Restauració borbònica i desastre del 98: crisi a Espanya
Durant el segle XIX, Europa estava vivint la Revolució Industrial. Espanya es va industrialitzar més lentament que altres països europeus (economia agrària). A Catalunya, però, es va desenvolupar una indústria cotonera important, que tenia els seus antecedents en la fabricació d'indianes. L'existència d'empresaris i capitals procedents de l'agricultura i del comerç, especialment del comerç amb Amèrica, va facilitar la inversió industrial.
A partir de 1780 es van introduir màquines de filar angleses i el 1802 la prohibició d'importar cotó filat va afavorir la producció catalana (proteccionisme). El 1833 es va instal·lar la primera màquina de vapor a la fàbrica Bonaplata de Barcelona, fet que va impulsar la mecanització, sobretot de la filatura.
La mecanització va permetre augmentar la producció, reduir els costos i abaixar els preus, fet que va estimular la demanda. Tanmateix, la indústria catalana tenia dues grans dificultats: l'escassetat de carbó i la feblesa del mercat espanyol. La manca de carbó va afavorir el desenvolupament de les colònies industrials, situades prop dels rius per aprofitar l'energia hidràulica. Al mateix temps, els industrials catalans van reclamar mesures proteccionistes per protegir-se de la competència estrangera.
Finalment, la indústria cotonera catalana va arribar a dominar el mercat espanyol, però la seva dimensió no era suficient per industrialitzar tot Espanya.
4 Després de la inestabilitat del Sexenni Democràtic, sectors conservadors volien recuperar la monarquia borbònica. El principal impulsor d'aquest projecte va ser Antonio Cánovas del Castillo, que va preparar el retorn d'Alfons XII, fill d'Isabel II. Cánovas volia crear un sistema liberal moderat que garantís la pau i l'ordre i evités els problemes polítics del període anterior.
El 1874, Alfons XII va difondre el Manifest de Sandhurst, redactat per Cánovas, en què defensava una monarquia constitucional, catòlica i liberal (i respectuosa amb les Corts). Poc després, al desembre de 1874, el pronunciament militar del general Martínez Campos a Sagunt va proclamar Alfons XII rei i va iniciar la Restauració borbònica.
El nou sistema polític, el sistema canovista, es basava en quatre pilars: la Constitució de 1876, la Corona, els partits dinàstics i l'Exèrcit. La Constitució establia la sobirania compartida entre la Corona i les Corts i donava al rei un paper polític molt important. Les Corts eren bicamerals, formades pel Congrés i el Senat, i el tipus de sufragi quedava pendent de les lleis electorals. El 1878 es va establir el sufragi censatari i el 1890 el sufragi universal masculí, per a homes majors de 25 anys. Al mateix temps,
El sistema polític de la Restauració es basava en el bipartidisme, és a dir, en l'existència de dos grans partits dinàstics: el Partit Conservador, dirigit per Cánovas, i el Partit Liberal, dirigit per Sagasta. Tots dos defensaven la monarquia, la Constitució, la propietat privada i la centralització de l'Estat, però els conservadors eren més partidaris de l'ordre social i de l'Església, mentre que els liberals defensaven un major reformisme i l'ampliació de drets i llibertats. Aquests dos partitsEl frau electoral es basava en una xarxa de caciquisme. El ministre de la Governació preparava l'encasellat, és a dir, la llista dels candidats que havien de ser elegits, i els governadors civils, alcaldes i caciques locals s'encarregaven de garantir-ne la victòria. Els caciques eren persones o famílies amb un gran poder econòmic i social que controlaven els districtes electorals, sobretot rurals, mitjançant una xarxa clientelista. Podien oferir feina, favors o certificats a canvi de suport electoral, i també es recorria a la compra de vots, la coacció i la manipulació del cens i de les actes electorals. El 1885, la mort d'Alfons XIIEl sistema del torn va funcionar fins a la crisi de 1898
Després de la Restauració d'Alfons XII, el republicanisme va quedar fora del sistema polític i es va dividir en diferents corrents: els possibilistes de Castelar (que jugaven el joc de la Restauració), més moderats; els progressistes de Ruiz Zorrilla (que intentaven acabar amb la monarquia amb pronunciaments), més radicals; els unitaris de Salmerón i els federals de Pi i Margall. Amb el sufragi universal masculí, va recuperar força i el 1893 es va crear la Unió Republicana. A principis del segle XX va créixer a les ciutats, amb el lerrouxisme a Catalunya i el blasquisme a València.
La industrialització va fer créixer la classe obrera, que patia males condicions laborals. El moviment obrer es va dividir en socialistes i anarquistes. Els socialistes, influïts pel marxisme, defensaven la participació política i van fundar el PSOE (1879), per Pablo Iglesias, i la UGT (1888), un sindicat que utilitzava negociacions, manifestacions i vagues. Van tenir força a Madrid, Biscaia i Astúries.
Els anarquistes rebutjaven la participació política i defensaven una revolució social. Van tenir molta força a Catalunya i Andalusia. Alguns van recórrer als atemptats, fet que va provocar una forta repressió, especialment amb els processos de Montjuïc (1896). Altres van defensar organitzar els treballadors mitjançant sindicats, donant lloc a l'anarcosindicalisme, amb organitzacions com Solidaritat Obrera (1907) i la CNT (1910).
A finals del segle XIX, Espanya conservava colònies com Cuba, Puerto Rico i Filipines. Cuba era important per la producció de sucre, cafè i tabac, però els habitants estaven descontents pel control espanyol, els aranzels i la falta d'autonomia. El Conveni de Zanjón (1878) va prometre reformes que no es van complir del tot. El Partido Liberal Cubano defensava l'autonomia, mentre que José Martí va fundar el Partido Revolucionario Cubano el 1892 per aconseguir la independència.
El 1895 va començar una nova revolta a Cuba. El general Martínez Campos va intentar controlar-la combinant l'acció militar i la conciliació, però el 1896 va ser substituït per Weyler, que va concentrar la població pagesa en zones controlades per l'exèrcit, provocant moltes morts. El 1897, després de la mort de Cánovas, el govern liberal va concedir l'autonomia a Cuba, però ja era massa tard. A Filipines, José Rizal defensava reformes pacífiques, mentre que el moviment Katipunan va iniciar una revolta armada el 1896.
El 1898, els Estats Units van intervenir després de l'enfonsament del vaixell Maine a l'Havana. Espanya va ser derrotada a Cavite i Santiago de Cuba. Amb el Tractat de París (1898), va abandonar Cuba i va cedir Puerto Rico i Filipines als Estats Units. El 1899 va vendre les últimes possessions del Pacífic a Alemanya. Aquesta pèrdua de les colònies es coneix com el desastre del 98.
Políticament, el sistema de la Restauració va continuar funcionant amb el torn entre conservadors i liberals. Per això, la crisi del 98 va ser sobretot moral i ideològica. La derrota va provocar frustració perquè Espanya havia perdut el seu imperi mentre altres potències europees l'ampliaven. El país va quedar debilitat internacionalment i es va criticar la corrupció política i la ineficàcia de l'exèrcit.
En aquest context va sorgir la Generació del 98, formada per intel·lectuals i escriptors com Unamuno, Pío Baroja i Antonio Machado, que defensaven la regeneració moral, social i cultural d'Espanya. Finalment, una part de l'exèrcit va culpar els polítics de la derrota, fet que va afavorir les idees autoritàries i una major intervenció militar en la política.