La Restauració Borbònica (1874-1898): Sistema Canovista i Crisi del 98
La Restauració Borbònica: Context i Objectius (1874)
Després del pronunciament de Martínez Campos a Sagunt el 29 de desembre de 1874, amb la proclamació d’Alfons XII, comença el període de reposició de la Dinastia dels Borbons. L’artífex d’aquesta restauració va ser Antonio Cánovas del Castillo, que la va articular en base a dos objectius fonamentals:
- El restabliment de l’estabilitat política.
- La pacificació del país.
L’instrument fonamental per a aquest gran canvi va ser la nova Constitució Liberal.
1. El Restabliment de l’Estabilitat Política
L’equilibri polític passava necessàriament per la integració de l’oposició en els mecanismes de poder, única alternativa al pronunciament militar com a forma d’accés a la presidència (bipartidisme de torn pacífic).
Cánovas va convocar eleccions el 1875 (per sufragi universal masculí, encara que la nova Constitució de 1876 va propiciar posteriorment la tornada al sufragi censatari). Els partits dinàstics integrats en el sistema van ser:
- El Partit Liberal Conservador (evolució del moderat).
- El Partit Liberal Fusionista (evolució del progressista).
Més endavant passarien a denominar-se Partit Conservador i Partit Liberal.
2. La Pacificació del País
La pacificació del país es va accelerar a la península amb l’estabilitat política, donat que el febrer de 1876 es va posar fi a la 3a Guerra Carlina. Don Carlos va ser exiliat i els furs bascos van ser abolits (encara que amb concerts econòmics).
A Cuba també es va posar fi a la Guerra dels Deu Anys amb la Pau de Zanjón el 1878, encara que no va ser duradora.
3. La Nova Constitució Liberal (Juny de 1876)
Al juny de 1876 es va promulgar la nova Constitució, la més llarga de totes, que representa els interessos de l’oligarquia conservadora.
Sobirania i Monarquia
La sobirania és compartida (Corts amb el Rei) en la línia del liberalisme doctrinari, que atorga àmplies atribucions al monarca (convocar, suspendre o dissoldre les Corts). El seu paper en el govern és moderador, manté el poder executiu i la direcció de l’exèrcit.
Sistema Parlamentari
El sistema parlamentari és bicameral:
- Senat: Mixt (membres de dret propi i anomenats per la Corona).
- Congrés: Escollit pels ciutadans.
Sufragi
La Constitució no determina el tipus de sufragi (el remet a una llei electoral posterior, que en aquest cas va establir el sufragi censatari).
Declaració de Drets
Declaració àmplia de drets individuals supeditats a la llei ordinària. (En la pràctica quedaven limitats per lleis restrictives, com la Llei d’Impremta del 1879, que considerava delicte tot atac al sistema polític i social de la Restauració).
Confessionalitat
L’Estat es declara Confessional Catòlic, encara que tolera la pràctica no pública d’altres cultes.
Centralització de l’Estat
S’estableix la igualtat jurídica i la unitat de codis. S’eliminen els furs bascos i s’estableix la igualtat fiscal.
Reforma Militar
El Servei militar és obligatori i de quintes amb redempció.
El Bipartidisme Canovista: Funcionament i Corrupció
El sistema estava controlat amb la formació de dues opcions polítiques representatives. Cánovas va aglutinar les diverses forces moderades (noblesa, terratinents, oligarques de negocis, alts comandaments de l’exèrcit, Església), fundant el Partit Conservador, sostenidor de la monarquia Alfonsina.
El partit de l’oposició dinàstica va ser el Partit Liberal de Sagasta (Fusionista), que va agrupar partidaris del sufragi universal. A Catalunya existien els principals conservadors i els principals liberals.
El Torn Pacífic i la Manipulació Electoral
Existia un pacte pel qual hi hauria un torn pacífic per governar. El rei escollia el partit més adient per a cada moment segons les circumstàncies i es convocaven eleccions perquè aquest partit fos o no recolzat pel parlament. Òbviament, el resultat de les eleccions havia de ser positiu per al partit escollit pel rei.
El resultat positiu per a cada partit quedava sempre assegurat mitjançant la manipulació sistemàtica del vot. Aquesta pràctica rebia el nom de tupinada i la preselecció de candidats encasellament.
Aquest sistema només podia funcionar amb la intervenció dels cacics, procedents de l’oligarquia terratinent. Controlaven la vida política, econòmica i social del país, especialment en zones rurals, i articulaven la maquinària de corrupció perquè tot funcionés en la direcció desitjada.
L’Oposició al Sistema Canovista
Els opositors al sistema canovista van ser minoria. Fora del sistema quedaven els partits antidinàstics:
Els Carlins
Els carlins, que no acceptaven la dinastia borbònica i havien estat derrotats a la Tercera Guerra Carlina el 1876, es van escindir el 1888:
- Els de la Unió Catòlica es van integrar en el Partit Conservador.
- Els integristes de Nocedal van formar el Partit Tradicionalista.
El Republicanisme
El republicanisme va perdre el recolzament de les classes mitjanes, espantades pels desordres de la 1a República, i es van adaptar amb facilitat a la Restauració. Es van organitzar en diverses faccions:
- Castelar fundà el Partit Possibilista i accepta la Restauració, però amb sufragi universal.
- Zorrilla fundà el Partit Republicà Progressista, més partidari de l’acció militar.
- Salmerón fundà el Partit Republicà Centralista, aglutinador de les diverses tendències més minoritàries.
Guerra d’Ultramar: Cuba i Filipines (1868-1894)
Context Històric i Demandes Cubanes
Acabada la Guerra dels Deu Anys (1868-78) amb la Pau de Zanjón (1878), el poble cubà esperava l’atorgament dels drets polítics i econòmics fonamentals quant a sufragi i polítiques aranzelàries, però els van ser negats. L’any 1879 hi va haver una curta insurrecció per aquest fet (la Guerra Chiquita o Guerra dels Mambises), però va durar pocs mesos.
Aquest va ser el context del naixement dels dos partits cubans, seguint el model polític canovista:
- El Partido Autonomista, que defensava els interessos dels naturals de l’illa i la seva emancipació.
- La Unión Constitucional, que defensava els interessos peninsulars, econòmics i centralistes.
De totes les reformes demanades, només es va concedir l’abolició de l’esclavitud, encara que formalment.
L’Ascens Independentista i la Pressió dels EUA
Aquesta mancança de solucions va impulsar l’esperit independentista de l’illa i es va fundar el Partido Revolucionario Cubano (1893, liderat per José Martí). Va obtenir el reconeixement d’EUA i el suport dels líders de la Guerra dels Deu Anys (Máximo Gómez, Antonio Maceo, Calixto García). Comptava amb una gran base social.
L’any 1891 es va imposar l’aranzel de Cánovas sobre les importacions de Cuba no procedents d’Espanya. Això va comportar la forta protesta d’EUA, ja que era el principal importador de l’illa i molt poc exportador. El 1894, el president McKinley va amenaçar amb tancar el seu comerç amb Cuba i va néixer el temor a una intervenció militar per la seva part.
El Grito de Baire: Guerra de Cuba (1895-1898)
El febrer de 1895, va tenir lloc el gran aixecament a la zona de Baire, a la part oriental de Cuba. Cánovas va enviar Martínez Campos, que no va poder sufocar els insurrectes.
Cánovas el va substituir per Valeriano Weyler, que tampoc va aconseguir acabar amb la guerra i, a més, va ser molt censurat pels seus cruels mètodes de lluita i les condicions de vida miserable a què va sotmetre la població civil.
Donat el caire negatiu que prenia la guerra i l’assassinat de Cánovas el 1897, Sagasta va decretar l’autonomia a Cuba mitjançant Ramon Blanco, substitut de Weyler, i així evitar la intervenció d’EUA. Però ja va ser tard i Cuba la va desestimar.
Paral·lelament, l’any 1896 també es va produir la insurrecció de Filipines, liderada per José Rizal i l’organització clandestina Katipunan. Espanya va poder contenir-la momentàniament.
La Intervenció dels EUA i el Desastre del 98
L’abril de 1898 es va produir la intervenció nord-americana, la qual cosa era d’esperar, ja que EUA sempre havia tingut interessos expansionistes al Carib i al Pacífic (estenent la seva àrea d’influència a Hawaii i Japó) i anteriorment al conflicte ja havia fet a Espanya una oferta de compra sobre Cuba.
L’explosió del cuirassat Maine al port de l’Havana va ser el detonant. Es va culpar Espanya dels fets i es va enviar un ultimàtum amenaçant amb la invasió. El govern espanyol no va retirar les seves tropes i va començar una curta i cruenta guerra.
Les derrotes de Santiago a Cuba i Cavite a Filipines (on també EUA va enviar la seva flota) van ser definitives; la superioritat nord-americana era aclaparadora.
Amb la Pau de París (desembre de 1898) es va posar fi al conflicte. Espanya es va retirar de Cuba, Puerto Rico i Filipines. També va vendre les illes Mariannes i Carolines, perdent tot el seu imperi colonial.
Acaba l’imperi espanyol i comença el nord-americà. La societat espanyola va rebre un impacte molt profund, ja que s’havia aixecat un esperit patriota com feia temps que no existia, basat en una confiança en la victòria sense fonaments.