La Restauració borbònica (1875-1902): monarquia, caciquisme i catalanisme polític
1. La Restauració borbònica (1875-1902)
1.1 La monarquia constitucional
La segona restauració borbònica va estar dirigida per Antonio Cánovas del Castillo, amb el suport de la burgesia catalana, els industrials bascos, el Madrid polític i el finançament dels Rothschild, com a resposta al Sexenni Democràtic.
El sistema tenia com a eix vertebrador la monarquia, amb la figura d'Alfons XII, i es basava en un sistema bipartidista, liderat pel Partit Conservador de Cánovas i el Partit Liberal-Fusionista de P. M. Sagasta, sota el paraigua de la Constitució de 1876.
Aquest nou projecte s'inspirava en les grans potències europees, com la Gran Bretanya de la reina Victòria i l'Alemanya de Bismarck. Era un sistema conservador, propi dels imperis europeus atemorits per la Comuna de París, i tenia l'objectiu d'assegurar una política civilista, en què el govern no estigués condicionat pel poder militar.
La Constitució de 1876, redactada per Cánovas, donava un gran poder a l'Església catòlica, reconeixia el dret de veto de la monarquia, assegurava la propietat privada i establia unes Corts bicamerals.
1.2 Mecanismes polítics
La legitimitat del sistema residia en la popularitat del rei pels seus matrimonis i, sobretot, per les seves victòries militars, que li van donar el sobrenom d'Alfons XII, «el Pacificador», amb el final de la guerra carlina i la Pau de Zanjón amb Cuba el 1878.
Les eleccions funcionaven sota un sistema conegut com a caciquisme. El sistema electoral, que no era representatiu, tenia l'objectiu d'assegurar el torn pacífic des del mateix Ministeri de Governació.
La figura del cacic, present en la literatura de l'època, com en les obres d'Emilia Pardo Bazán, assegurava els resultats electorals mitjançant l'encasellat i, sobretot, la tupinada o pucherazo, que consistia a manipular el cens electoral mitjançant la violència, la compra de vots i fins i tot la figura dels llatzeros, persones que suplantaven identitats o votaven diverses vegades.
Els dos grans partits defensaven el sistema i, per tant, la corona. Tot i això, Sagasta criticava el pes de l'Església i demanava una ampliació dels drets socials.
D'una banda, Cánovas tenia l'objectiu de consolidar l'Estat, acceptava un pacte fiscal amb les Vascongades i defensava la protecció de les indústries catalanes. D'altra banda, el Partit Liberal de Sagasta impulsava la Llei d'Associacions, l'ampliació del cens electoral i la llei del sufragi universal masculí, aprovada el 1890.
Encara que el sistema presentava característiques liberals, no es pot parlar d'una democràcia a causa de la corrupció electoral, del fet que les dones no podien votar i de la divisió de poders molt limitada.
Amb la mort d'Alfons XII el novembre de 1885, els dos partits van pactar amb les elits econòmiques i l'exèrcit per garantir la continuïtat del sistema sota la regència de Maria Cristina d'Habsburg.
1.3 La societat i l'economia durant la Restauració
Durant l'etapa de la Restauració es va viure una expansió econòmica relacionada amb la Segona Revolució Industrial, especialment en territoris com el País Basc, Astúries, Catalunya i Andalusia.
L'economia del règim descansava en l'acer basc, les mines d'Astúries i, sobretot, en les indústries tèxtils de Catalunya i la producció de begudes alcohòliques (cava, vi i licors). Catalunya era coneguda com «la fàbrica d'Espanya» o «la Manchester espanyola», ja que concentrava la major part de la indústria tèxtil del país i va organitzar l'Exposició Universal de 1888.
A més, trobem inversions britàniques a Andalusia, amb empreses com els Osborne, que produïen licors i buscaven pólvora. No obstant això, hi havia una població amb grans contrastos entre la ciutat i el món rural i amb un gran analfabetisme, que afavoria l'emigració per motius laborals a territoris interiors, com Barcelona, i a l'exterior, com els Estats Units, Cuba i l'Argentina.
Encara que les indústries catalanes gaudien del proteccionisme econòmic, amb aranzels com la Llei de Relacions amb les Índies, que feia que Cuba comprés productes catalans en lloc de productes estrangers, aquest proteccionisme no va poder evitar la crisi de la fil·loxera, una plaga que destruïa les vinyes i matava les plantes del raïm.
1.4 Els moviments d'oposició
Encara que la Restauració prioritzava l'estabilitat del sistema, trobem diferents moviments d'oposició al sistema canovista, alguns dels quals el volien canviar des de zero i altres desitjaven adaptar-s'hi.
Els principals van ser els obrers, els carlins, els republicans, els grups d'intel·lectuals i els nacionalistes perifèrics.
En primer lloc, trobem el moviment obrer, que tenia l'objectiu de millorar les condicions de vida dels treballadors i es dividia entre els socialistes i els anarquistes.
Els socialistes estaven liderats per Pablo Iglesias Posse, que va fundar el PSOE el maig de 1879. Es tractava d'un partit obrer de l'òrbita del marxisme. Tenia un diari de gran difusió anomenat El Socialista i un sindicat, la UGT.
Dins del moviment obrer també cal destacar l'anarquisme, que combinava la via sindical de figures com Anselmo Lorenzo amb la violència extrema relacionada amb la propaganda pel fet. En són exemples l'atemptat del Liceu, l'atemptat durant la processó del Corpus de Barcelona i l'assassinat de Cánovas del Castillo el 1897.
Els moviments obrers van tenir un enorme impacte a Catalunya i Andalusia, on destaca la Mano Negra. La resposta de l'Estat va ser la repressió, com mostra el procés de Montjuïc, tot i que també es van impulsar algunes millores per als treballadors.
En segon lloc, trobem els grans perjudicats del sistema: els carlins i els republicans, que ja havien fracassat en l'etapa anterior. Els republicans havien fracassat durant la primera experiència republicana, amb figures com Pi i Margall i Castelar.
Finalment, trobem els nacionalismes perifèrics, influenciats per l'arrel romàntica, que volien canviar l'estructura d'Espanya o independitzar-se. En destaquen el nacionalisme basc de Sabino Arana, fundador del PNB, el catalanisme polític i els republicans cubans vinculats a José Martí.
A més, cal destacar el sector intel·lectual, liderat per Giner de los Ríos, que va fundar la Institución Libre de Enseñanza (ILE), una institució privada que volia modernitzar el país i acabar amb l'analfabetisme.
← LA CÀRREGA
Ens trobem davant d'una obra històrica on trobem la protesta dels obrers de Barcelona i l'actuació de la Guàrdia Civil. Aquesta imatge s'emmarca en l'època de la Restauració borbònica, quan el moviment obrer va créixer a causa de les males condicions laborals. Els obrers reivindicaven millores socials i laborals, però sovint les autoritats responien amb la repressió.
1.5 La pèrdua de les províncies d'ultramar
1. Antecedents
La legitimitat del sistema descansava en el final dels conflictes, com la guerra de Cuba amb la Pau de Zanjón, tot i que els cubans continuaven demanant canvis polítics fins a iniciar una nova revolta amb el Grito de Baire de 1895, amb l'objectiu d'aconseguir la independència.
L'escriptor José Martí va liderar el procés independentista cubà, que va acabar provocant la intervenció dels Estats Units en el conflicte.
Els interessos nord-americans, amb figures com William McKinley i Theodore Roosevelt, estaven relacionats amb la doctrina Monroe i el destí manifest, així com amb els interessos estratègics al Carib i el projecte del canal de Panamà.
2. Desenvolupament
L'incident del Maine, el febrer de 1898, i la pressió de la premsa, amb figures com Pulitzer, tant nord-americana com espanyola, van tenir un paper clau en l'inici del conflicte hispanoamericà.
El conflicte va acabar amb la derrota espanyola i la signatura del Tractat de París, el 1898, que va suposar la pèrdua de Cuba, Puerto Rico, Guam i les Filipines. Espanya va rebre 20 milions de dòlars per les Filipines.
3. Conseqüències
Les conseqüències no es van fer esperar durant la regència de Maria Cristina i el govern de Sagasta.
En primer lloc, els intel·lectuals de la Generació del 98, com Azorín, Miguel de Unamuno i Pío Baroja, denunciaven els problemes del país i consideraven que Europa era un model per modernitzar Espanya.
En segon lloc, l'exèrcit va ser assenyalat com a responsable de la desfeta i va demanar més inversions, mentre radicalitzava les seves postures.
En tercer lloc, la derrota no va suposar un desastre econòmic general, en part per la repatriació de capitals, tot i que es va produir el Tancament de Caixes de 1899.
Finalment, la classe política va reaccionar i es va formar un govern presidit per Francisco Silvela. A més, des de Catalunya i el País Basc es van proposar canvis en l'estructura de l'Estat.
D'altra banda, figures com Joaquín Costa volien regenerar el país amb més escoles i menys guerres.
1.6 El catalanisme polític
Un dels efectes de l'arrel romàntica a Espanya va ser l'aparició del catalanisme polític, un moviment polític i cultural que defensava un projecte propi per a Catalunya dins d'Espanya i que es va desenvolupar en el context de la Restauració.
La seva aparició s'explica per raons culturals, econòmiques, polítiques i humanes.
En primer lloc, reivindicava la cultura i la història catalanes dins de la Renaixença, un moviment cultural del segle XIX que va impulsar la recuperació de la llengua i la literatura catalanes. En destaquen Oda a la Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau, i els Jocs Florals de 1859.
En segon lloc, Catalunya, coneguda com «la fàbrica d'Espanya» per la seva importància industrial, reclamava més protagonisme polític i volia deixar de ser només un poder econòmic.
En tercer lloc, el catalanisme es va oposar a l'estructura centralista de l'Estat durant la Restauració, ja que Catalunya tenia una presència política limitada.
Finalment, el factor humà va reunir persones de diferents ideologies, des de sectors republicans i laics fins a sectors catòlics conservadors, que compartien la defensa de la cultura catalana.
Les diferents tendències del catalanisme
D'una banda, trobem el catalanisme progressista, liderat per Valentí Almirall, autor de Lo catalanisme (1886) i impulsor del Memorial de Greuges de 1885. Defensava una organització política diferent de l'Estat, amb una orientació republicana i laica, tot i que mantenia una actitud possibilista envers la monarquia.
D'altra banda, trobem el catalanisme conservador, dividit en sectors catòlics i intel·lectuals.
El sector catòlic estava representat per Josep Torras i Bages, bisbe de Vic, que defensava la relació entre el catalanisme i la religió catòlica.
El sector intel·lectual i cultural s'organitzava al voltant de publicacions com La Renaixença i comptava amb figures com Àngel Guimerà.
1.7 L'evolució del catalanisme polític (1879-1901)
L'aparició del catalanisme polític canvia els esquemes de la Restauració. El primer Congrés Catalanista de 1880 posa les bases del Centre Català, una plataforma política on destaca la figura de Valentí Almirall. S'involucra en el Memorial de Greuges, redactat a Reus el 1885, que reivindicava la llengua i criticava el centralisme. Posteriorment, amb unes exigències més intenses, la Lliga de Catalunya, que tenia una gran influència a universitats i ateneus, presenta un missatge a la reina regent demanant l'autonomia durant l'Exposició Universal del 1888.
En una línia similar, els catòlics d'Unió Catalanista redacten les Bases de Manresa amb el bisbe de Vic, Torras i Bages. Aquest document era una mena de constitució que dividia les competències entre l'Estat i Catalunya, com la moneda i l'educació.
Els últims anys estan marcats per l'escenari internacional, amb el missatge dels reis dels hel·lens l'any 1897 i la guerra de Cuba.
La independència de la perla del Carib va tenir com a conseqüència la repatriació de capitals que no van poder aturar el Tancament de Caixes de 1899, com a resposta a les reformes de Polavieja i Villaverde, facilitant la unió d'interessos amb la candidatura dels quatre presidents i la fundació de la Lliga Regionalista l'any 1901, amb Prat de la Riba i Francesc Cambó.
Aconseguiran els nous catalanismes les seves aspiracions?