La Restauració borbònica a Espanya: sistema, societat i catalanisme (1875-1902)
1.1. La monarquia constitucional
La segona restauració borbònica va estar dirigida per Antonio Cánovas del Castillo amb el suport de la burgesia catalana, els industrials bascos, el Madrid polític i el finançament dels Rothschild com a resposta al Sexenni.
El sistema tenia com a eix vertebrador la monarquia, amb la figura d'Alfons XII, en un sistema bipartidista liderat pel partit conservador de Cánovas i el partit liberal fusionista de P. Sagasta, sota el paraigua de la Constitució de 1876.
Aquest nou projecte s'inspira en les grans potències europees, com la Gran Bretanya de la reina Victòria i l'Alemanya de Bismarck.
Era un sistema conservador propi dels imperis europeus contraris a la Comuna de París, i tenia l'objectiu d'establir una política civilista on el govern no estigués condicionat pel poder militar. La Constitució, redactada per Cánovas, donava un gran poder a l'Església catòlica, dret de veto i la monarquia assegurava la propietat privada i establia unes Corts bicameral.
1.2. Mecanismes polítics
La legitimitat del sistema residia en la popularitat del rei pels seus matrimonis i sobretot per les seves victòries militars, que li van donar el nom d'Alfons XII «el Pacificador», amb el final de la guerra carlista i la pau de Zanjón amb Cuba el 1878. A més, amb les eleccions que es coneixen amb el nom de caciquisme.
El sistema electoral, que no era representatiu, tenia l'objectiu d'assegurar el torn pacífic des del ministeri.
La figura del cacic, present a la literatura de l'època, assegurava els resultats amb l'Encasillado i amb el Pucherazo, que consistia en manipular el cens electoral amb coacció, compra de vots i fins i tot amb la figura dels llàtzers.
Els dos grans partits defensaven el sistema i, per tant, la corona. Però Sagasta criticava el pes de l'Església i demanava una ampliació dels drets socials. D'una banda, Cánovas tenia l'objectiu de consolidar l'Estat i acceptava un pacte fiscal amb el País Basc i protegir les indústries catalanes. D'altra banda, Sagasta impulsa la llei d'associacions i l'ampliació del sufragi.
Encara que el sistema presentava característiques liberals, no es pot parlar d'una democràcia a causa de la corrupció electoral i que les dones no podien votar. Amb la mort del rei el novembre de 1885, els dos partits pacten amb les elits econòmiques i l'exèrcit la continuïtat del sistema amb Maria Cristina.
1.3. La societat i l'economia de la Restauració
Durant l'etapa de la Restauració es viu una expansió econòmica relacionada amb la revolució industrial, especialment a territoris com el País Basc, Astúries, Catalunya i Andalusia.
L'economia espanyola destacava per l'acer del País Basc, les mines d'Astúries i la indústria tèxtil de Catalunya. Aquest territori era conegut com la fàbrica d'Espanya o la Manchester espanyola i va organitzar l'Exposició Universal de 1888 a Barcelona.
A més, trobem les inversions britàniques a Andalusia, amb empreses com els Osborne, que produïen licors i buscaven pólvora.
No obstant, trobem una població amb grans contrastos entre la ciutat i el món rural, amb un gran analfabetisme que els obliga a emigrar a territoris interiors com Barcelona i exteriors com els Estats Units, Cuba i l'Argentina.
1.4. Els moviments d'oposició
Encara que la Restauració prioritzava l'estabilitat del sistema, trobem diferents moviments d'oposició al sistema canovista, on alguns el volen canviar i altres desitgen adaptar-s'hi. Els principals van ser els obrers, els carlins, els republicans, els grups intel·lectuals i els nacionalistes perifèrics.
En primer lloc, trobem el moviment obrer. El corrent obrer tenia l'objectiu de millorar la vida dels treballadors i es dividia entre els socialistes i els anarquistes, que volien trencar les cadenes.
Els socialistes estaven liderats per Pablo Iglesias Posse, que va fundar el PSOE l'any 1879. Es tractava d'un partit obrer que seguia les idees del marxisme, tenia un diari anomenat El Socialista i un sindicat.
A més, dins d'aquest grup cal destacar l'anarquisme, que combinava la via sindical d'Anselmo Lorenzo amb la violència extrema, també anomenada propaganda pel fet, com demostren els atemptats del Liceu, el Corpus de Sang a Barcelona i l'assassinat de Cánovas l'any 1897.
El moviment obrer va tenir un gran impacte a Catalunya i Andalusia amb la Mano Negra. La resposta de l'Estat va ser la violència, com en el procés de Montjuïc de 1896, i algunes millores cap als treballadors.
En segon lloc, tenim els grans perjudicats del sistema, que havien fracassat a l'etapa anterior, és a dir, els carlins i els republicans, que havien fracassat durant la primera experiència republicana, com Pi i Margall i Castelar.
A més a més, no podem oblidar el sector intel·lectual, liderat per Francisco Giner de los Ríos, que funda la Institució Lliure d'Ensenyament (ILE), una institució privada que vol modernitzar el país i acabar amb l'analfabetisme a Espanya.
Finalment, trobem els nacionalismes perifèrics, que, influenciats per l'arrel romàntica, volen canviar l'estructura d'Espanya o independitzar-se, com el nacionalisme basc de Sabino Arana, que funda el PNB, el catalanisme polític i els rebels cubans de José Martí.
1.5. La pèrdua de les províncies d'ultramar
La legitimitat del sistema descansava en el final de conflictes, com la guerra de Cuba amb la Pau de Zanjón, encara que aquests continuen demanant canvis polítics amb el Grito de Baire, fins a aconseguir l'autonomia el 1897.
No obstant, l'escriptor José Martí va liderar el procés independentista cubà, que va acabar provocant la intervenció dels Estats Units en el conflicte.
Els interessos nord-americans de Teddy Roosevelt i McKinley (el seu president) estaven relacionats amb la doctrina Monroe i el destí manifest, per construir el Canal de Panamà.
L'incident del Maine, al febrer de 1898, i la pressió de la premsa, amb figures com Pulitzer i també l'espanyola, van tenir un paper clau per iniciar el conflicte hispanoamericà, que acaba en derrota espanyola i la signatura del Tractat de París, que va suposar la pèrdua de Cuba, Puerto Rico, Guam i les Filipines a canvi de 20 milions de dòlars.
Les conseqüències no es van fer esperar en el regne de Maria Cristina i Sagasta.
En primer lloc, els intel·lectuals que formen la Generació del 98, com Azorín o Miguel de Unamuno, denuncien els problemes del país i creuen que Europa és la solució.
En segon lloc, l'exèrcit és assenyalat com a responsable de la derrota i demana més inversions, mentre que radicalitza els seus costums.
En tercer lloc, no va suposar un desastre en l'àmbit econòmic per la repatriació de capitals, tot i el Tancament de Caixes de l'any 1899.
Finalment, la classe política reacciona i es forma un govern de concentració amb Silvela. A més, des de Catalunya i Bilbao proposen canvis dins de l'estructura de l'Estat, mentre que altres, com Joaquín Costa, volien regenerar el país amb més escoles i menys guerres.
1.6. El catalanisme polític
Un dels efectes de l'arrel romàntica a Espanya va ser l'aparició del catalanisme, un moviment polític i cultural que repensa un projecte hispànic des de Barcelona, a l'ombra del modernisme.
La seva aparició s'explica per raons culturals, econòmiques, polítiques i humanes.
En primer lloc, reivindica la cultura i la història catalanes dins de la Renaixença, iniciada amb Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau i els Jocs Florals de 1859.
En segon lloc, l'anomenada fàbrica d'Espanya reclama el seu espai en el tauler polític de la Restauració.
A més, es revelen contra l'estructura del sistema canovista pel seu centralisme madrileny.
Finalment, no hem d'oblidar el factor humà, que provoca que persones de diferents ideologies desenvolupin el mateix projecte.
Les diferents tendències que semblen desafiar l'Estat tenen sensibilitats particulars.
D'una banda, trobem el sector progressista liderat per Valentí Almirall, autor de Lo Catalanisme, que va participar en el Memorial de Greuges. Defensava una estructura d'Estat diferent, el «lerrouxisme» no, sinó el federalisme, i, tot i ser republicà, era pragmàtic amb la monarquia.
D'altra banda, tenim el món conservador, dividit entre catòlics i intel·lectuals. El bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, aposta pel vincle entre el catalanisme i la religió, i publica La tradició catalana, una obra crítica amb el liberalisme. Mentre que el món de la cultura sembla tenir la unificació italiana com a referent i s'organitza al voltant de la revista La Renaixença, amb un gran impacte al món universitari i amb personalitats com Àngel Guimerà.
1.7. L'evolució del catalanisme polític
L'aparició del catalanisme polític a finals del segle XIX canvia els esquemes de la Restauració.
El primer Congrés Catalanista de 1880 posa les bases del Centre Català, una plataforma política on destaca la figura de Valentí Almirall, que s'involucra en el Memorial de Greuges entregat al rei el 1885, on reivindicaven la llengua i criticaven el centralisme.
Posteriorment, amb unes exigències més intenses, la Lliga de Catalunya, que tenia una gran influència a universitats i ateneus, presenta el seu missatge a la reina regent demanant l'autonomia durant l'Exposició Universal de 1888.
En una línia similar, els catòlics d'Unió Catalanista redacten les Bases de Manresa, amb el bisbe de Vic, Torras i Bages, l'any 1892. Aquest document era una mena de constitució que dividia les competències entre l'Estat i Catalunya, com la moneda i l'educació.
Els últims anys estan marcats per l'escenari internacional, amb el missatge al rei dels hel·lens del 97, i per la pèrdua de Cuba.
La independència de la perla del Carib va tenir com a conseqüència la repatriació de capitals, que no van poder aturar el Tancament de Caixes de 1899, com a resposta a les reformes de Polavieja i Villaverde, i que va facilitar la unió d'interessos amb la candidatura dels quatre presidents i la fundació de la Lliga Regionalista l'any 1901, amb Prat de la Riba i Francesc Cambó.
Aconseguiran els nous catalanistes les seves aspiracions?
Glossari: el paper de la dona
Encara que l'època contemporània neix de forma negativa per a les dones, com demostra el Codi Napoleònic, això provocarà la reacció del moviment feminista, amb Lucretia Mott a Seneca Falls.
L'Espanya de la Restauració tenia importants figures literàries com Sofía Casanova o Emilia Pardo Bazán, que reivindicaven la figura de la dona i millores en aspectes educatius, en un sistema on la figura femenina era políticament invisible i socialment vivia a l'ombra del marit o del pare.
No obstant, l'arribada de la II República va variar aquest panorama, tot i certes tensions al Parlament. La parlamentària Clara Campoamor va ser clau perquè les dones tinguessin aquest reconeixement, el qual es va estendre a altres aspectes socials com el divorci i el laboral i artístic, amb Las Sinsombrero o els liceus. A més, destaca la figura de la ministra Federica Montseny a Sanitat.
És precisament per això que moltes dones van defensar la II República amb les brigades mixtes de la Guerra Civil, perquè volien evitar ser doblement derrotades, com finalment va ser amb el franquisme. En canvi, durant la dictadura del general Franco, especialment en la seva primera etapa, el sexe femení estava destinat a convertir-se en la perfecta «dona tradicional», ocupant-se de les tasques de la llar i de ser mare, perdent la seva independència i observant com la Secció Femenina de la Falange li marcava el pas, fins a transformar-les en promotores del règim, com l'actriu Marisol.
L'arribada de la democràcia i la Transició va provocar que les dones recuperessin els seus drets socials, amb la irrupció de diferents periodistes com Mercedes Milà o Victoria Prego, i polítiques com Carmen Díez de Rivera; així com, després, la llei de l'avortament amb Adolfo Suárez.
L'Estat del benestar o reformes socials
Després de la unificació d'Alemanya, el canceller Bismarck va desenvolupar l'Estat del benestar, unes polítiques que tenien com a objectius assegurar les pensions i la protecció dels treballadors.
Aquestes polítiques d'intervenció tenien la finalitat de donar solució als diferents moviments socials i van tenir el seu eco a l'Espanya de la Restauració.
En primer lloc, durant la Restauració, polítics com Maura, Canalejas i Dato, seguint el camí del regeneracionisme, van establir reformes com la Llei de l'Accident de Treball, la jornada laboral de 8 hores i l'INP.
En segon lloc, la curta experiència republicana amb la II República, inspirada en la República de Weimar, va desenvolupar una legislació molt favorable a les causes socials, com la reforma agrària, les vacances pagades o la Llei Salmón-Amorín.
A més, les dones van aconseguir el dret a vot gràcies a la figura de Clara Campoamor, i durant la Guerra Civil Federica Montseny va aprovar la llei de l'avortament.
Finalment, l'arquitectura d'un veritable Estat del benestar només s'aconsegueix després de la Transició, amb els Pactes de la Moncloa i la irrupció del PSOE de Felipe González, amb la sanitat pública d'Ernest Lluch. En conclusió, el franquisme no va ser clau en el desenvolupament de l'Estat del benestar.