La Restauració borbònica: Manifest de Sandhurst, Constitució de 1876 i sistema canovista
La Restauració (retorn de la monarquia, sistema canovista i Constitució de 1876)
En aquesta composició de textos històrics tenim tres documents: el Manifest de Sandhurst de l'aleshores Alfons XII, un fragment articulat de la Constitució de 1876 i unes caricatures que representen el sistema polític canovista.
Aquests documents ens permeten parlar dels fonaments polítics de la Restauració borbònica, en concret del regnat d'Alfons XII (1875-1885), i del fonament del sistema vigent.
Context històric
Els freqüents canvis i alternatives en el govern van caracteritzar el període comprès entre 1833 i 1874 com una etapa d'inestabilitat política i constitucional. Cánovas va aprofitar aquesta situació per restaurar la monarquia borbònica. Progressivament va teixir una àmplia xarxa de suports entre els grups militars, aristòcrates i burgesos, temerosos de l'avenç de les conquestes democràtiques que es produïen durant el Sexenni Democràtic. Després de convèncer Isabel II perquè abdicués a favor del seu fill Alfons el 1870, aquest va ser enviat a l'Acadèmia militar de Sandhurst, on s'educaven els reis anglesos.
El Manifest de Sandhurst
En aquest context es presenta el primer document, el Manifest de Sandhurst. Aquest manifest va ser publicat l'1 de desembre de 1874 per Alfons XII, fill d'Isabel II, en el qual es presenta com un monarca catòlic, constitucional i liberal i es postula com a rei d'Espanya.
Observem en el primer paràgraf com fa referència a la constitució anterior (Constitució de 1869), al·ludint al fet que Espanya està mancada de drets públics i privada de les seves llibertats, i exposa la necessitat d'instaurar una nova constitució que estableixi unes bases polítiques. En el segon paràgraf afirma ser partidari de la monarquia parlamentària, dient que les Corts són unes institucions necessàries per ajudar el monarca en les tasques de govern i que, d'aquesta manera, no es decidirà res arbitràriament.
Un cop Alfons XII al poder, després que Martínez Campos es pronunciés a favor de la monarquia (Pronunciament de Sagunt), i s'iniciés el període de la Restauració borbònica, va ser Cánovas qui va convocar eleccions constituents.
La Constitució de 1876
Les noves Corts, amb majoria de diputats del partit Conservador, van aprovar la Constitució de 1876 (doc. 2), que presentava semblances amb la constitució liberal de 1845 i que recollia alguns dels punts presents en la constitució democràtica de 1869.
Respon a una monarquia constitucional doctrinària conservadora en la qual la sobirania era compartida entre les Corts i la corona. Les Corts eren bicameral s (art. 19), constituïdes pel Congrés, elegit per sufragi, i el Senat, que era nomenat pel monarca i per sufragi (aquest sufragi serà censatari fins al 1890, any en què passa a ser universal masculí). El monarca complia un paper important: tenia dret de veto, nomenava el Senat i convocava i dissolia les Corts (art. 50).
La religió de l'Estat serà la catòlica: «la religió Catòlica Apostòlica és la de l'Estat», tot i que es reconeixia la llibertat de consciència i de culte. Els drets i les llibertats apareixien recollits, però redactats de forma imprecisa, cosa que necessitava el seu desenvolupament en lleis posteriors de rang inferior, que permetien un tractament més restrictiu o liberalitzat d'acord amb la voluntat del Govern vigent. Aquesta constitució permetia governar a moderats (conservadors) i progressistes (liberals) sense haver de ser canviada com en l'època isabelina.
El sistema canovista i la quenda pacífica
El darrer document fa referència al sistema polític vigent durant la Restauració borbònica, una dinàmica política marcada per la manipulació de la quenda pacífica entre els dos grans partits.
D'una banda hi havia el Partit Conservador, liderat per Cánovas, format pels moderats. Aquests defensaven l'ordre social, el catolicisme i una reducció de les llibertats. De l'altra, el Partit Liberal, liderat per Sagasta, format pels progressistes. Defensaven una ideologia progressista liberal, una ampliació dels drets i les llibertats, una tendència a limitar el poder de l'Església en la societat i el liberalisme econòmic.
El sistema de la quenda pacífica consistia que, quan el partit situat al poder patia desgast polític, la Corona nomenava president del govern el cap de l'oposició, que convocava noves eleccions per obtenir, mitjançant mètodes caciquils, una nova majoria parlamentària. Existia una oligarquia dirigent que escollia els candidats i un procés d'encasellament, pel qual el ministre de Governació col·locava a les quadrícules corresponents a cada districte electoral els noms dels candidats que el Govern estava disposat a tolerar. El cacic local gaudia d'una gran influència sobre les autoritats i els veïns d'un territori i l'empraven al servei del candidat del Govern. Qualsevol mètode era vàlid per aconseguir el resultat electoral desitjat: manipulació del cens, ressurrecció de morts... que permetien la continuïtat d'aquest sistema.
La caricatura
En el tercer document podem veure dues vinyetes en les quals Cánovas i Sagasta s'alternen entre ser el cuiner i el comensal, però la dona, que representa Espanya, sempre renta els plats. Aquestes imatges representen el sistema de quenda en què els partidaris s'alternaven per ordre del rei i gràcies a mètodes fraudulents, en els quals els ciutadans (Espanya) sempre eren enganyats i manipulats per garantir aquest intercanvi de poder.
Conclusió
Malgrat ser aquest un període d'engany i manipulació on la població eren titelles dels grans partits, van aconseguir una gran estabilitat política després del període de regències del règim isabelí.
El regnat d'Alfons XII serà la primera etapa de la Restauració borbònica, que serà continuada per la regència de Maria Cristina d'Habsburg i el regnat constitucional d'Alfons XIII.