Republicanisme, carlisme i expansió del PSOE (1874–1910)
Forces polítiques marginades del sistema
El republicanisme, vençut pel cop d’estat de 1874, va patir una gran divisió. Emilio Castelar fundà el Partit Possibilista, que entrà en el joc polític. Els nuclis més radicals formaren el Partit Republicà Radical (Ruiz Zorrilla). La resta del republicanisme unitari es va organitzar al voltant de Salmerón i crearen el Partit Republicà Centralista. Els federals van continuar influïts per Pi i Margall.
El 1886 hi hagué a les Corts una minoria republicana a causa del sufragi universal i es reunificaren en la Unió Republicana. Però el moviment obrer va fer que molts obrers recolzessin el PSOE, fundat per Pablo Iglesias. Moviments més característics del nou republicanisme: el lerrouxisme català i el blasquisme valencià.
El carlisme
Després de la derrota de 1876 se li prohibí a Carles de Borbó l’estada a Espanya; a més, la Constitució de 1876 descartava la successió de la branca carlina. La divisió del carlisme va tardar a readaptar-se fins que Carles VII nomenà Càndido Nocedal com a cap, que estengué el carlisme per tot el país, amb més força al País Basc, Navarra i Catalunya.
El 1886 Juan Vázquez de Mella proposà el programa de l’Acta de Loredan, que defensava la vigència dels principis d’unitat catòlica, el furisme, l’autoritat del carlí i l’oposició a la democràcia. Al si del partit va sorgir una disputa religiosa: una part acusà Carles VII de cesarisme i Ramón Nocedal va fundar el Partido Católico Nacional, que deixà de reconèixer Carles com a rei i es convertí en corrent catòlic integrista.
L'expansió del PSOE
Els primers anys de la Restauració el moviment obrer va patir un retrocés per la il·legalització de la Internacional. La pujada dels liberals al poder el 1881 i una certa permissivitat es completaren el 1887 amb la Llei d’Associacions. Aquest context afavorí el PSOE.
El 1883 el govern liberal va crear la Comisión de Reformas Sociales, que veié les condicions de vida: horaris llargs, treball de dones i infants, i baixos salaris. Això posà en relleu la necessitat de reformes socials.
Factors del creixement del PSOE:
- La moderació sindical que demanava la vaga només en casos extrems.
- L’aprovació del sufragi universal.
- L’acció organitzativa i la difusió ideològica del partit.
En 1899 la UGT va créixer molt i va facilitar la difusió del socialisme. El 1910 va ser elegit Pablo Iglesias com a primer diputat socialista.