Els signes lingüístics: significant, significat i relacions semàntiques

Resum

El document explica què són els signes lingüístics, formats per significant i significat, i la relació arbitrària entre ambdós. Repassa les principals relacions semàntiques entre mots, el context situacional, els díctics i el llenguatge no verbal, com la cinèsica i la proxèmica.

Punts clau

Tot signe lingüístic té dues cares: significant (material perceptible) i significat (imatge mental).
La relació entre significant i significat és arbitrària i fruit d'una convenció entre els parlants.
Relacions semàntiques: antonímia, sinonímia, hiperonímia, hiponímia, polisèmia, homonímia i paronímia.
El context situacional inclou temps, lloc, interlocutors, finalitat, canal i llenguatge gestual.
Els díctics poden ser personals, espacials o temporals.
El llenguatge no verbal es divideix en signes fònics i no fònics; els no fònics inclouen la cinèsica i la proxèmica.

Posa't a prova

Els signes lingüístics

Per a construir un missatge fem servir signes. Tot signe consta de dues cares: el significant (material perceptible) i el significat (imatge mental), que apunten cap a una part de la realitat o referent.

Dins un signe, la relació entre significant i significat és arbitrària. No hi ha res en un significant que motivi un significat concret. La relació és fruit d’una convenció entre els parlants d’una llengua.

Relacions semàntiques

Antonímia: mots de significat contrari.
Sinonímia: mots del mateix significat.
Hiperonímia: relació d’inclusió semàntica.
Hiponímia: el significant d’un està inclòs en el significat de l’altre.
Monosèmia: un significant correspon a un sol significat.
Polisèmia: un significant correspon a més d’un significat.
Homonímia: identitat de significant (fonètica i gràfica).
Homofonia: identitat només fonètica.
Homografia: identitat només gràfica.
Paronímia: semblança entre paraules.

El context situacional

El context situacional és un conjunt heterogeni de factors i de circumstàncies extralingüístics que envolten l’acte comunicatiu i que hi tenen un pes. En formen part el temps i el lloc, els interlocutors, la finalitat, el canal i el llenguatge gestual.

Els díctics

Els díctics són elements lingüístics que assenyalen el lloc, el moment o les persones d’una situació comunicativa específica. En considerem tres tipus:

Personals: 1a i 2a persona, com els pronoms personals (jo, em, tu, et, nosaltres, vosaltres), els possessius (meu, teu) i els morfemes verbals de persona (agafo, agafes).
Espacials: adverbis com aquí, allí i demostratius com aquest, aquell, això, allò.
Temporals: adverbis com ara, avui, ahir, demà.

El llenguatge no verbal

Les converses són acompanyades de signes paralingüístics, que són aspectes de la comunicació que no necessiten paraules. Hi ha dos tipus:

Fònics: emeten algunes vocalitzacions (uf, ehem, ha, mmm).
No fònics:
- Cinèsica: estudia els gestos facials, les mirades i altres moviments corporals significatius.
- Proxèmica: estudia l'ús que els interlocutors fan de l’espai, especialment pel que fa a l'orientació dels seus cossos.

Preguntes freqüents

Què és un signe lingüístic?

Un signe lingüístic és una unitat formada per un significant (el material perceptible) i un significat (la imatge mental), que apunta cap a una part de la realitat o referent.

Què són els díctics?

Els díctics són elements lingüístics que assenyalen el lloc, el moment o les persones d'una situació comunicativa concreta. Es classifiquen en personals, espacials i temporals.

Què estudien la cinèsica i la proxèmica?

La cinèsica estudia els gestos facials, les mirades i altres moviments corporals significatius. La proxèmica estudia l'ús que els interlocutors fan de l'espai, especialment l'orientació dels cossos.