La teoria de les Idees i el Mite de la Caverna

La teoria de les Idees

La teoria de les Idees és el nucli central de la filosofia platònica, ontològicament les idees són els únics objectes veritablement reals i epistemològicament són els objectes del coneixement, des del punt de vista de la moral i polític és el fonament de la conducta justa, i antropològicament estan a la base del dualisme platònic li permeten fins i tot la demostració de la immortalitat de l'ànima. Plató va defensar un clar dualisme ontològic, creient en l'existència de dos tipus de realitat o tipus de mons: el món sensible i el món intel·ligible o món de les idees. El Món Sensible consta de realitats particulars, en ell que es dona la multiplicitat, el canvi, la generació i la destrucció, és el conjunt de coses perceptibles pels sentits, coses materials, temporals i espacials. Per la seva banda, el món Intel·ligible consta de realitats universals, en ell es dona la unitat; és el món de les idees. Aquestes no estan sotmeses a canvi, són eternes, invisibles, no materials... Es coneixen per la raó. És l'autèntica realitat. Les idees o formes no són conceptes o successos psíquics, cosa que existeixi en la ment, amb entitat objectiva i independent de l'home. Les idees són causes de les coses. Encara que elles siguin l'autèntic ésser, Plató no negarà tota realitat al que es dona als sentits del món sensible, el sensible, tot i que ontològicament inferior a les idees, posseirà també cert tipus de ser, i aquest li vindrà donat per la imitació o participació de les formes.

El món de les Idees està ordenat jeràrquicament ja que hi ha diferents tipus d'Idees i no totes són valorades de la mateixa manera. Gèneres d'idees que s'inclouen en el món intel·ligible: idea de Bé, altres idees morals, idees estètiques, idees de Multiplicitat, idees matemàtiques i altres idees com idea d'Home, etc.. Plató situa a la Idea de Bé a la cúspide d'aquest món. La Idea de Bé causa la realitat ja que la conducta humana es fa amb vista a ella i tot el real tendeix a ella.

El Mite de la Caverna

El mite de la caverna és un dels nuclis del platonisme. Amb aquest mite Plató ens vol explicar el procés de dialèctica ascendent en el coneixement fins a arribar a la idea de Bé (la llum del Sol) i el pas des del món sensible ple d'errades (món de la caverna) al món intel·ligible, món de perfecció (món exterior). Amb el mite de la caverna, Plató està fent una reflexió sobre quin ha de ser el paper del filòsof. La veritat del coneixement no depèn de la sensació (les ombres de la caverna), sinó de l'esforç de coneixement intel·lectual que ens porta a buscar el Sol (idea de Bé). Purificar l'ànima per arribar al món de les Idees i a la idea de Bé marca el sentit de l'activitat racional. L'autèntic savi és el que a través d'un procés difícil i dolorós abandona l'opinió del món sensible i s'adreça a la idea del Bé simbolitzada pel Sol. Però el mite no acaba aquí. L'home que ha vist la llum del Sol (que ha conegut les Idees) no es limita a contemplar-les passivament sinó que vol transmetre aquest coneixement i divulgar-lo entre els homes que encara resten a la foscor de la caverna. Volen fer a tothom partícip de la idea de bé, és un símbol d'autèntic filòsof. Per això aquest home que ha conegut les Idees torna a la cova però els individus esclavitzats en les ombres no poden creure que existeixi un món superior i finalment el maten. És possible que amb aquest mite es vulgui explicar  l'actitud de recerca de la veritat que va acabar provocant la mort de Sòcrates. Per tant en el mite de la caverna tenim dues menes d'interpretacions: La Teoria del coneixement o dialèctica ascendent fins arribar a la idea de Bé” o “Una interpretació antropològica i política sobre el paper del savi”.

Alguns Símbols del Mite de la Caverna

1.- Els presoners: som tots nosaltres en la mesura que vivim empresonats en el món sensible, en la matèria, i que no hem estat educats en el coneixement de la idea de Bé. Al límit els presoners són els qui viuen enganyats per la Sofística en la pura opinió.

2.- Les ombres del fons la caverna: les conjectures, el coneixement originat en els sentits, purament material, del quan no ens podem refiar.

3.- La llum del foc de la caverna: les creences -febles, enganyoses i incomparables amb el Sol.

4.- L'alliberament del presoner: l'inici del procés d'alliberament de l'ànima.

5.- Les cadenes: la ignorància que els humans que viuen en l'opinió tenen respecte l'autèntic saber, els prejudicis que ens vinculen al món material sensible.

6.- La sortida al món exterior: l'esforç dialèctic de coneixement de les Idees, demana fiar-nos de la raó.

7.- Les coses exteriors, la lluna i els objectes celestials coneguts en la nit: les idees superiors adquirides per la intel·ligència.

8.- El Sol: la idea de Bé, el coneixement perfecte que ho il·lumina tot.

9.- El retorn a la caverna: la funció del filòsof com a educador de la ciutat. De vegades s'identifica amb el paper del filòsof-rei.

10.- La mort del presoner retornat a la caverna: el destí socràtic de la filosofia.

Comparació Plató Sòcrates

Els dos definien que el coneixement és innat, encara que per a Plató això significa que les idees les coneix la meva ànima des d'abans d'estar unida al cos, mentre que per a Descartes significa que les idees veritables són connaturals a la meva raó, i per tant pel mer fet de usar-la, sorgiran en el meu enteniment.

Els dos defensaven la dualitat de l'home, constituït de dues "meitats" absolutament heterogènies, ànima i cos, i per a tots dos, l'ànima és el lloc on "resideix" la veritat i el cos la font dels nostres errors; encara que difereixen en l'explicació que donen de tots dos conceptes, l'ànima de Plató és de naturalesa ideal, divina diu ell de vegades, i preexisteix a la seva unió amb el cos, mentre que per a Descartes, l'ànima és "pensament", "cogito", i no té realitat ni existència separada del cos.

Els dos es van inspirar en les matemàtiques per fer la seva filosofia, però els separen més de 20 segles de descobriments matemàtics, i per tant, "les seves matemàtiques" són molt diferents, inspirada en la "matemáticamística" dels Pitagòrics i la de geometria d’Euclides la de Plató, mentre que la de Descartes es basa en l'àlgebra que van desenvolupar els matemàtics islàmics medievals i que amb tant èxit estan aplicant Descartes, Newton, Galileu i d'altres a la nova Ciència.

Als dos podríem qualificar de "idealistes", atès que reserven a les idees el més alt grau de veracitat i certesa, entre els diferents tipus de coneixement que analitzen. però la concepció de "idea" que ens presenten és completament diferent, sobretot perquè per Plató les Idees, o formes, tenen una "realitat separada", una existència real fora de mi, considera que són més reals que el material, mentre que per a Descartes són, fonamentalment, contingut mental, estan en el meu pensament.

Tots dos son autors "racionalistes" perquè sostenen que és mitjançant la raó, i no els sentits, que anem a arribar al coneixement veritable, però de nou hem de destacar les seves diferències, perquè per a Plató, el coneixement és record, que està enllaçat amb la seva versió de l'innatisme de les idees, mentre que per a Descartes és raonament.

Després podríem destacar algunes diferències, com per exemple l'ús que fa Descartes de la idea de déu (l'ésser perfecte), o l'afirmació de l'home com el "cogito", veritat absolutament auto evident, o el tema del dubte, tan característic del pensador francès. I la obsessió platònica per la política o el to "místic" i metafòric que utilitza en les seves al·legories, com la de la Caverna.