La Tectònica de Plaques: Teoria i Deriva Continental
La Tectònica de Plaques
La tectònica de plaques és una teoria que permet explicar els processos geològics que tenen lloc a l’interior de la Terra i les seves conseqüències a la superfície terrestre. La teoria de la tectònica de plaques es basa en dues teories anteriors: la deriva continental, proposada per Wegener, i l’expansió dels fons oceànics.
La Teoria de la Deriva Continental
El 1912, Alfred Wegener va enunciar la teoria de la deriva continental, que li permetia explicar la forma i la disposició dels continents i l’origen de les muntanyes. Segons ell, fa uns 300 milions d’anys els continents estaven units formant un únic continent, que va anomenar Pangea. Aquesta massa continental es va començar a trencar fa uns 200 milions d’anys, i els fragments viatjaren a la deriva fins que varen arribar a la posició actual.
Per a Wegener, els continents es desplaçaven damunt el fons oceànic, cosa que li permetia explicar la formació de les cadenes de muntanyes, perquè quan un continent viatjava a la deriva, si la zona frontal trobava resistència, es plegava.
Alfred Wegener i la seva Recerca
Wegener era professor de meteorologia a la universitat de Marburg quan va trobar certs treballs sobre paleontologia. Va publicar la seva primera edició de L’Origen dels continents i dels oceans. Proposava l’existència, fa 300 milions d’anys, d’un únic continent que es va trencar.
Arguments de la Deriva Continental
- Coincidència en la forma de la costa de continents molt allunyats.
- Similitud de formacions rocoses en continents que ara estan separats.
- Proves paleoclimàtiques.
- Proves paleontològiques.
- Continuïtat de les cadenes de muntanya en continents diferents.
L’Estudi dels Fons Oceànics
Fins fa una mica més de 50 anys es pensava que els fons oceànics eren grans planúries cobertes de sediments. Tanmateix, es va arribar a les conclusions següents:
- Al centre de la conca oceànica hi havia una gran elevació muntanyosa, la dorsal oceànica, amb un solc central, el rift.
- La capa de sediments era molt més prima del que s’havia suposat.
- Els fons oceànics eren relativament joves: roques de no més de 180 m.a.
La Teoria de l’Expansió dels Fons Oceànics
H. Hess va començar a estudiar els fons del Pacífic i va observar que hi havia una sèrie d’elevacions volcàniques submarines de superfície plana, els guyots, que estaven alineades des de la dorsal. La teoria de la tectònica d’aquestes plaques permet explicar molts dels processos geològics que tenen lloc al nostre planeta.