Societat de classes al segle XIX a Espanya
Societat de classes al segle XIX: les noves idees econòmiques i polítiques de signe liberal van ser l’origen de canvis socials profunds. Els estaments van deixar d’existir amb la configuració de l’estat liberal al segle XIX. Les noves lleis van imposar la igualtat jurídica de totes les persones i es va posar fi als privilegis atorgats pel naixement. D’aquesta manera, només es constituïa una sola categoria jurídica, la de ciutadans. Però, malgrat això, les diferències socials eren notables, ja que la gent provenia de diferents graus de riquesa. Així, el ciutadà quedava definit per una classe social determinada pel seu poder adquisitiu. En aquest context, la noblesa va veure com s’esvaïen els seus privilegis, com el de no pagar impostos o l’obtenció dels tributs de la terra. Pel que fa al clero, els processos de desamortitzacions van crear moltes pèrdues en els seus béns i això va portar a la pèrdua de poder econòmic.
Grups socials:
• La burgesia, posseïdora de riquesa urbana, industrial o agrària.
• El proletariat, integrat pels qui només posseïen els salaris del seu treball manual.
Els nous grups burgesos estaven formats per:
• Alta noblesa: una petita proporció de famílies amb poder econòmic, major posseïdora de terres.
• Petita noblesa: va perdre prestigi i poder econòmic, integrant-se al món laboral.
Els grups burgesos es van vincular als negocis, el comerç, la banca i el capital estranger. Eren grans inversors en borsa. Les classes mitjanes constituïen una franja intermèdia entre els poderosos i els assalariats. Agrupaven propietaris de terres mitjans, comerciants, petits fabricants i funcionaris. La seva riquesa era inferior a les classes dirigents i els seus ingressos depenien del negoci. La seva capacitat econòmica era limitada. Les classes populars constituïen la major part de la població. Les classes populars estaven formades per artesans, pagesos i el proletariat. Depenien del seu negoci o treball per poder viure. A la primera meitat del segle XIX, el nombre d’obrers era encara molt reduït a Espanya i la gran majoria treballaven en l’agricultura. Per tant, els orígens de la classe obrera van lligats al procés d’industrialització. La nova indústria va comportar una organització del treball caracteritzada per la mà d’obra assalariada. La vida del treballador era molt dura: jornada laboral de 12-14 hores diàries, sis dies a la setmana, sense drets en cas de malaltia, atur o accident.
Vida quotidiana: durant el segle XIX, el poder i la influència social de la noblesa i de l’Església van continuar sent molt importants, però els nous hàbits burgesos i les formes de sociabilitat obrera es van anar obrint pas i van transformar els comportaments socials. Es van obrir nombrosos llocs d’oci, com teatres, i es van popularitzar els musicals i els casinos. La gent del camp va mantenir la seva rutina.
La dona al segle XIX: el paper de la dona estava determinat per una concepció tradicionalista que la subordinava a l’home i la privava de tot dret jurídic i polític. Les dones de les elits posseïen valors tradicionals de concepció catòlica i conservadora. S’esperava que es casessin, fossin mares i es limitessin a les activitats de la llar i la cura dels fills. La Llei Moyano obligava nens i nenes a l’assistència escolar, però per sexes separats i amb doctrines diferents. Les dones de les classes populars eren un motor de treball, ocupant-se dels nens i treballant fins a un 90%.
Organitzacions obreres: El naixement de sindicats obrers a Catalunya. El 1820 va començar el ludisme, un acte de rebel·lia contra les màquines per la pèrdua de llocs de treball i la minva dels salaris. El 1821, a Alcoi, els treballadors de la indústria artesana van assaltar la ciutat i van cremar els tallers mecànics. L’incident més rellevant va ser a Barcelona el 1835 a la fàbrica Bonaplata (primer vapor en funcionament a Espanya). Els treballadors es van adonar que els seus problemes no eren les maquinàries, sinó les condicions de treball imposades pels propietaris. Així va sorgir un primer associacionisme obrer i es van crear societats de socors mutus (1839). La vaga va ser el mitjà per forçar la negociació (1840-1843). Primera vaga general el 1855 (Estat espanyol). El bandolerisme (1860-1870) es va estendre per Andalusia com a resposta individual i violenta a les desigualtats socials.
L’internacionalisme: L’arribada de l’internacionalisme (1868-1874). La AIT (Associació Internacional dels Treballadors), coneguda com a Primera Internacional, va ser una organització creada a Londres el 1864 en defensa de la unió dels treballadors de tot el món per lluitar per l’emancipació de la classe obrera. Va arribar a Espanya un enviat de l’AIT, Fanelli, que va viatjar per Espanya per crear nuclis d’afiliats a la Internacional. Fanelli, anarquista, va difondre aquests ideals, contribuint a l’expansió de les idees anarquistes entre el proletariat.