Teatro i poesia galega de finals del segle XX i inicis del XXI
Teatre de finals del XX i inicis del XXI
La important recuperació del teatre gallec a partir de la dècada dels seixanta es va veure fortalescuda en les següents. Paral·lelament, la producció escènica va gaudir d'una bona salut gràcies a la gran diversitat de grups que van continuar la seva tasca fins a inicis dels anys 80.
A la dècada dels 80, els autors van abandonar el teatre de temàtica social de la dècada anterior per abordar nous problemes i perspectives diferents. En aquest període es poden destacar altres característiques com el metateatre, l'ús de la ironia i l'humor, la paròdia o l'anonimat dels personatges.
Autors destacats:
- Xesús Pisón: va començar creant farses de caràcter satíric i esperpèntic, en les quals les peces se centren en les relacions humanes.
- Miguel Fernández-Vello: representant del teatre culturalista, escriu sobre temes relacionats amb la condició humana.
Als anys 90, el teatre gallec es caracteritza per la continuïtat d'autors de generacions anteriors i per la presència de dramaturgs més joves que es preocupen per crear obres literàries d'estructura cuidada.
La principal característica dels autors del Nou mil·lenni continua sent l'heterogeneïtat de temes. Existeix una certa tendència a fer un teatre més lúdic, en el qual predominen la ironia i la paròdia com a mitjans per reflexionar sobre temes d'actualitat. En qualsevol cas, es pretén donar importància a la representació per sobre de la creació, com a estratègia per atreure un públic cada vez més nombrós.
Poesia de finals del XX i inicis del XXI
El darrer terç del segle XX i els inicis del segle XXI es caracteritzen per una veritable explosió poètica i per una evolució del senyal que desemboca en la decadència del realisme social anterior. Els poetes d'aquesta generació cultiven una poesia intimista, adopten amb naturalitat tòpics de la literatura universal i el culturalisme afavoreix la relació temàtica entre totes les arts, amb nombroses referències a manifestacions estètiques com el cinema.
En la lírica dels 80 predomina l'esteticisme: la poesia s'entén com un art del llenguatge en el qual cal consolidar amb detall l'elaboració lèxica, estructural i estilística del poema. Les corrents poètiques dels 90 trenquen amb la mesura, l'equilibri i la recerca de la bellesa formal per potenciar la creació de textos que es distingeixen pel seu desequilibri. Es distingeix entre el discurs natural, en què els poetes fan servir registres conversacionals, i el discurs literari.
El discurs com a instrument de poder i de domini destaca en el col·lectiu Ronseltz, i el discurs hermètic: una poesia difícil d'entendre a causa del seu extremat cultisme, caràcter dens i autor reflexiu.
Finalment, en l'actualitat, els cultivadors de la lírica tornen a reivindicar el compromís.