La Restauració: Bipartidisme, Caciquisme i Oposició
Mecanismes polítics de la Restauració
Bipartidisme i torn de partits
El sistema de la Restauració es basava en el bipartidisme, amb l'alternança en el govern dels partits conservador i liberal. En el Pacte del Pardo (1885), Cánovas i Sagasta van ratificar el torn pacífic dels partits. L'objectiu d'aquest pacte era superar la crisi política provocada per la mort d'Alfons XII i instaurar la regència de la seva vídua, Maria Cristina d'Habsburg, que estava embarassada del futur rei Alfons XIII.
Manipulació electoral i l'estructura caciquista
Durant la Restauració, el govern no s'escollia per mitjà d'eleccions, sinó que era el monarca qui designava el partit per governar. El rei encarregava al líder dels conservadors o dels liberals la formació del govern. Aquest líder formava el seu gabinet, convocava eleccions legislatives i encarregava al ministre de Governació que obtingués la majoria parlamentària necessària, manipulant els resultats electorals si calia.
Per evitar manipulacions no desitjades, l'oligarquia va perfeccionar aquest sistema de frau. Els cacics, propietaris rics amb gran poder i influència a les províncies, asseguraven la majoria del partit governant mitjançant la tupinada, que consistia a:
- Manipular actes electorals
- Trencar urnes
- Comprar vots
- Pressionar els electors
El frau era més comú a les zones rurals que a les urbanes.
L'oposició al sistema
Oposició republicana
Els partits republicans van ser la principal força d'oposició, tot i que estaven dividits. Els més destacats van ser:
- Partit Demòcrata Possibilista
- Partit Republicà Centralista
- Partit Republicà Federal
- Partit Republicà Progressista
- Partit Federal Orgànic
Corrent socialista
El corrent socialista es va organitzar al voltant del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). El líder principal de l'organització va ser el tipògraf Pablo Iglesias.
Moviment anarquista
A Barcelona es va organitzar un congrés obrer on es va reconstruir la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), que substituïa l'antiga Federació Regional Espanyola (FRE).
El 1888 es va iniciar un període d'individualisme radical en l'anarquisme que apostava per la propaganda pel fet. Aquesta acció directa anava contra els interessos de les classes dominants i es va traduir en nombrosos atemptats. A Barcelona, un dels més importants va ser l'atemptat del Liceu, on Santiago Salvador va llançar dues bombes al pati de butaques, de les quals només en va explotar una. També se'n va llançar una altra contra la processó del Corpus. El judici dels detinguts, conegut com el procés de Montjuïc, es va convertir en un símbol de la repressió contra l'anarquisme. El 1897 va ser assassinat el president del govern espanyol, Cánovas del Castillo, per un anarquista.
La Guerra de Cuba (1895-1898)
L'any 1895, els independentistes cubans es van aixecar en armes contra els espanyols en l'anomenat Grito de Baire. Van aconseguir el control de la part oriental de l'illa i ràpidament van avançar fins al centre i l'oest, amenaçant la capital. Els líders del moviment van ser José Martí, Máximo Gómez i Antonio Maceo.
La missió inicial del capità Martínez Campos va fracassar i va ser substituït pel general Weyler, que va actuar amb una gran duresa, aplicant la política de reconcentració de la població rural i reconquerint parcialment l'illa. L'actuació de Weyler va provocar una forta reacció en la premsa dels Estats Units. A Espanya, només alguns intel·lectuals i polítics, com Unamuno, Pi i Margall i Joaquín Costa, van parlar obertament de la guerra.