La Segona Revolució Industrial: Innovació i Globalització (1870-1914)
La Segona Revolució Industrial (1870-1914)
El període entre 1870 i 1914 marca la segona fase de desenvolupament econòmic i industrial a Europa, caracteritzada per:
Noves fonts d’energia i indústries.
Fort avenç en els transports i les comunicacions.
Noves Fonts d’Energia i Noves Indústries
S’intensifica la relació investigació-empresa. Sorgeix la necessitat de protegir nous descobriments i invencions a través de patents. Es desenvolupen laboratoris públics i privats, creant una interdependència entre la ciència, l'enginyeria i la indústria.
Creix la presència del sector químic, armamentístic, de transports, medicina, i d’altres sectors com la fotografia, el cinema, les tècniques de conservació, emmagatzematge i distribució d’aliments.
L'Electricitat i el Petroli
La segona fase es caracteritza per dues fonts d’energia principals: l'electricitat i el petroli.
L'electricitat va ser la tecnologia més important d’aquesta etapa. L’invent de la dinamo (Gramme) va ser el desencadenant per a manipular l’electricitat. Edison va perfeccionar la làmpada de filament incandescent. Abans del 1900, va aparèixer l'alternador i el transformador, facilitant l’ús de l'energia elèctrica a la indústria i impulsant l'aparició d’empreses i societats.
El petroli va prendre importància al segle XIX. El gran salt de la indústria petroliera va anar unit a nous mitjans de transports.
Noves Indústries: Siderúrgica i Química
Siderúrgia
Avenços:
Convertidor de Bessemer: Martin i Siemens van afavorir la producció d’acer de qualitat i a un preu més baix, a través del mètode d’eliminació del fòsfor en certs tipus de ferros. Aquest mètode va ser patentat per Sidney Gilchrist Thomas.
Química
Lligada als avenços científics i tècnics del segle XIX.
Avenços:
Mètode Solvay: Producció de sosa per blanquejar teles.
Síntesi de compostos orgànics: Obtenció de colorants, explosius i fibres artificials.
La producció principal se centra en els productes de base.
L'Impuls dels Transports i les Comunicacions
A mitjans del segle XIX i les primeres dècades del segle XX, es va produir un progrés extraordinari en els transports i les comunicacions.
Efectes econòmics i socials:
- Redueixen el cost i la durada dels viatges.
- Faciliten la integració.
- Impulsen el creixement del comerç internacional.
El Ferrocarril
Al segle XIX, el ferrocarril va ser el rei dels transports. La substitució de ferro per acer va augmentar la resistència i la capacitat, permetent més velocitat i seguretat. S’abarateixen les tarifes.
El 1870, grans xarxes ferroviàries continentals van unificar mercats nacionals a Europa i als Estats Units. A principis del segle XIX, la xarxa més extensa era la dels Estats Units.
El Transport Marítim
El 1865, els vaixells de vapor s’imposen als vaixells de vela. La substitució de bucs de fusta pels de ferro i acer va disminuir els costos de manteniment.
El 1869, l'obertura del Canal de Suez va escurçar la distància i va contribuir a la reducció de tarifes.
Nous Mitjans de Transport
A finals del segle XIX, van aparèixer tramvies, ferrocarrils elèctrics, l'automòbil i l'invent de la bicicleta.
El Cotxe
El 1886, van sorgir nous prototips. Els Estats Units van ser el líder de producció (Henry Ford). A partir de la Primera Guerra Mundial, ja es considera una indústria consolidada.
L'Aviació
L’aeroplà dels Germans Wright (1903) va ser el primer pas cap a l’aviació. El seu desenvolupament no va arribar fins a la Primera Guerra Mundial.
Telecomunicacions
El telèfon i la telegrafia sense fils van permetre la transmissió gairebé instantània de notícies. Sorgeix la ràdio com a mitjà informatiu (Marconi, 1894), amb influència dels estudis de Nikola Tesla, seguint les teories de James Maxwell i Heinrich Hertz sobre la transmissió d’ones electromagnètiques.
La primera retransmissió va ser a Massachusetts la nit de Cap d’Any de 1906.
Les Noves Potències Industrials
El 1870, el Regne Unit era el principal productor de manufactures. El 1913, va ser sobrepassat pels Estats Units i després per Alemanya. El Regne Unit va mantenir el lideratge econòmic i comercial fins a la Primera Guerra Mundial.
Aparició de noves potències industrials:
- Els Estats Units, Alemanya i Japó.
Els Estats Units
A mitjans del segle XIX, una ràpida industrialització va convertir els Estats Units en la primera potència industrial.
Factors clau:
Mercat interior enorme: Creixent dins del seu propi continent.
Abundància de recursos: Ric en recursos naturals.
Ampliació de la xarxa ferroviària: Contribueix a la colonització de territoris.
Divisió geogràfica del treball: Oest agrícola, nord-est industrial, sud-est productor de matèries primeres.
Innovacions tècniques: Sistema manufacturer americà amb mètodes de producció en massa i producció estandarditzada de productes.
Taylorisme (1856-1915): Primer mètode d’organització científica del treball. La divisió del treball va portar a més eficiència i reducció de preus.
Fordisme (Henry Ford): Primer que va aplicar el taylorisme (cadena de muntatge) a la producció d'automòbils.
Alemanya
El 1900, Alemanya era la segona potència industrial. És un exemple de liberalisme que col·labora amb l’Estat.
Desenvolupament de mitjans de transport.
Ràpida aplicació de noves tècniques i organització científica de la producció.
Política proteccionista: El govern alemany va impulsar la concentració industrial i financera.
Alt grau de concentració industrial i financera. Va contribuir a la creació de grans empreses, bancs i càrtels fonamentals, amb grans desenvolupaments en les indústries bàsiques de la Segona Industrialització.
L'Estat intervé en l’economia gràcies al sentiment nacional. Les mesures de proteccionisme implicaven que els productes de fora havien de pagar impostos molt grans perquè així no vinguessin tants.
Proteccionisme: Doctrina econòmica que recomana protegir la producció nacional enfront de la competència dels productes estrangers. Això explica la intervenció dels estats en imposar lleis econòmiques. Serà el més usual a partir de la crisi de 1873.
Lliurecanvisme: Doctrina econòmica, contrària al proteccionisme, que defensa la lliure circulació de mercaderies entre països i que els governs no intervinguin en el comerç internacional.
Japó Meiji
El 1854, els Estats Units van apropar un vaixell de guerra al Japó amenaçant-lo de bombardejar Tòquio si no obria els mercats. Quatre anys després, es va veure obligat a signar tractats comercials desiguals amb diverses potències.
El 1868, finalitza el sistema feudal i s'impulsa la capitalització econòmica. Mutsuhito va designar un govern Meiji que va adoptar els nous models occidentals.
L’Estat va monopolitzar l’activitat empresarial entre el 1868 i el 1880:
Inverteix i crea empreses públiques a partir d’indústries civils.
Subvenciona empreses privades.
Fa obligatori l’ensenyament primari.
Potencia la importació de tecnologies i l’arribada d’assessors estrangers.
Estén i modernitza la xarxa financera.
Entre 1880 i 1882, l’Estat va facilitar que les empreses governamentals fossin adquirides per grans capitalistes, donant lloc a una concentració industrial i financera que va adoptar formes similars als trusts, que al Japó s’anomenen zaibatsu.
Els zaibatsu eren concentracions que quedaven en mans de persones properes als interessos de l’Estat.
Es produeix una acceleració econòmica gràcies a:
Mà d’obra abundant i barata.
Taxes de productivitat molt elevades.
El 1914, Japó es consolida com a potència industrial.
La Primera Mundialització de l'Economia Capitalista (1870-1914)
L'economia va començar a funcionar a escala mundial.
Nova Organització de la Producció
Les empreses necessitaven créixer i ho van fer de tres maneres:
Societats Anònimes (SA): Per aconseguir més finançament, ja que les empreses petites no tenien prou capital.
Concentració empresarial:
- Vertical: Integren empreses que fan activitats complementàries dins d’un mateix procés de producció.
- Horitzontal: Associa productors d’un mateix sector.
L'objectiu de les grans empreses era imposar pràctiques monopolistes. Tres formes de concentració: trust, càrtel, holding, zaibatsu.
Capitalisme financer: Els bancs de negoci eren especialistes en préstecs a llarg termini per a empreses i negociaven a la borsa amb valors industrials. La unió del capital industrial i del capital bancari va obrir pas a l’anomenat capitalisme financer.
Els Mercats del Capital i el Comerç Internacional
El desenvolupament d’un sistema bancari especialitzat i unes institucions financeres molt sòlides amb el suport estatal van fer possible un gran moviment de capitals i d’inversions a gran escala.
Al segle XIX i principis del XX, es va produir un increment notable del comerç internacional. La majoria de potències van canviar a una política proteccionista.
Factors que van afavorir el desenvolupament del comerç:
Descens dels preus dels productes.
Revolució dels transports.
Sistema monetari internacional: Patró Or (Sistema Monetari Internacional - SMI) entre el 1872 i 1914, amb convertibilitat de les monedes nacionals en valor fix.
Europa va dominar els intercanvis comercials, amb importació de matèries primeres i exportació de productes manufacturats.
L'Expansió Demogràfica i les Grans Migracions
La segona meitat del segle XIX va veure un creixement de la població. Aquesta va ser la segona fase de la “revolució demogràfica”, degut al descens de la mortalitat (vacunes) i una natalitat alta.
L'augment demogràfic va comportar un creixement del procés de migració del camp cap a la ciutat i emigracions transoceàniques.
Factors de les emigracions transoceàniques del segle XIX a principis del XX:
Forte taxa de creixement natural.
Diferències de salaris entre els països d’origen i els de destinació.
Sobreocupació.
Disponibilitat de terres.
Durant el segle XIX, la majoria d’emigrants eren europeus. L'emigració europea es va produir en dues fases:
1845-1880: A causa d’una crisi econòmica en alguns països europeus, hi va haver la primera etapa de migració transoceànica. Aquesta s’allarga fins el 1880. El nombre de migrants supera els 300.000 anuals. El cas irlandès va ser massiu (1845-1852) degut al gran període de fam provocat per la “crisi de la patata”.
1880-1915: Entre 32 i 45 milions d’europeus abandonen el continent cap a les colònies. És un període d’acceleració, superant el milió d’emigrants anuals. Destaca la migració xinesa cap als Estats Units, que va arribar massivament a la costa del Pacífic entre el 1871 i el 1878.