Resum de la Dictadura de Primo de Rivera a Espanya (1923-1930)

La Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

Causes del cop militar

El 13 de setembre de 1923, Miguel Primo de Rivera, capità general de Catalunya, va liderar un cop d'Estat que va instaurar una dictadura militar. Aquest cop va rebre el suport del rei Alfons XIII, de les organitzacions patronals i de diversos grups polítics conservadors.

La justificació del cop es va presentar en un manifest amb un missatge populista i renovador. S'argumentaven pretensions regeneracionistes davant un sistema parlamentari i constitucional desprestigiat pel frau electoral, incapaç de garantir l'ordre social, frenar la revolució i aturar el perill de trencament d'Espanya per les tendències separatistes.

Les causes reals, però, eren evitar la democratització del règim polític. L'últim govern de García Prieto pretenia impulsar una reforma de la Constitució, una nova llei electoral, regular les relacions laborals i limitar els poders del rei. El cop d'Estat, amb el suport de l'exèrcit i el vistiplau reial, va evitar l'exigència de responsabilitats a les Corts pel desastre d'Annual, que implicava l'exèrcit i el mateix Alfons XIII, segons l'informe Picasso. La resta de partits polítics estaven a punt de donar pas a un règim democràtic amb noves eleccions.

Reorganització de l'Estat

La dictadura es va dividir en dues etapes principals:

• Directori Militar (1923-1925): El control va estar en mans de Primo de Rivera i els militars.
• Directori Civil (1925-1930): El poder va passar a mans de civils, amb la inclusió de polítics d'extrema dreta com Calvo Sotelo i Eduardo Aunós.

Mesures del Directori Militar

• Suspensió del règim constitucional.
• Dissolució de les cambres legislatives.
• Cessament de les autoritats civils.
• Prohibició de les activitats de partits polítics i sindicats.
• Militarització de l'ordre públic i censura de premsa.
• Repressió de l'obrerisme, especialment la CNT i els comunistes.

Repressió i institucionalització del règim

Es va perseguir intel·lectuals i organitzacions d'esquerres i nacionalistes. Es van prohibir els nacionalismes català i basc, relegant la llengua a l'àmbit privat, i es va suprimir la Mancomunitat de Catalunya.

A partir de 1926, es va intentar institucionalitzar el règim seguint el model feixista italià, amb voluntat de continuïtat. Es va crear l'Assemblea Nacional Consultiva (1927), de caràcter corporatiu, els membres de la qual no eren escollits per sufragi, sinó designats entre ciutadans de grans institucions públiques.

També es va fundar la Unión Patriótica, un partit únic governamental sense un programa ideològic definit, dissenyat per crear adhesió social a la dictadura.

Eliminació del caciquisme

Per eliminar el caciquisme, es va elaborar un estatut municipal i provincial. Es van dissoldre els ajuntaments, que van ser substituïts per juntes integrades pels contribuents més importants de cada localitat.

El conflicte del Marroc

L'èxit militar més destacat del règim va ser el desembarcament d'Alhucemas (1925), una operació conjunta franco-espanyola que va portar a la derrota i rendició d'Abd el-Krim davant els francesos. El 1927 es va aconseguir l'ocupació militar efectiva de tot el protectorat.

Política econòmica i social

El règim es va beneficiar de la conjuntura econòmica internacional favorable dels anys 20. Es va impulsar un programa de foment de l'economia centrat en la indústria i les infraestructures, amb una forta intervenció estatal i la nacionalització de sectors importants. Es va decretar la protecció de la indústria nacional i es van concedir grans monopolis, com el de la telefonia (CTNE) i el del petroli (CAMPSA).

L'Estat va fomentar obres públiques (ferrocarrils, carreteres, plans hidroelèctrics) i, en agricultura, va promoure el regadiu amb la creació de confederacions hidrogràfiques. El 1929 es va organitzar l'Exposició Internacional de Barcelona, amb la finalitat de mostrar els èxits econòmics de la dictadura i atreure la burgesia catalana, la qual cosa va comportar un gran desenvolupament urbanístic de la ciutat.

Reformes socials

Es va adoptar un model de regulació del treball que buscava eliminar els conflictes mitjançant la intervenció de l'Estat. Es van integrar els sectors moderats del moviment obrer (UGT) mentre es reprimien les organitzacions més radicals (CNT i comunistes). Es va crear l'Organització Corporativa Nacional, que agrupava patrons i obrers en grans corporacions (sindicalisme vertical), i es van establir comitès paritaris per regular els conflictes laborals, els salaris i les condicions de treball.

L'anticatalanisme de la dictadura

El 1923 es va publicar un decret per a la repressió del separatisme, que va portar al desmantellament d'institucions públiques i privades catalanistes. La Mancomunitat va ser dirigida per l'anticatalanista Alfons Sala i finalment dissolta el 1925. Es van clausurar institucions com ateneus i associacions corals, i es van prohibir manifestacions en llengua catalana, l'ús públic de la bandera catalana, la celebració de l'Onze de Setembre i els Jocs Florals. La censura va afectar la premsa, els llibres i es va dur a terme una depuració del magisteri. Un exemple d'aquesta repressió va ser el tancament del camp del FC Barcelona durant sis mesos per haver xiulat l'himne espanyol.

Oposició a la dictadura

L'oposició al règim va créixer progressivament i incloïa antics líders dels partits dinàstics, republicans, catalanistes, comunistes, anarquistes, així com sectors de l'exèrcit, intel·lectuals (Unamuno, Ortega y Gasset) i el món universitari. A Catalunya, les mesures repressores van generar un fort rebuig, especialment en sectors del catalanisme republicà d'esquerra. Francesc Macià (Estat Català) va protagonitzar un intent d'invasió des de Prats de Molló. Dins la CNT, una escissió va donar lloc a la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb posicions més radicals. Finalment, el PSOE va canviar de posició el 1929 i es va pronunciar a favor de la República.

La caiguda del dictador

La creixent oposició i la pèrdua de confiança del rei, que veia perillar la continuïtat de la monarquia, van portar a la dimissió de Primo de Rivera el 30 de gener de 1930. Va ser substituït pel general Berenguer, que va iniciar un procés progressiu de retorn a la normalitat constitucional, conegut com la Dictablanda.

L'oposició es va organitzar ràpidament. Republicans, catalanistes d'esquerra i el PSOE van signar el Pacte de Sant Sebastià. Aquest acord establia un programa per presentar-se a les eleccions i constituir un govern provisional per a una futura república, amb el compromís de reconèixer l'autonomia de Catalunya, el País Basc i Galícia. La dimissió de Berenguer va donar pas a un govern presidit per l'almirall Aznar, que va convocar comicis a tres nivells: municipals, provincials i legislatius.

Les eleccions municipals del 1931

Les primeres eleccions convocades van ser les municipals, el 12 d'abril de 1931, considerades menys perilloses per a la monarquia. No obstant això, es van presentar com un plebiscit a favor o en contra del règim, a causa del compromís explícit d'Alfons XIII amb la dictadura.