federal de Tortosa, un acord per impulsar un Estat federal espanyol que tingués en compte la realitat històrica de l’antiga Corona d’Aragó i que es fonamentés sobre el concepte de la sobirania popular. Josep M. Vallès i Ribot, referent del federalisme a Catalunya, va proposar la redacció d’un projecte de Constitució de l’Estat Català dins de la Federació Espanyola.