El teatre català: dels grups independents a l'autor
L'evolució del teatre català contemporani
Els grups de teatre independents nascuts al llarg dels anys 70 havien proposat espectacles amb noves tècniques dramàtiques (mim, mescla de gèneres, decorats simbòlics, etc.) i la feina i funció de l’autor teatral s’havia diluït en la construcció espectacular col·lectiva. Algunes d’aquestes companyies teatrals (Joglars, Comediants, La Cassola, Dagoll-Dagom) duien a terme violentes i poderoses imatges plàstiques, però cada cop de contingut menys didàctic o polític.
A cavall dels 80 torna el teatre de text i autors com Josep Maria Benet i Jornet o Rodolf Sirera investiguen nous espais escènics. Els autors, en general, s’aparten de la denúncia de l’opressió col·lectiva i s’inclinen per temes purament literaris com ara:
- El pas del temps.
- La perplexitat que l’individu presenta davant de la societat.
- Els problemes de convivència urbana.
El retorn de l'autoria individual
Malgrat el desprestigi del «teatre d’autor» durant les dècades dels 60 i dels 70, les obres de més èxit van ser precisament d’autoria individual. Es tracta de companys generacionals de Rodolf Sirera que, com ell, es formen en el paradigma del teatre èpic, distanciat i compromès, però en el camí de la professionalització s’inclinen per produccions de caràcter realista que expressen conflictes individuals.
El major del grup, Jordi Teixidor (1939), estrena amb èxit el 1970 El retaule del flautista, obra en què denuncia la corrupció política i els abusos del poder dictatorial amb un llenguatge que opta pel distanciament. Teixidor ha insistit en un teatre essencialment èpic a Magnas (1992) o Estat de setge (1995), però en un context en què aquesta opció de drama polític ja no desperta el mateix interès.
La figura de Josep Maria Benet i Jornet
Josep Maria Benet i Jornet (1940-2020), l’autor més representatiu del teatre català de la segona meitat del segle XX, va presentar-se el 1962 amb Una vella i coneguda olor i ha compaginat una obra teatral brillant i sempre en evolució amb una carrera com a creador de guions televisius. Els seus protagonistes, moguts per fortes passions, solen fracassar en l’intent d’integrar-se en un grup social diferent (Berenàveu a les fosques, 1971). Les seves temàtiques principals són:
- La felicitat inassolible i el desig de transcendència.
- El component efímer de l’amor i la temptació de la fugida.
- La malaltia terminal.
- Les actituds i les relacions no sancionades per la moral pública.
- El lligam entre pares i fills.