La Segona República a Espanya: Història, Reformes i Crisi

1. La proclamació de la República i el període constituent

1.1 Les eleccions i el govern provisional

En les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, van vèncer els partits republicans. Per això, el rei Alfons XIII va renunciar a la corona i va marxar d'Espanya. El 14 d'abril, es va formar un govern provisional i es va proclamar la Segona República.

Estava recolzada per la classe mitjana i popular, perquè era l'oportunitat que l'Estat fos més modern i democràtic.

El govern provisional va convocar eleccions i va prendre mesures d'emergència, com l'amnistia als presos polítics.

A Catalunya, l'Esquerra i els republicans van triomfar. El mateix 14 d'abril, Lluís Companys va proclamar la República al balcó de l'Ajuntament de Barcelona. Més tard, Francesc Macià proclamava la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques.

Això va causar un conflicte i el govern provisional espanyol va convèncer Macià perquè s'aturés. Mentrestant, es va concedir un règim d'autonomia a Catalunya.

1.3 Partits i sindicats a la Segona República

Les formacions d'esquerra:

• Els primers anys triomfen molt.
• Abarquen molts grups socials.
• Tenen molts referents intel·lectuals i culturals.

- Izquierda Republicana: era d'àmbit estatal i tenia el suport de molts intel·lectuals.

- PSOE: tenia una gran influència entre els treballadors. Hi havia dos grups: un socialdemòcrata (volien la República) i un més revolucionari (que veia la República com un camí cap al socialisme). A l'esquerra, hi havia també el Partit Comunista d'Espanya, que era més reduït.

- El sindicat més important era la CNT, que era anarquista. Tenia un milió d'afiliats, molts d'ells a Catalunya. També tenia dos grups: els trentistes (moderats i donaven una mica de suport a la República, ja que preferien la República a la monarquia) i un més revolucionari (defensava la insurrecció i l'ús d'armes, ja que consideraven que tots els governs eren negatius).

Els grups de la dreta

Les formacions de dreta eren conservadores i no volien les reformes republicanes.

- Els conservadors i catòlics van baixar molt amb la República. En van quedar molt pocs, que defensaven la monarquia catòlica. Hi havia: la CEDA (defensava els interessos dels grans propietaris agraris i de l'Església) i el PNV, del País Basc.

- Hi havia grups monàrquics, com Renovación Española (volien tornar a la monarquia), i de feixistes, com les JONS i la Falange (dirigida pel fill del dictador Primo de Rivera i eren antidemocràtics).

Els partits d'àmbit català

Quan es va proclamar la República, gairebé tots els partits a Catalunya eren catalanistes. Els dos grans partits eren:

• La Lliga Regionalista, més tard anomenada Lliga Catalana, que era de dretes i va acceptar la República. Continuava tenint el suport dels industrials i dels grans propietaris agrícoles, però mai va superar ERC.

• ERC es va formar just abans de les eleccions del 1931. Agrupava nacionalistes radicals i republicans. Atreia la petita burgesia, els pagesos i els obrers, perquè presentava un programa amb moltes reformes polítiques i socials. Va triomfar tant perquè, amb el PSOE, els catalans no se sentien identificats i perquè la CNT no participava en les eleccions i els seus afiliats votaven a ERC.

2. Les reformes del bienni d'esquerres (1931-1933)

Entre el 1931 i el 1933, el govern, format per republicans d'esquerra i socialistes, va impulsar reformes per a que l'Estat fos més modern i democràtic.

2.1 La reforma religiosa

Es va limitar la influència de l'Església. La Constitució establia que l'Estat era laic, que hi havia llibertat de creences, l'Església deixava de controlar els cementiris, es va suprimir el pressupost de culte i clergat i es van legalitzar el divorci i el matrimoni civil.

Es va prohibir que ensenyessin a les escoles. La reforma va acabar amb la llei de congregacions. Els limitava la possessió de béns i podia dissoldre els ordes religiosos si posaven en perill l'Estat. Per exemple, va dissoldre els jesuïtes perquè depenien del que el papa digués.

Va haver-hi revoltes perquè els catòlics ho veien com una agressió a les seves creences. El govern va expulsar del país a dos alts càrrecs de l'Església, perquè els considerava un perill.

2.2 La modernització de l'exèrcit

Azaña, el ministre de Defensa, volia reduir els efectius de l'exèrcit, que no tingués tants oficials, assegurar que se sotmetessin al poder i que no intervinguessin en la vida política.

Per això, es va fer una llei que deia que havien de jurar fidelitat a la República, o si no volien fer-ho es podien retirar conservant el sou. Els efectius es van reduir i es va tancar l'Acadèmia de Saragossa, perquè era la més propensa a fer cops. També es va acabar amb la seva premsa i es va crear una Policia de la República.

La reforma va tenir poc resultat. Es va reduir el pressupost, i això va fer que no es poguessin modernitzar. Els canvis es van veure, per alguns, sobretot els africanistes, com si els volguessin prendre el poder. Això va ser aprofitat per la dreta per fer una revolta militar contra la República.

2.3 La reforma agrària

La reforma era necessària perquè l'agricultura era molt important en l'economia del país, i la meitat de la població s'hi dedicava. Volien acabar amb el predomini del latifundisme i millorar la vida dels pagesos, ja que 2 milions eren jornalers i a Andalusia, Castella i Extremadura el 50% de les terres eren d'uns pocs rics.

Al principi, es va buscar protegir als pagesos sense terres, posant una jornada laboral de 8 hores, establint salaris mínims i es va obligar als propietaris a conrear totes les terres que fossin aptes.

Més tard, es va escriure una llei. La finalitat d'aquesta era que es modernitzés l'agricultura i millorés la vida dels agricultors. Amb la llei, es podia expropiar sense indemnitzar les terres d'una part de la noblesa i els mals conreats i els que es podien regar i no s'hi feia, a canvi d'una indemnització.

La llei va crear tensió social. Per una banda, els propietaris s'hi oposaven i per l'altra, no es va aconseguir el que s'esperava. No hi havia prou pressupost i es van expropiar pocs terrenys. Això va enfadar els pagesos que es van tornar més radicals i van provocar alguns revoltes.

2.4 La reforma de l'Estat autonomista

La Constitució del 1931 permetia que les regions amb sentiment nacionalista tinguessin institucions pròpies i estatuts d'autonomia. La primera a fer-ho va ser Catalunya. Van crear la Generalitat el 1931 i es va aprovar l'Estatut l'any següent.

Al País Basc, el PNV i els carlins van proposar un projecte. Però, es va retardar perquè els republicans d'esquerres i els socialistes trobaven que era poc democràtic, confessional i que no s'adequava a la Constitució. Més endavant, el PNV es va tornar més autonomista i va pactar amb l'esquerra. Això va fer possible que l'Estatut s'aprovés, quan ja havia començat la Guerra Civil. Més tard, es va constituir el Govern basc, amb un lehendakari del PNV.

A Galícia, el procés va ser més lent, perquè no eren tant nacionalistes. Finalment, el 1936, es va fer un projecte d'Estatut, però no va avançar per culpa de la Guerra Civil.

2.5 L'obra educativa i cultural

A l'ensenyament es van dedicar molts diners. Volien acabar amb el control de l'Església i per aconseguir-ho van impulsar una educació mixta, liberal, laica, obligatòria, gratuïta i per a tothom, per primera vegada en la història. Es va pujar el pressupost un 50%, es van crear moltes escoles i places per a mestres.

Per millorar la cultura, amb l'ajuda d'intel·lectuals i artistes, es van fer campanyes per a la gent humil. Portaven biblioteques, grups de teatre...

2.6 Les reformes laborals

Va aparèixer-hi diverses lleis per millorar les condicions dels treballadors. Per exemple, es va regular la negociació col·lectiva i es va atorgar un arbitratge si hi havia discussions. També, es va impulsar la millora dels salaris i les assegurances, i les 40 hores de treball a la setmana i 7 dies de vacances pagats a l'any.

La patronal va intentar que no s'aprovés. I els treballadors no estaven contents del tot.

3. La Catalunya autònoma

Amb la República i la nova Constitució, Catalunya va aconseguir un estatut i la Generalitat.

3.1 La Generalitat provisional i l'Estatut de Núria

El govern provisional de la República va permetre que Catalunya tingués un govern autonòmic, la Generalitat de Catalunya. Aquesta va estar dirigida pels catalanistes i republicans d'esquerres.

El seu objectiu era escriure un projecte d'Estatut d'Autonomia, que digués les competències i el marc institucional de l'autonomia. 46 ajuntaments es van reunir a Núria per redactar-lo. L'avantprojecte es va entregar al govern al juliol del 1931.

L'Estatut deia que Catalunya era un «estat autònom dins de la República Espanyola». Que Espanya era una república federal i que la sobirania era dels catalans. Pel finançament, Catalunya gestionava els impostos directes i Espanya els indirectes. La llengua oficial era el català. Que la Generalitat tenia competències exclusives en: ensenyament, cultura, policia, sanitat, obres públiques, agricultura...

Es va fer un referèndum, amb la participació del 75% del cens i el 99% dels vots a favor. Els joves, que encara no podien votar, van mostrar el seu suport, firmant un document.

3.2 L'Estatut d'Autonomia del 1932

A Catalunya, al juliol del 1931, es van celebrar eleccions per a les Corts. Les va guanyar Esquerra Republicana, així la població es mostrava d'acord amb l'Estatut també. Llavors, Francesc Macià va presentar l'Estatut a Madrid.

A Espanya, alguns, sobretot la dreta, pensaven que l'Estatut anava en contra de la unitat del país. Per això, es van fer accions com el boicot als productes catalans. I es troba a la Constitució que l'Estat era unitari, la sobirania espanyola, prohibint la federació i el castellà com a llengües oficials.

El 1932 es va començar a discutir el tema. Hi havia 3 posicions: la del govern d'Espanya, que defensava una autonomia moderada; els catalans, que cercaven aconseguir l'Estatut complet, i la dreta, que no el volien. Encara que hi havia moltes opinions, que el president del govern defensés la seva idea i el cop d'estat de la dreta van fer que, al setembre de 1932, finalment s'aprovés, amb bastants vots a favor.

L'Estatut resultant estava molt retallat. Catalunya es considerava una regió autònoma dins del país i es deia que els catalans tenien l'Estatut, no per dret, sinó perquè la República els ho concedia. El català i el castellà eren llengües oficials. Les competències es compartien amb l'Estat. Es concedia una policia pròpia (Mossos d'Esquadra), administració i justícia. Els conflictes entre el govern central i Catalunya es resoldrien al Tribunal de Garanties Constitucionals.

3.3 La Generalitat republicana

Després que s'aprovés l'Estatut, es van convocar eleccions al Parlament de Catalunya. Hi havia 2 grups que destacaven:

• La Lliga, catòlics, conservadors i en contra de les reformes. Van quedar com el primer partit d'oposició.
• Lliga Republicana d'Esquerra de Catalunya, que defensava un model social republicà, laic i progressista. Van guanyar.

Al desembre, Lluís Companys va ser escollit president del Parlament. El dia següent, Francesc Macià, el de la Generalitat, va formar un govern amb tots els consellers del seu partit. Macià va morir el dia de Nadal del 1933, i el va succeir Lluís Companys, fins al 1940.

3.4 La tasca de govern

Quan es va aprovar l'Estatut, la Generalitat va començar la seva feina. Només va funcionar del desembre del 1932 a l'octubre del 1934, quan el nou govern de dretes va suspendre l'Estatut i la Generalitat. Amb aquest poc temps, va fer bastants reformes.

• Llengua: es va impulsar la normalització de la llengua amb el Diccionari de Pompeu Fabra, es va introduir el bilingüisme a l'ensenyament i es publicaven 27 diaris en català.

• Ensenyament: es va donar autonomia a la Universitat de Barcelona.

Es van crear molts escoles, instituts i escoles per formar mestres. Es van millorar els salaris i les condicions dels mestres. I es van construir biblioteques, museus...

• Agricultura: es va fomentar la creació de cooperatives i es va discutir el problema dels pagesos arrendataris i rabassaires. Es va començar una llei per a que poguessin accedir a la propietat i es van reduir a la meitat els rendes que entregaven als seus propietaris.

• Política social: es van organitzar la sanitat i l'assistència social. Es van millorar els hospitals, l'assistència als malalts, la higiene pública, la vacunació, la prevenció i es van crear organismes de suport.

També es va millorar l'economia i es va fer una nova divisió del territori, ara en comarques, que va ser aprovada quan ja havia començat la Guerra Civil.

4. Els problemes de la coalició republicanosocialista

4.1 La conjuntura econòmica desfavorable

El canvi de règim va coincidir amb el primer gran fet de la depressió econòmica internacional, que havia començat l'octubre del 1929, amb l'ensorrament de la Borsa de Nova York.

L'emigració a Amèrica, que era una vàlvula d'escapament per al gran problema amb l'atur de llocs com Andalusia i Galícia, es va tancar amb la crisi.

Durant l'etapa republicana, la crisi mundial va empitjorar encara més els problemes de l'economia espanyola:

• Atur agrícola
• Repartiment desigual de la terra
• Poca competitivitat internacional
• Dèficit de la balança comercial, etc.

A aquests problemes es van sumar els derivats de la política econòmica del govern republicà. Així, l'augment dels salaris industrials i agrícoles que va posar el govern del primer bienni, encara que va tenir alguns bons efectes, no va anar acompanyat d'un creixement de la productivitat, i això va fer que les empreses no tinguessin tants beneficis.

Això va fer que creixés el descontentament i la desconfiança dels empresaris industrials i dels grans propietaris agrícoles.

Com a conseqüència, la inversió privada va baixar moltíssim, encara més fins al novembre del 1933, quan els republicans i socialistes van perdre les eleccions.

Amb els pressupostos, el govern va disminuir la despesa pública per acabar amb el dèficit de la dictadura de Primo de Rivera i aconseguir l'equilibri en els pressupostos. Però, que baixés la inversió pública va tenir repercussions, sobretot amb la creació de llocs de treball, perquè es van baixar la inversió pública i la privada de cop.

4.2 La conflictivitat social

La lentitud de les reformes posava impacients a molts treballadors, perquè l'atur creixia i la patronal i els grans propietaris agrícoles no volien negociar.

Això va radicalitzar alguns partits i sindicats d'esquerra i va empitjorar la confrontació social. La CNT va veure l'ocasió idònia per al seu projecte revolucionari i va fomentar la conflictivitat laboral (vagues generals) i la insurrecció pagesa, per acabar amb l'ordre burgès.

Les tensions van empitjorar a partir del 1933.

Als intents de revolució de la CNT se'ls van afegir els radicals del socialisme espanyol (UGT), liderats per Largo Caballero, especialment a través de l'organització socialista del camp, la Federació Nacional de Treballadors de la Terra. També el Partit Comunista (PC), que comptava amb més afiliats.

Les revoltes van anar augmentant. El 1932, els anarquistes van propiciar una insurrecció de miners a Catalunya i, el 1933, de jornalers a Andalusia.

Això va desgastar el govern d'Azaña, que es va veure desacreditat per la dura repressió policial per restablir l'ordre públic.

Els conflictes van fer que els empresaris desconfiessin més i, això, va desmotivar la inversió i va empitjorar l'economia. La crisi va ser aprofitada pels conservadors per intentar posar fi al govern de la coalició republicanosocialista.

4.3 La reorganització de les dretes

Les reformes republicanes i la conflictivitat social van enfadar l'Església, els grans propietaris de terres, les organitzacions patronals...

També alguns de la classe mitjana consideraven massa radicals els canvis. Tots aquests, que s'oposaven al govern, es van identificar amb els partits conservadors o amb les noves organitzacions feixistes i autoritàries.

La dreta espanyola es va reorganitzar al Partit Republicà Radical d'Alejandro Lerroux, que va unir empresaris, comerciants i propietaris agrícoles, que no s'oposaven tant a la República com al seu caràcter esquerrà.

Durant el 1932, els catòlics i conservadors es van mobilitzar contra la política social, religiosa i autonòmica dels governs d'esquerra, i això va permetre la formació de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes, la CEDA, creada l'any 1933 amb José María Gil Robles com a líder indiscutible.

Igualment, Renovación Española (Calvo Sotelo), la Comunió Tradicionalista i els grups feixistes (JONS i la Falange), van anar en contra del progrés del marxisme i la por d'una revolució bolxevic, que deien que posava en perill el país.

En aquest context, una part de l'exèrcit va aprofitar el descontentament dels conservadors. El general Sanjurjo va protagonitzar un cop d'estat amb l'objectiu de fer que la República anés cap a la dreta (agost del 1932), però va fracassar.

El 1933, es va crear la Unió Militar Espanyola (UME), una organització clandestina de militars de dretes i antireformistes que havia de tenir una participació activa en el cop d'estat del juliol del 1936.

5. El bienni conservador (1933-1935)

5.1 Les eleccions del 1933: el govern de dretes

Les eleccions generals van ser el 18 de novembre. Molts es van abstenir. Van ser les primeres en què, gràcies a la Constitució del 1931, les dones van poder votar.

• L'esquerra anava dividida:

  • Molts obrers es van abstenir perquè eren de la CNT.
  • Els republicans i els socialistes anaven per separat per culpa dels conflictes socials.

• La dreta, en canvi, s'uní.

Va guanyar la dreta, i va començar un govern conservador, que va durar 2 anys. Aquest temps s'anomenà bienni negre per a les esquerres, perquè va ser un temps difícil, en què es van aturar les reformes.

Els partits que van obtenir més bons resultats van ser el Partit Republicà Radical de Lerroux i la CEDA de Gil Robles.

El president de la República, Alcalá Zamora, amb por per la CEDA, que volia reformar la Constitució, va confiar la formació de govern al Partit Republicà Radical. Es va formar un govern que necessitava el suport parlamentari de la CEDA, a canvi de rectificar les reformes del bienni d'esquerres.

5.2 La paralització de les reformes

• El nou govern de Lerroux va començar aturant una gran part de la reforma agrària:

  • Va fer tornar de terres a la noblesa.
  • Va anul·lar la cessió de propietats mal conreades.
  • Va atorgar llibertat de contractació. Això va fer baixar els salaris dels jornalers.

• El govern també va aprovar un pressupost de culte i clergat.

• Pel que fa a l'exèrcit, es va aprovar una amnistia per als que s'havien revoltat amb Sanjurjo l'any 1932 i per als que havien col·laborat amb Primo de Rivera.

• En ensenyament, es van respectar els canvis però, es va reduir el pressupost.

• Per últim, el govern es va perdre l'amistat dels nacionalistes bascos, perquè va aturar el projecte de l'Estatut.

El PSOE i la UGT es van radicalitzar, perquè el govern s'havia tornat conservador i havia aturat les reformes del bienni d'esquerres. La part més esquerrana, liderada per Francisco Largo Caballero, va dir de deixar de col·laborar amb els burgesos, i va alentar la revolució. Així, es va apropar als anarquistes. Com a resultat, va haver-hi molts més conflictes i vagues, sobretot el 1934.

5.3 El conflicte rabassaire a Catalunya

A Catalunya seguien governant els republicans d'esquerra i ràpidament va haver-hi desacords amb el govern de Madrid. Res del que feia Lerroux agradava a la Generalitat.

Va haver-hi un gran enfrontament per culpa de la qüestió rabassaire. L'abril del 1934, després de discussions, el Parlament de Catalunya va aprovar una llei que garantia als rabassaires accedir a la propietat de les terres que treballaven pagant, als propietaris, uns preus dits pel govern.

Els propietaris no estaven d'acord amb la llei. Per tal d'anul·lar-la, van demanar ajuda a la majoria conservadora a les Corts i van enviar la llei al Tribunal de Garanties Constitucionals, que va dir que era inconstitucional i la va anul·lar.

El govern de la Generalitat no ho va acceptar i, al setembre del 1934, va aprovar una llei gairebé igual.

5.4 La revolució d'octubre del 1934

Davant la mobilització obrera, la CEDA va exigir participar directament en el govern o retirava el suport parlamentari. Lerroux va accedir a aquestes peticions. L'esquerra va interpretar que el govern s'tornava feixista.

La UGT va dur a terme una vaga general, per impedir el nou govern. No va haver-hi gaire moviment, però a Catalunya i Astúries sí.

A Astúries, els miners es van revoltar. Defensaven la revolució, van prendre la ciutat d'Oviedo i es van enfrontar amb les forces de l'ordre.

Per reprimir-ho, el govern va enviar la Legió, comandada per Francisco Franco. La repressió va ser duríssima: més de mil morts, molts d'ells com a resultat d'execucions ordenades pels militars i 5.000 detinguts.

Aquests fets van desfermar una campanya internacional de solidaritat amb les víctimes.

A Catalunya, la revolta tenia el suport del president, Lluís Companys.

El 6 d'octubre, Companys va proclamar la República Catalana dins de la República Federal Espanyola i, llavors, partits i sindicats d'esquerra van organitzar una vaga general.

La negativa de la CNT, amb molts obrers afiliats, a participar i el escàs suport ciutadà van portar al fracàs.

El govern va declarar l'estat de guerra a Catalunya i l'exèrcit va ocupar el Palau de la Generalitat. Hi va haver molts detinguts, entre ells Azaña.

5.5 La crisi del segon bienni

Va tenir grans conseqüències. La CEDA va augmentar la seva influència en el govern i volia aplicar les condemnes amb rigor.

Es van tornar les propietats als jesuïtes i es va nomenar Francisco Franco, cap de l'Estat Major.

El juliol del 1935, la CEDA va proposar modificar la Constitució. Entre les mesures volia prohibir el divorci.

A Catalunya es va suspendre l'Estatut d'Autonomia i es va anul·lar la llei de contractes de conreu.

Va esclatar una forta crisi de govern. El Partit Radical es va veure afectat per una sèrie d'escàndols de corrupció.

Aquests escàndols van empitjorar els problemes entre la CEDA i el Partit Radical.

El president, Alcalá Zamora, assetjat per les forces que portava la CEDA, va convocar eleccions al febrer del 1936.