Retòrica, Argumentació i Filosofia de la Felicitat: Anàlisi Històrica

La Retòrica: Art de la Persuasió

Retòrica: Art de la persuasió, de convèncer altres persones de les nostres tesis.

La retòrica sofista es basava en la idea que qui domina la paraula té influència. Els sofistes s'interessaven per l'oratòria: desenvolupar i defensar arguments.

• Gòrgies o Isòcrates (Segles V-IV aC): Defensaven l'areté o virtut, que implicava dominar la retòrica i la política.
• Retòrica de Sòcrates, Plató i Aristòtil: Subordinaven la retòrica a la filosofia, com un mitjà per apropar-se a la veritat.

Sòcrates: Li importava més apropar-se a la veritat que persuadir.

Plató: S'havia de conduir a conclusions verdaderes. Volia verificar.

Aristòtil: Donava importància a l'oient; la retòrica havia de ser útil al ciutadà.

Argumentació

La lògica es preocupa per l'estructura; la retòrica, per persuadir.

L'argumentació pren l'estructura i la conclusió de la lògica i la persuasió de la retòrica. Els arguments han de ser veritables.

Estructura de l'Argumentació

• Tesi: S'exposa l'afirmació a defensar.
• Presentació: S'exposen els arguments.
• Conclusió: Es torna a exposar la tesi.

Regles de l'Argumentació

• Regla de la quantitat: Informació justa.
• Regla de la qualitat: Premisses vàlides.
• Regla de la rellevància: Centrar-se en allò important.
• Regla del mode: Ordenat.

Fal·làcies

Una fal·làcia és un procés de raonament incorrecte que trenca regles lògiques per enganyar. Tipus:

• Apel·lació a la ignorància: No s'ha demostrat el contrari.
• Causa falsa: Uneix dues circumstàncies pròximes de manera causal.
• A la força: Amb amenaces.
• Atac a l'home: Destaca aspectes negatius.
• Apel·lació al poble: Guanyar-se l'audiència.
• Apel·lació a l'autoritat: A un famós o governant.
• Generalització precipitada: Es basa en pocs casos.
• Argument de repetició: Que s'accepti per cansament.

Evolució del Concepte de Felicitat (F)

Edat Antiga

1. Sòcrates: Lliga la idea de la F amb l'obrar bé. Cal una actitud de recerca del bé, intens treball individual. F = saviesa i virtut.
2. Plató: F està més relacionada amb la virtut que no pas amb el plaer. Viure l'experiència de la bellesa i el bé. F = justícia i temprança.
3. Aristòtil: Assenyala el caràcter de la F que afecta el cos i l'ànima. Beatitud: activitat de l'ànima desenvolupada conforme a la virtut. F = ser home en el sentit més ple de la paraula. El bé col·lectiu.
4. Epicur: Hedonista. Vida feliç basada en el plaer del cos. El cos com a font de plaer. Desitjos naturals/no naturals i necessaris/innaturals. El veritable plaer es troba en l'amistat i el saber. Aquesta recerca condueix a l'ataràxia (serenitat de l'ànima). Defensa la vida no luxosa.
5. Zenó: Representant de l'estoïcisme (fortalesa davant les adversitats com a mètode per aconseguir l'eudemonia: F com a principi vital fonamental). Propugna una ètica universal. Saviesa.
6. Pirró: Defensa l'escepticisme. Busca l'ataràxia (tranquil·litat de l'esperit). Per arribar-hi: epokhé (romandre indiferents a tot i no fer judicis).

Edat Mitjana

1. Agustí d’Hipona: F es troba en Déu. Saviesa: possessió de Déu. L'home té una vida feliç si la viu en unió amb el seu creador.
2. Tomàs d’Aquino: Seguidor d'Aristòtil. En recupera la idea de la F lligada al bé suprem (per a ell, Déu). Feliç qui viu en F eterna, fruit de la comunió definitiva amb Déu.

Edat Moderna

1. Locke: F és el més gran dels plaers. Desgràcia és el més gran dels dolors.
2. Hume: F com a aspiració social, superar egoismes, posar-se en la pell de l'altre i cercar la seva F (simpatia).
3. Kant: F és un estat ideal sobrenatural, inassolible en aquest món. Tots podem aspirar a ser feliços. F és el fonament de la vida moral.
4. John Stuart Mill: Correcta tota acció que proporciona el màx. F al màx. nombre de persones (Utilitarisme). Cal deixar en llibertat a la societat perquè persegueixin el seu ideal de vida. Recerca de bellesa, amor, bondat.

Funcions de les Utopies

• Anticipadora: Anticipen un estat de plenitud, dibuixen un món ideal.
• Projectiva: Activen la nostra capacitat de projectar, imaginar mons nous, somiar realitats alternatives, ens mouen en les direccions correctes.
• Orientadora: Mostren la direcció a seguir. Defineixen la trajectòria.
• Avaluadora: Prendre consciència i estar atents a les injustícies i desenvolupar la nostra capacitat crítica. Reconeixem on som.
• Econòmica: Eviten que ens dispersem i malgastem esforços en direccions vanes. Economitzar esforços.
• Esperançadora: Pressuposen la confiança en un món millor. Desitjar l'èxit.

Grans Utopies

• Utopia platònica: República governada pels savis-filòsofs.
• Utopia medieval: Posar l'esperança en un regne de Déu, amor cristià.
• Utopia renaixentista: Es va emmarcar en la força del saber per vehicular el concepte central humanista d'amor a la condició humana.
• Utopia il·lustrada: Celebrar els avenços de la ciència i la tècnica, confiant en la raó i el progrés.
• Socialisme utòpic: Centrat en els treballadors. Món on prevalgui la igualtat i la justícia.
• Utopia anarquista: Aspira a la supressió de l'autoritat. Força de l'educació i la cooperació.
• Utopia liberal: Societat regida pels principis d'imparcialitat que asseguren les llibertats i drets de tots els membres.
• Utopia dialògica: Basada en el diàleg com a garantia d'entesa i consens.