La Restauració a Espanya: claus i evolució del sistema (1874–1931)

Claus del nou sistema polític (la Restauració)

Manuel Pavía fa un cop d'estat el gener de 1874, amb el qual acaba el Sexenni Democràtic i es forma un govern provisional presidit per Serrano. Cánovas del Castillo es basava en les idees següents:

• La figura principal: Alfons, el príncep. El retorn dels Borbons havia de ser amb Alfons i no amb Isabel II, atès que ella havia estat destronada i tenia una mala imatge.
• Un projecte tranquil i pautat: convocar eleccions a sufragi universal masculí per a Corts constituents amb l'objectiu de definir Espanya com a monarquia.
• 1873: Cánovas aconsegueix que Isabel II cedeixi els drets dinàstics a Alfons.
• 1 de desembre de 1874: Cánovas redacta el Manifest de Sandhurst, presentant Alfons XII com l'únic i legítim representant del dret monàrquic a Espanya per facilitar el retorn dels Borbons.
• 29 de desembre de 1874: el general Martínez Campos realitza un pronunciament a Sagunt (València) i proclama Alfons rei d'Espanya, accelerant el procés.

Alfons XII constitueix un nou govern presidit per Cánovas del Castillo per solucionar els conflictes bèl·lics sorgits durant el Sexenni Democràtic: la Tercera Guerra Carlina i la Guerra Llarga a Cuba (1868–1878).

Constitució de 1876

Principals característiques:

• Sobirania compartida (Rei i Corts).
• Sufragi censatari (per llei orgànica).
• Monarquia parlamentària.
• Amplis drets civils, però confessionalitat catòlica (tolerància limitada).
• Corts bicamerals: Senat i Congrés.

Constitució de 1931

És considerada un text modern, progressista i democràtic:

• Sufragi universal per majors de 23 anys, incloses les dones.
• Declarava la laïcitat de l'Estat.
• Defineix Espanya com una República integral i unitària, però permet l'estatut autonòmic a regions interessades.
• Només una cambra parlamentària, el Congrés dels Diputats, elegit cada quatre anys.
• El cap de la República (president) seria escollit cada sis anys.
• To social: eliminació de privilegis de classe i títols nobiliaris; garantia de llibertats individuals i col·lectives (llibertat d'expressió, de religió...)

Bipartidisme i funcionament

El sistema es basa en la defensa de la monarquia i de la Constitució de 1876. Els partits principals representaven, en gran mesura, una oligarquia coneguda popularment com "les 200 famílies" i practicaven el fair play per allunyar els militars de la vida política. Cánovas serà el líder indiscutible del Partit Conservador entre 1876 i 1898. Práxedes Mateo Sagasta (1825–1903) liderarà el Partit Liberal fusionista entre 1880 i 1903.

Diferències entre conservadors i liberals

• Partit Conservador: immobilista (reticent a reformes socials), defensa del sufragi censatari, partit catòlic i a favor de l'ordre i del control social. Són hereus dels moderats; els votants principals eren professionals liberals i la classe mitjana alta.
• Partit Liberal: defensa reformes socials per als interessos de la classe mitjana, sufragi universal masculí, laïcisme (separació església-política). Més permissiu, permet associacions. Hereus dels progressistes; potencials votants: sectors d'ordre, alta burgesia, terratinents i noblesa.

Forces d'oposició al sistema

• Partido carlista (1886, renovat). Modernització (Acta de Loredfan). Líder: Vázquez de Mella. Catòlic i tradicionalista; accepta l'ordre liberal-capitalista i vol recuperar els furs.
• Partido Católico Nacional (1888, integrista). No accepta el sistema de la Restauració ni reconeix a Carles VII. Líder: Ramón Nocedal. A Catalunya destaquen Sardà i Salvany.
• Partit democràtic possibilista: dirigit per Castelar (diputat per Barcelona el 1876). Coalició amb Sagasta a partir de 1879 (16 diputats). Accepta el sistema polític i econòmic.
• Partit republicà progressista: dirigit per Ruiz Zorrilla (exiliat per conspiració). Qüestiona l'ordre polític però no l'econòmic; via insurreccional amb aixecaments el 1883, 1884 i 1886.
• Partit republicà centralista: dirigit per Nicolás Salmerón. Centralista i unitarista; tolera el règim transitòriament i no qüestiona l'ordre econòmic.
• Partit republicà democràtic federal: dirigit per Pi i Margall. Programa federal (1894). Té un ala insurreccional liderada per Valentí Almirall (primeres llavors del regionalisme català).
• Unió Republicana: aprofita la llei de sufragi universal (1890) i la debilitat del caciquisme a les ciutats. Programa: retorn a la república i convocatòria de Corts constituents. Divisió entre el sector pactista amb el catalanisme (Salmerón) i l'anticatalanisme (Lerroux). Liderat per Salmerón; poc pes parlamentari però va unificar sectors republicans.

Moviment obrer

La revolució industrial provoca greus contrastos socials i conflictes laborals. L'evolució decreixent dels salaris a les principals economies industrials va ser paral·lela a l'augment dels beneficis (plusvàlues) dels propietaris dels mitjans de producció, que sovint contractaven mà d'obra infantil per abaratir costos.

Corrents ideològiques obreres

• Marxisme: defensa la propietat col·lectiva i l'acció política; formació de partits obrers amb l'objectiu d'una revolució que condueixi a la dictadura del proletariat, a l'estat obrer i a la socialització de la propietat. Finalment proposa el comunisme: una societat sense classes i la desaparició de l'estat.
• Anarquisme: defensa la llibertat individual, la propietat col·lectiva, el rebuig de l'autoritat i dels partits polítics; aposta per una revolució social espontània i per l'organització sindical, amb l'objectiu d'una societat sense classes i l'extinció de l'estat.

Marxisme i anarquisme s'oposen al capitalisme, al domini de la burgesia, a la propietat privada i a la misèria obrera.

Política colonial i Guerra de Cuba

El polític conservador Antonio Maura representa una estratègia política encaminada a controlar l'illa. L'any 1893 va presentar un pla de reformes colonials per donar solució al conflicte cubà; però el seu propi partit el va rebutjar i el conflicte va quedar obert.

El general Martínez Campos va aplicar una política de conciliació que no agradà als sectors més intransigents. Cánovas el va substituir per Valeriano Weyler, cosa que va acabar amb les vies de diàleg i va complicar la guerra. Weyler va utilitzar el recurs del camp de concentració per incomunicar els rebels dels habitants nadius. Els Estats Units i intel·lectuals com Unamuno, Joaquín Costa i Pi i Margall van denunciar les brutalitats.

Regionalisme i crisi de la Restauració

Fi de l'imperi colonial, crisi del sistema de la Restauració, crisi econòmica i social i crisi d'unitat. El Tancament de caixes va ser una reacció contra la pujada d'impostos a Catalunya: una resistència civil convocada pels gremis que va significar la participació de la burgesia industrial en la política i el pas del catalanisme de reivindicació cultural a moviment polític.

Regeneracionisme i intents de reforma

És un corrent polític nascut dins del mateix sistema que vol modernitzar Espanya. La figura destacada és Joaquín Costa, que proposa potenciar l'ensenyament públic (davant l'alt índex d'analfabetisme), modernitzar l'economia (industrialització i millora de l'agricultura), democratitzar el sistema polític i abandonar les glòries passades.

Hi ha tres intents regeneracionistes:

• Primer intent (1899): durant el govern Silvela–Polavieja (Partit Conservador). Programa per modernitzar Espanya i potenciar la indústria per sortir de l'endeutament després de la guerra. Al presentar-se un augment d'impostos, la burgesia catalana se sent enganyada i els gremis convoquen el Tancament de Caixes.
• Segon intent: protagonitzat pel Partit Conservador encapçalat per Antonio Maura (1907–1909), que acabarà amb la Setmana Tràgica.
• Tercer intent: projecte del Partit Liberal amb José Canalejas (1910–1912), el més potent però no consumat perquè Canalejas és assassinat per un anarquista.

Catalanisme conservador i progressista

Catalanisme conservador: l'Església acabarà jugant un paper important. La figura clau és el bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, que defensa que Catalunya és una nació amb un esperit propi manifestat en la llengua, la història religiosa i les tradicions (vegeu La Tradició Catalana, 1892). També hi ha un catalanisme conservador no catòlic representat per publicacions com La España Regional (Duran i Bas, Mañer i Flaquer) i per la revista La Veu de Montserrat, que generà tensions entre l'Església catalana i la resta d'Espanya pel seu ús del català.

Catalanisme progressista

És el catalanisme més popular. Té origen en el federalisme i la seva figura més representativa és Valentí Almirall, fundador del primer diari en llengua catalana, El Diari Català (1879). Almirall representa un catalanisme laic i progressista que vol distanciar-se dels intel·lectuals conservadors i proposà la idea que si Espanya fos un estat compost seria més fàcil defensar la identitat catalana. Comparava la situació amb la d'Irlanda dins del Regne Unit i volia crear un partit polític català; a partir de 1880 trenca amb el federalisme i s'encamina cap a aquest catalanisme polític.