La Restauració Borbònica i el Desastre de 1898 a Espanya
El nou sistema de Cànoves i la Constitució de 1876
El nou sistema ideat per Cànoves tenia dos objectius principals: consolidar el bipartidisme i pacificar el país (acabant amb la figuerola cubana i el conflicte carlí). La primera mesura va ser la convocatòria de corts constituents, que van donar lloc a la Constitució de 1869, de massa liberal.
La Constitució de 1876 va instaurar un liberalisme doctrinari (amb sufragi censitari i sobirania compartida entre les Corts i el Rei). La monarquia es considerava una institució superior amb poder moderat (exercit de manera compartida entre la sobirania i el monarca). Les Corts eren bicamerals: el Senat i el Congrés dels Diputats. El 1878 es va aprovar el vot censitari, i el 1890 es va instaurar el sufragi universal masculí. El text recollia la confessionalitat catòlica de l'Estat i una declaració de drets.
El torn pacífic i el bipartidisme
L'alternança en el poder entre conservadors i liberals garantia la monarquia alfonsina. El torn pacífic cercava l'estabilitat institucional i la fi de les intervencions militars.
La derrota carlina va comportar l'abolició definitiva del règim foral el 1878 i l'establiment dels concerts econòmics, que atorgaven autonomia fiscal a les províncies basques, les quals només pagaven una quantitat anual a l'administració central. A Cuba, la Guerra dels Deu Anys (1868-1878) va acabar amb la Pau de Zanjón (àmplia amnistia, abolició de l'esclavitud el 1888, promesa de reformes polítiques i administratives per tal que Cuba tingués representació a les Corts espanyoles). Com que això no es va complir, va esclatar la Guerra Chiquita el 1879.
Partits dinàstics i la regència de Maria Cristina
Cànoves va transformar el partit alfonsí (aglutinant els conservadors) en el Partit Conservador: defensors del sufragi censitari, la protecció de l'Església i l'ordre social. Per la seva banda, Sagasta va agrupar progressistes, unionistes i republicans per formar el Partit Liberal: partidaris del sufragi universal masculí i d'un reformisme social més progressista. Ambdós partits compartien la defensa de la monarquia, la constitució, la propietat privada i un Estat liberal, unitari i centralista.
Entre 1876 i 1898 hi va haver 6 governs conservadors i 4 de liberals. Després de la mort d'Alfons XII el 1885, es va signar el Pacte d'El Pardo per donar suport a la regència de Maria Cristina i garantir la continuïtat de la monarquia. El govern llarg de Sagasta (1885-1890) va dur a terme una important obra reformista: llei d'associacions, judicis amb jurat, el nou Codi Civil (1889), i reformes a la hisenda i l'exèrcit. El 1890 es va instaurar el sufragi universal masculí. Entre 1895 i 1897 Cànoves va recuperar el poder i la seva duresa va accentuar el descrèdit d'ambdós partits.
El conflicte de Cuba i l'inici de la crisi
La Pau de Zanjón (1878) no va satisfer tothom. Van sorgir dos partits principals a l'illa: el Partido Autonomista (cubans que demanaven autonomia i reformes; el 1886 es va abolir l'esclavitud sota el govern de Sagasta) i el Partido Unión Constitucional (espanyolistes). El 1893, José Martí va fundar el Partido Revolucionario Cubano per aconseguir la independència.
El 1891 es van apujar les aranzels per als productes importats a l'illa. El client principal de Cuba eren els Estats Units, que compraven pràctica la totalitat dels productes d'explotació. William McKinley va protestar i va amenaçar de tancar les portes del mercat nord-americà als productes cubans. La certesa de la independència va fer que els revoltats comptessin amb el suport dels EUA. El 1895 hi va haver un nou aixecament, al qual Martínez Campos va respondre amb una forta acció bèl·lica, continuat per la repressió de Valeriano Weyler. El 1897 va ser assassinat Cànoves, i Ramón Blanco va intentar una estratègia de conciliació (autonomia per a Cuba, sufragi universal masculí, igualtat de drets i autonomia aranzelària), però ja era massa tard. El 1896 també s'havia revoltat Filipines.
La Guerra Hispanonord-americana i el Desastre del 98
El 1895 era evident la complicitat dels EUA en la causa independentista cubana. Els EUA van enviar el cuirassat Maine a l'Havana, el qual va explotar l'abril de 1898. Els Estats Units van culpar Espanya i van llançar un ultimàtum exigint la retirada de Cuba; davant la negativa espanyola, va esclatar la Guerra Hispanonord-americana. Les derrotes navals a Santiago de Cuba i Cavite (Filipines) van segellar la sort d'Espanya.
El desembre de 1898 es va signar la Pau de París: Espanya abandonava Cuba i cedia Puerto Rico, Filipines i Guam als Estats Units, a més de vendre les illes Marianes i Carolines a Alemanya. Espanya va perdre pràcticament tot el que quedava del seu imperi colonial. A Catalunya, les classes benestants havien defensat l'espanyolitat de les colònies i havien donat un clar suport polític i financer a la guerra del govern espanyol. En canvi, les classes populars van mostrar una ferma oposició a la guerra, amb actituds pacifistes i antimilitaristes.
La crisi del sistema i el regeneracionisme
La conseqüència econòmica immediata va ser la inflació i el deute contret per finançar la guerra de Cuba, fet que va exigir una profunda reforma de la Hisenda. No obstant això, no hi va haver una gran crisi política immediata gràcies al sistema de la Restauració i a la irrupció del regeneracionisme (liderat per figures com Joaquín Costa).
Es va viure una profunda crisi moral i ideològica amb la destrucció del mite de l'imperi espanyol. Els EUA van descriure Espanya com a una nació moribunda, amb un exèrcit ineficaç, un sistema polític corrupte i polítics incompetents. Això va marcar la fi del sistema de la Restauració i l'inici d'una època d'inestabilitat política durant el regnat d'Alfons XIII, caracteritzada per la resistència a fer reformes profundes i per uns militars cada vegada més autoritaris.