La Restauració borbònica (1874-1931): crisi, dictadura i fi de la monarquia
La Restauració
Ritme de la Restauració
Interessos de classes dominants (noblesa i Església).
Donava molt poder al monarca, que era Alfons XIII (forma política: monarquia constitucional).
El poder estava dividit entre conservadors i liberals (bipartidisme).
El 1917 la Restauració entra en crisi per inestabilitat política: el sistema no permetia la seva pròpia reforma i excloia l'oposició. Conflictivitat social en augment: irrupció de l'obrerisme (CNT/UGT). Guerra del Marroc.
Catalanisme i Restauració
Catalanisme i Restauració
Des dels inicis del segle XX el catalanisme va augmentar la seva influència.
El partit principal, la Lliga Regionalista, va arribar a un acord amb la Restauració i van crear un autogovern català, la Mancomunitat (1914-1924). Va actuar sobre l'àmbit cultural i lingüístic català.
Dictadura de Primo de Rivera
Dictadura de Primo de Rivera
El 1923 Primo de Rivera va instaurar la primera dictadura militar, perquè la Restauració no aconseguia resoldre els problemes d'Espanya.
Va acabar la guerra del Marroc aliant-se amb França, va reduir el conflicte social eliminant obrers i, sobretot, anarquistes, i va prohibir les institucions catalanes i les seves activitats.
La dictadura va tenir l'oposició de tots els grups polítics i socials.
El 1930 Alfons XIII va retirar la seva «confiança» en el dictador i va entrar en la «Dictablanda», un intent fallit de tornar al joc polític de la Restauració.
Tota l'oposició es va aliar per fer front a la monarquia: el Pacte de Sant Sebastià.
De la monarquia a la República
De la monarquia a la República
Alfons XIII va convocar les eleccions el 12 d'abril de 1931, en les quals hi havia dos grups: monàrquics i republicans.
Van guanyar els republicans, que van aconseguir molts vots a les ciutats i zones urbanitzades; la monarquia només va ser votada a les zones rurals.
Alfons XIII es va exiliar i el 14 d'abril de 1931 es va instaurar la Segona República.
Catalunya i Espanya: demografia
Catalunya i Espanya: demografia
Creixement de la població per descens de la mortalitat.
Es van produir moltes migracions, de dos tipus: interns (de les zones interiors cap a les zones litorals) i externs (cap a Sud-amèrica i França).
Territoris que van rebre més migració: Barcelona, Madrid i Bilbao.
Economia
Economia
A Espanya l'economia principal era l'agricultura, mentre que a Catalunya era la industrialització i el comerç.
Els dos sectors que dominaven la indústria eren el País Basc (siderúrgia) i Catalunya (tèxtil).
Catalunya es va anar adaptant a nous sectors: sector elèctric (important impuls per tal d'evitar la dependència del carbó); sector químic (incorporació d'activitats químiques); sector automoció (primeres activitats de motors d'explosió); sector cimenter (impuls a la construcció).
Impacte de la Primera Guerra Mundial
Impacte de la Primera Guerra Mundial
Espanya va mantenir un estatus de neutralitat i això li va anar bé econòmicament, perquè era un país exportador de materials i cereals a països en guerra. Per primera vegada es va saldar el dèficit de la balança comercial espanyola. Tot i que va empitjorar l'economia de la classe popular, quan va acabar la guerra Espanya va entrar en crisi, perquè els altres països ja no necessitaven els seus recursos.
La crisi del 1898 i la resposta regeneracionista
La crisi del 1898 i la resposta regeneracionista
El 1898 Espanya va perdre els seus darrers colònies d'ultramar (Cuba, Puerto Rico i Filipines) després d'una curta guerra amb els EUA.
Això va comportar una crisi a la societat espanyola que va donar dues respostes: aïllacionisme (volien tancar-se perquè consideraven l'exterior hostil) i regeneracionisme (volia aprofitar la crisi per modernitzar Espanya).
Les reformes fonamentals a realitzar són:
- Educació: cal erradicar l'analfabetisme mitjançant l'extensió de l'educació a la totalitat de la població.
- Agrària: cal modernitzar l'agricultura per tal d'incrementar la seva productivitat i garantir la disponibilitat d'aliments per a la totalitat de la població.
- Corrupció: cal eliminar la corrupció com a pràctica política i establir institucions legitimades democràticament.
El sistema polític de la monarquia de la Restauració va incorporar formalment el discurs regeneracionista des dels inicis del segle XX.
- Govern Maura (1907-1909): va voler lluitar contra la corrupció política i va reconèixer la possibilitat d'un autogovern a Catalunya (Mancomunitat). Va comptar amb el suport de la Lliga Regionalista (catalanisme conservador).
La guerra del Marroc i la Setmana Tràgica van acabar amb el govern de Maura i les seves tímides reformes.
- Govern liberal de Canalejas: va continuar les reformes, limitant el poder de l'Església, establint impostos progressius sobre les rendes i el servei militar obligatori.
Aquestes mesures van tenir l'oposició dels sectors més conservadors i es van veure interrompudes per la mort en un atemptat del president Canalejas. El regeneracionisme esgota les seves possibilitats amb la mort de Canalejas el 1912.
Forces d'oposició
Forces d'oposició
Des dels inicis del segle XX es configuren un seguit de forces d'oposició al sistema polític de la Restauració:
- Republicans: destaca la figura d'Alejandro Lerroux, que va predicar el republicanisme radical i anticlerical a Barcelona, guanyant molta popularitat entre les classes treballadores.
- Socialistes: el PSOE es va estendre entre els treballadors a través del sindicat UGT (Astúries, Biscaia, Madrid).
- Anarquistes: es crea el 1912 la CNT, organització sindical vinculada a l'anarquisme, que combina l'acció sindical amb l'acció directa (Catalunya i Andalusia).
- Catalanistes: el catalanisme en aquests primers anys del segle XX estava dominat per la Lliga Regionalista, partit conservador i burgès partidari de «catalanitzar Espanya».