San Carlo alle Quattro Fontane: Obra Mestra de Borromini

San Carlo alle Quattro Fontane. Borromini

1. Documentació general

1.1. Catalogació

• - Denominació: San Carlo alle Quattro Fontane
• - Autor: Francesco Borromini
• - Datació: 1634-1667

1.2. Dades principals

• - Tipologia: església
• - Client: Ordre dels Trinitaris Descalços
• - Materials: pedra, maó, i estuc
• - Estil: Barroc
• - Localització: Roma (Itàlia)

2. Aspectes preliminars

2.1. Context històric

La denominació d'"art barroc" apareix en el segle XVIII per designar aquells elements artístics sentits, d'acord amb la teoria classicista imperant, com a desmesurats i extravagants. La revalorització del Barroc com a estil artístic no arribarà fins al segle XIX. L'art barroc suposa un canvi formal respecte a l'art renaixentista; els valors clàssics i l'equilibri són substituïts pel moviment i la lliure expressió dels sentiments. Aquest nou estil respon a un canvi de mentalitat tant a l'Església, després de la Reforma de Luter, com per l'aparició de les monarquies absolutes. Durant el segle XVI les idees protestants es van anar estenent per tot Europa, i Roma perdia la seva hegemonia política i religiosa. La divisió que es produeix en l'Església requeria una reafirmació de l'Església catòlica, i l'art Barroc serà el vehicle ideal per propagar i reafirmar el dogma catòlic. L'art barroc és, doncs, un art de propaganda; la seva riquesa, monumentalitat i luxe no són sinó l'expressió del poder i de l'autoritat, tant del monarca com de la nació i de l'Església Catòlica.

2.2. Context artístic

Els ideals religiosos del Vaticà, plasmats en el Concili de Trento, quedaran patents tant en l'arquitectura com en les arts plàstiques, convertint-se aquestes en una autèntica arma propagandística; aquests ideals tindran com a objectiu el foment de la fe catòlica.

Bernini va ser l'artista preferit pels Papes. En les seves obres es ressalta el triomf de l'Església Catòlica. Tendeix a espais centrífugs. Francesco Borromini, l'arquitecte més original de la Roma barroca, presenta importants diferències pel que fa a Bernini, doncs tendeix a un major dinamisme en les línies, amb edificis i espais centrípets. Els seus clients són les ordres religioses.

2.3. Autor

Francesco Castelli, conegut com a Borromini, neix a Bissone el 27 de setembre de 1599. Molt jove treballarà a Milà com a picapedrer de marbres. A partir de 1614 s'estableix a Roma. Era parent llunyà de Maderna, amb qui treballarà al principi; a la mort d'aquest, col·laborarà amb Bernini. Com a arquitecte crearà algunes obres singulars de Roma com Sant'Ivo alla Sapienza, o la façana de l'Oratori de Sant Felip Neri. La seva vida es troba marcada pel constant conflicte amb Bernini, al qual assisteix fins al 1633, realitzant les seves grans obres des d'aquesta data fins a la seva mort. Era de caràcter esquerp i solitari, comptant amb escassos amics, com el marquès de Castel Rodrigo, el cardenal Spada i el pintor Poussin. El 2 d'agost de 1667, Borromini se suïcida llançant-se sobre una espasa.

2.4. Encàrrec

El 1634, l'ordre espanyola dels frares Trinitaris Descalços de Sant Joan de Malta, dedicada a la redempció de captius, que havien adquirit un petit solar al turó del Quirinal romà on havien d'erigir el temple, van encarregar a Borromini la construcció del seu convent, el claustre i l'església. L'arquitecte va haver de superar la dificultat que comportava edificar en un espai irregular i reduït. Aquest va ser el seu primer treball important. L'obra va ser finançada pel marquès de Castel Rodrigo. Primer va realitzar el claustre el 1634; quatre anys després inicia els treballs de l'església, de gran complexitat pel petit espai que disposava per a la seva construcció. La façana va ser l'última obra que va realitzar Borromini.

3. Estil

Arquitectura Barroca:

• - Davant l'harmonia, equilibri i sentit estàtic que havia predominat en l'arquitectura renaixentista, s'imposa un interès pel moviment, tant en les plantes i alçats com en els propis elements aïllats.
• - Les plantes dels edificis perden les seves formes tradicionals i ara són ovals, mixtilínies, etc. Se segueixen utilitzant la planta basilical i central, però amb predomini ara de la línia corba: plantes el·líptiques, circulars i mixtes.
• - Els murs s'ondulen, els frontons i entaulaments es "parteixen".
• - La decoració juga ara un paper destacat, es multiplica fins a no deixar un buit lliure.
• - La cúpula, un dels màxims èxits del Renaixement, se seguirà utilitzant.
• - Les façanes de les esglésies es fan més dinàmiques i riques en clarobscur, façanes còncaves i convexes, que s'integraran amb l'espai urbà i que s'edifiquen buscant efectes de perspectives.

4. Anàlisi estructural, espacial i formal

4.1. Descripció

San Carlo alle Quattro Fontane és una església barroca creada per Borromini a Roma entre 1634 i 1667. Per les petites dimensions de l'església és coneguda popularment com a 'San Carlino'. És l'obra més representativa d'aquest arquitecte.

4.2. Estructura

Borromini introdueix la planta flexible i utilitza formes còncaves i convexes que s'articulen en un mur ondulant, el que dóna com a resultat un espai interior dinàmic. D'aquesta manera, aquest conjunt de petites dimensions crea una espacialitat que la fa més gran als ulls de l'espectador.

4.3. Espais i formes

a) Planta:

Borromini resol amb una planta el·líptica que té l'eix major disposat en sentit longitudinal, crea solucions que mostren la racionalització del llenguatge barroc. Al voltant d'aquesta el·lipse es disposen diagonalment les capelles i diversos nínxols; en un d'ells es troba un dels líders de la Contrareforma, Sant Carles Borromeo, a qui es dedica el temple. Aquesta planta li permetia respectar la font del xamfrà, una de les quatre que presenta la cruïlla dels dos carrers i que li dóna el nom a l'església.

b) Espais interns i externs:

En el seu interior presenta un ordre únic de grans columnes agrupades de quatre en quatre, amb nínxols i motllures contínues en els murs. Les parets guerxes semblen reduir més l'espai i obligar el mur a flexionar, ja que sembla deformada la cúpula oval que corona aquest espai intern. Aquesta cúpula mostra una gran decoració que vol simular un enteixinat clàssic amb motius octogonals, hexagonals i en forma de creu grega, emblema de l'ordre dels Trinitaris, que van disminuint a mesura que conflueixen en la llanterna.

c) Façana:

La façana del temple va ser l'última obra desenvolupada per Borromini, iniciada el 1665, i va ser acabada pel seu nebot Bernat el 1682. Està concebuda com un objecte, un adorn. Està composta per dos pisos de tres carrers cada un, decorades amb columnes d'ordre gegant. El central del primer pis, amb la porta d'accés al temple, és convex, i els dos laterals, còncaus. En canvi, en el segon pis, els tres carrers són còncaves. La cornisa marca el moviment principal del conjunt còncau-convex-còncau a la planta baixa, i en el nivell superior es dibuixa un moviment còncau-còncau-còncau, només trencat pel gran medalló que presideix tota la composició i un petit balcó el·líptic. La façana es presenta com una unitat independent de l'interior de l'edifici, amb el qual no guarda cap relació.

La seva decoració, d'altra banda, no té un sentit additiu, sinó de totalitat, com si l'estructura sorgís de la decoració i no aquesta de l'estructura. Per això Borromini ha utilitzat els ordres de columnes com un element decoratiu més, sense amagar gens ni mica, segons feien convencionalment els altres arquitectes del barroc romà. El moviment frontal sembla prolongar-se fins a l'infinit pels extrems, troba una fuita vertical en el frontó anticlàssic que sorgeix com una flamarada diluint-se en l'aire.

4.4. Identificació de l'estil

Borromini ens presenta, sobretot a San Carlo, una arquitectura que s'inscriu millor en una mística i espiritualitat al marge dels nuclis "vaticanistes" i que s'acosta més a una espiritualitat personal i reflexiva, com la que proposaven les ordres religioses que eren, en definitiva, els qui li feien els encàrrecs. L'església de San Carlo va ser el primer de molts edificis dissenyats per Borromini durant l'alt barroc romà. Molts dels seus dissenys mostren una complexitat espacial sense precedents; les façanes curvilínies són una de les característiques de l'arquitectura d'aquest artista.

5. Funció i relació amb l'entorn

5.1. Entorn i integració urbanística

L'església rep el nom del lloc on es troba, una intersecció de carrers on hi ha quatre fonts, una a cada cantonada. Borromini té cura que la seva façana s'adapti al carrer, tenint en compte els límits lineals d'aquesta i respectant la seva unitat, utilitzant els mateixos materials constructius que els edificis adjacents. Lluny està, doncs, d'emmarcar l'edifici en un marc majestuós que ressalti la seva noblesa i singularitat.

5.2. Funció

La principal funció d'aquest edifici és la religiosa.

5.3. Significat

A San Carlo, Borromini plasma el seu ideari arquitectònic i la seva gran originalitat. Borromini va aconseguir una nova forma d'expressió arquitectònica amb els seus murs ondulants, així com amb els seus originals volums. Malgrat això, també va incorporar a la seva obra trets de l'arquitectura antiga i renaixentista.

6. Valoració i influències

• - Borromini porta fins als seus últims extrems el dinamisme en l'arquitectura barroca. Va ser precursor de les plantes en el·lipse, façanes teatrals, en les quals als elements còncaus corresponen altres convexos. Aquesta obra, amb la seva enginyosa solució, va crear una de les majors fites de l'arquitectura barroca, l'inici de la separació de l'arquitectura clàssica. L'església de San Carlo alle Quattro Fontane és considerada com una de les peces mestres pertanyents a l'arquitectura Barroca.
• - La influència de les idees de Miquel Àngel va ser importantíssima, com el mateix arquitecte va explicar en el seu tractat Opus architectonicum (1648). Borromini va ser una important influència per l'arquitecte Guarino Guarini. J. M. Fischer i Neumann a Alemanya, Bonavia i Ventura Rodríguez a Espanya, i Ludovic (Ludwig) a Portugal, van ser els principals imitadors i propagadors del seu estil. La influència també es veu a l'església de Sant Pere de Viena.