Tendències de la poesia catalana del segle XX: Estellés i el realisme social

Les tendències poètiques catalanes del segle XX

Els antecedents d'aquestes tendències els trobem en els primers anys del segle XX. Hem d'aclarir que hi hagué alguns escriptors que conrearen o s'aproparen a les tres tendències i d'altres que foren fidels a una d'elles.

Tres grans línies de la poesia catalana contemporània

• La continuïtat simbolista (Carles Riba i Josep Carner)

  Poesia que continua la tradició simbolista dels anys anteriors a la guerra. La poesia és instrument de revelació del pensament en la mesura que els símbols no remeten al sentit concret dels mots, sinó a les seves connotacions.

• L'experimentació avantguardista i el surrealisme

  Una poesia que explota la línia de recerca oberta per les avantguardes, sobretot pel surrealisme. Es tracta d'una poesia rupturista amb les concepcions literàries i amb el llenguatge encunyat per la tradició. Els nous avantguardistes van procurar l'experimentació amb el llenguatge i la presència dels recursos visuals.

• El realisme històric o social (Dècada dels seixanta)

  En la dècada del seixanta aparegué el corrent literari conegut com a realisme històric o social, superant les formes i els temes de la postguerra. El nou moviment propugnava el compromís dels intel·lectuals amb el seu temps. Es tracta d'una poesia de denúncia política o protesta social, que busca expressar-se en un llenguatge aparentment senzill i planer, defugint la retòrica i cercant una comunicació directa.

Vicent Andrés Estellés: Reorganització de la poesia

La producció estellesiana comportà una reorganització en la poesia catalana en general i, en especial, al País Valencià. Aportà, en la dècada dels cinquanta amb el neorealisme dominant i a partir dels seixanta amb el realisme compromès, una personalitat amb veu pròpia.

Característiques de l'obra d'Estellés

• El seu estil es basava en un llenguatge més senzill i directe, més narratiu, basat en el registre col·loquial, molt proper al públic i més entenedor.
• Va afegir a l'univers referencial la realitat quotidiana personal i compartida de la postguerra, sempre des d'un punt de vista testimonial i crític.

Recerca i influències clàssiques

Una de les seves originalitats fou la recerca constant al llarg de la seva obra. Per tal de trencar amb els cànons coetanis, recercà en els clàssics valencians (Ausiàs March, Jaume Roig i Roís de Corella) i en els clàssics llatins (Horaci, Ovidi i Catul). Tot plegat, Estellés era un poeta-cronista de les seves experiències.

Obra clau: La clau que obre tots els panys (1957)

Remarquem La clau que obre tots els panys (1957), ja que hi apareixen una sèrie de poemes-confessió encadenats amb un gran component de reflexió conscienciada.