Teixits, Cèl·lules i Funcions: Guia Completa
Principals Teixits del Cos Humà
Les cèl·lules dels teixits es troben en una mescla de substàncies anomenada matriu extracel·lular.
Teixit Epitelial
Està format per cèl·lules molt unides, amb poca matriu entre elles. Formen la superfície que recobreix els òrgans i algunes amb funció secretora (alliberar substàncies). Format per capes de cèl·lules molt unides que recobreixen la superfície interna i externa dels òrgans i actuen com a barrera protectora.
- Epiteli de revestiment: protegeixen els òrgans que recobreixen formant una o diverses capes de cèl·lules.
- Epitelis glandulars: estan formats per cèl·lules especialitzades a produir i secretar substàncies sobre la superfície epitelial. Poden estar disperses o agrupades formant glàndules.
Teixit Connectiu
Diferents tipus de teixits que presenten una gran quantitat de cèl·lules allargades anomenades fibres musculars. Tenen capacitat de contraure's.
- Teixit conjuntiu
- Teixit adipós
- Teixit cartilaginós
- Teixit ossi
- Teixit sanguini
Teixit Muscular
Teixit característic dels músculs. Format per cèl·lules allargades anomenades fibres musculars. Tenen la capacitat de contraure's i relaxar-se.
- Estriat
- Llis
- Cardíac
Teixit Nerviós
És el principal component de totes les estructures que conformen el sistema nerviós. Recull informació de l'exterior i interior en forma d'estímuls, interpreta la informació i elabora les respostes que els òrgans hauran d'executar.
- Les neurones: cèl·lules bàsiques del teixit nerviós responsables de la transmissió de la informació a través de llargues prolongacions del seu citoplasma.
- Les cèl·lules glials: donen suport, protecció i alimentació a les neurones.
La Diferenciació Cel·lular
La diferenciació cel·lular és el procés mitjançant el qual les cèl·lules adquireixen característiques morfològiques i fisiològiques particulars que determinen la seva activitat.
La Relació de les Cèl·lules amb el seu Entorn
El medi intern és l'entorn de les cèl·lules a l'organisme i està separat del medi extern per la pell i la mucosa. Les cèl·lules humanes viuen en un entorn molt diferent de l'exterior i actuen en funció dels estímuls que aquest medi intern els proporciona (estímul físic: com els canvis de temperatura, de salinitat, de pressió, senyals elèctrics... / estímuls químics: com la presència de substàncies secretades per altres cèl·lules, nutrients, substàncies procedents del medi extern, etc.).
L'homeòstasi és la capacitat dels organismes de mantenir unes condicions estables i més o menys constants en el medi intern, amb relativa independència de les condicions del medi extern.
Diem que la membrana plasmàtica és semipermeable perquè permet que la travessin algunes substàncies, però no totes.
- L'aigua i els gasos poden travessar la membrana plasmàtica lliurement per:
- Difusió: és el mecanisme pel qual l'O2 i el CO2 travessen les membranes cel·lulars lliurement.
- Osmosi: és un tipus de difusió específica de l'aigua, la tendència és igualar les concentracions de soluts a tots dos costats de la membrana.
- Les substàncies que no poden travessar la membrana plasmàtica lliurement poden fer-ho mitjançant:
- Difusió facilitada: a la membrana hi ha proteïnes en forma de canal que permeten el pas espontani de substàncies dissoltes a l'aigua i el flux net es produeix del medi més concentrat al medi menys concentrat.
- Transport actiu: a la membrana hi ha proteïnes capaces de transportar activament soluts del medi on estan menys concentrats. Aquest mecanisme comporta una despesa d'energia.
- Endocitosi: moltes molècules, especialment les de mida gran, no poden travessar les membranes cel·lulars. Per incorporar aquestes substàncies, les cèl·lules deformen la membrana fins que les envolta i forma una vesícula independent que es troba a l'interior del citoplasma.
- Exocitosi: quan la cèl·lula ha d'expulsar grans molècules a l'exterior, les empaqueta en vesícules membranoses que viatgen fins a la membrana plasmàtica, amb la qual es fusionen. D'aquesta manera alliberen el seu contingut al medi que les envolta.
La Nutrició de les Cèl·lules
Mitjançant la reacció de la respiració cel·lular, les cèl·lules combinen l'oxigen amb els nutrients orgànics i els oxiden per extreure'n l'energia química que contenen. Aquesta reacció química produeix CO2 i H2O.
La respiració cel·lular es produeix específicament en els mitocondris de la cèl·lula.
Anomenem catabolisme el conjunt de processos d'obtenció d'energia per part de la cèl·lula mitjançant la degradació de molècules orgàniques.
Una part dels nutrients orgànics que incorporen les cèl·lules no es degrada per obtenir energia, sinó que s'utilitza com a material primari per construir, reparar o ampliar les estructures que constitueixen la cèl·lula.
En general, la cèl·lula incorpora molècules simples a partir de les quals construeix les seves pròpies molècules, més complexes.
Anomenem anabolisme o biosíntesi el conjunt de processos a través dels quals les cèl·lules elaboren components cel·lulars a partir de molècules senzilles.
La Reproducció de la Cèl·lula
En un organisme pluricel·lular com l'ésser humà, resulta essencial que les cèl·lules es reprodueixin per tal que el creixement de l'organisme, la reparació de lesions o les substitucions de les cèl·lules que moren amb el temps sigui possible.
Les cèl·lules que s'han diferenciat perden la capacitat de reproduir-se. En tots els teixits existeixen cèl·lules sense diferenciar la tasca de les quals consisteix a multiplicar-se i generar noves cèl·lules, que es diferencien i substituiran les danyades.
El procés de reproducció de les cèl·lules eucariotes s'anomena mitosi.