El Subjuntiu, Imperatiu i Conjuncions en Llatí
El Subjuntiu en Llatí
El mode subjuntiu s'utilitza per expressar una acció que existeix en el pensament i en la voluntat. Serveix per manifestar l'actitud subjectiva de la persona que parla i pot expressar desig, exhortació, suposició, dubte, possibilitat i irrealitat. S'utilitza sobretot en la construcció d'oracions subordinades. Els temps del mode subjuntiu són el present i l'imperfet, i els seus respectius perfets: el pretèrit perfet i el pretèrit plusquamperfet.
Exemples de Conjugació en Subjuntiu
- Amo -as -are:
- Present: amem
- Imperfet: amarem
- Pretèrit perfet: amaverim
- Plusquamperfet: amavissem
- Moneo -es -ere:
- Present: moneam
- Imperfet: monerem
- Pretèrit perfet: monuerim
- Plusquamperfet: monuissem
- Mitto -is -ere:
- Present: mittam
- Imperfet: mitterem
- Pretèrit perfet: miserim
- Plusquamperfet: misissem
- Audio -is -ire:
- Present: audiam
- Imperfet: audirem
- Pretèrit perfet: audiverim
- Plusquamperfet: audivissem
L'Imperatiu en Llatí
El present d'imperatiu sempre és actiu i només té dues persones: la segona del singular i la segona del plural. Aquest temps forma la segona persona del singular amb el tema de present pur, sense característica temporal modal ni desinències personals. En canvi, la segona persona del plural afegeix al tema de present el morfema -te. Els verbs de la tercera conjugació prenen, després del tema de present, una vocal d'unió, -e, en la segona persona del singular, que es transforma en -i en la segona persona del plural.
Exemples d'Imperatiu
- Amo -as -are: ama, amate
- Moneo -es -ere: mone, monete
- Mitto -is -ere: mitte, mittite
- Audio -is -ire: audi, audite
- Sum: es, este
La Conjunció Cum en Llatí
Cum és una conjunció que introdueix oracions subordinades adverbials que equivalen a un adverbi o a un complement circumstancial perquè expressen circumstàncies de temps, lloc o causa de l'oració principal. La conjunció cum pot anar amb mode indicatiu o subjuntiu depenent de si expressa un fet real o una voluntat.
Cum amb Indicatiu
Quan el verb és en indicatiu, la conjunció cum té valor temporal i significa "quan", "en el moment en què".
Cum amb Subjuntiu
Quan el verb és en subjuntiu, cum té diversos valors:
- Temporal causal: Si el verb és imperfet o plusquamperfet. Significa "com que", "quan". És equivalent a un gerundi simple si va amb imperfet i a un gerundi compost si va amb plusquamperfet.
- Causal: Si el verb és un present o pretèrit perfet. Significa "perquè", "atès que".
- Concessiu: Quan a l'oració principal hi ha algun adverbi, com ara tamen. Significa "encara que", "per bé que".
La Conjunció Quod en Llatí
Quan quod és conjunció, pot anar amb indicatiu i subjuntiu depenent de si expressa una idea real o suposada. Té dos valors fonamentals:
- Completiu: Introdueix una oració subordinada substantiva que actua de subjecte o complement directe de la principal. Significa "que", "el fet que".
- Causal: Introdueix una subordinada adverbial de causa. Significa "com que", "ja que", "perquè".
Quod, a més de conjunció, pot ser un pronom relatiu neutre que introdueix una subordinada adjectiva de relatiu, i també pot ser un interrogatiu en una subordinada substantiva.
Les Conjuncions Ut i Ne en Llatí
Com a conjuncions subordinants, ut i ne poden anar amb indicatiu i subjuntiu.
Ut amb Indicatiu
- Comparatiu: Significa "tal com", "de la mateixa manera que".
- Temporal: Significa "quan", "mentre".
Ut amb Subjuntiu
- Completiu: Introdueix una subordinada substantiva. Depèn de verbs que impliquen ordre, decisió, intenció o preocupació. Significa "que", "de-a" + infinitiu. Les conjuncions ne o ut ne s'utilitzen per a subordinades negatives i signifiquen "que no".
- Consecutiu: Després de verbs que indiquen una acció aconseguida. Significa "que", "com a conseqüència". Ut non s'usa per a les subordinades negatives.
- Concessiu: Amb tamen a la principal. Significa "tot i que", "encara que", "per més que".
- Final: Significa "per tal que", "perquè", "per a" + infinitiu.