Revolucions Liberals i Unificacions a Europa al segle XIX
Restauració i Revolucions (1815-1848)
La Restauració (1815-1830)
Entre 1814 i 1815, els vencedors de Napoleó (Àustria, Rússia i Prússia) van proposar tornar a l'absolutisme (retorn a l'Antic Règim) i eliminar tot intent revolucionari (liberal). Aquest retorn al vell model sociopolític va ser ben rebut per l'aristocràcia, el clergat i els exiliats. A França, van retornar els Borbons amb Lluís XVIII (rodejat de cortesans), que van practicar una política restrictiva: control de la premsa i de tot acte de reunió i cultural. Torna la relació amb l'Església (tron i altar). Per reafirmar el retorn a l'ordre, el 1815 a Viena (Àustria), Metternich es reuneix en un congrés amb els reis d'Àustria, Rússia i Prússia per organitzar el mapa d'Europa, les fronteres i, per això, França torna a les seves fronteres com al 1792.
Revolució del 1830
Lluís XVIII mor i Carles X el succeeix. Carles X era un monarca absolutista i va portar un govern represiu, cosa que va provocar una nova revolució a França. Carles X va ser destronat i els revolucionaris van escollir a Lluís Felip d'Orleans, monarca anomenat "rei ciutadà". A Polònia, hi va haver una revolució liberal, eliminada per Rússia. El cas grec i el cas belga van aconseguir la independència. Després d'aquesta revolta, Europa es divideix en dos blocs: 1) absolutista (Àustria, Rússia, Prússia) i 2) liberal (Espanya, França, Portugal, Anglaterra).
Revolució del 1848 (La Primavera dels Pobles)
El 1848, la "Primavera dels Pobles" (despertar) va recórrer Europa. Molts pobles vivien sota el domini de grans potències (Àustria, Rússia, Prússia). Metternich va ser obligat a dimitir. A França, una revolta (petita burgesia + classe obrera) va fer fora Lluís Felip d'Orleans i es va proclamar la Segona República amb Napoleó III. Totes les revoltes van ser sufocades, però les aspiracions nacionals no. El 1848 va portar nous ideals democràtics, com el sufragi universal masculí.
Unificacions: Itàlia i Alemanya
Unificació Italiana
Itàlia estava dividida en sis estats, cadascun amb el seu propi rei. Des del Congrés de Viena (1815), Àustria havia envaït el Vèneto i la Llombardia. El regne del Piemont, amb el rei Víctor Manuel II, volia unificar tota Itàlia i va començar una batalla per aconseguir-ho. La Llombardia i el Vèneto van passar a ser part d'Itàlia. L'objectiu era unir tota Itàlia i, amb l'ajuda de Garibaldi, que va començar pel sud (procés unificador), es va aconseguir ajuntar en un estat. Al 1860, Víctor Manuel II va ser proclamat rei d'Itàlia (capital: Roma).
Unificació Alemanya
Des de l'Edat Mitjana, Alemanya estava fraccionada en 36 estats que estaven integrats en la Confederació Germànica. Dins d'aquesta confederació es trobaven dues potències: Àustria i Prússia. L'objectiu era unificar tots els territoris. Prússia va impulsar una mesura politicocomercial anomenada Zollverein (unió duanera). El 1848, hi va haver un primer intent d'unificació. El 1862, Guillem I, rei de Prússia, va nomenar conseller a Otto von Bismarck i li va encarregar la unificació. Bismarck ho va aconseguir i Guillem I va ser coronat emperador d'Alemanya (Kaiser).