Teoria de la Sexualitat Infantil de Freud: Fases, Instints i Complex d'Èdip

La teoria de la sexualitat infantil de Sigmund Freud

La experiència clínica de Freud amb els seus pacients li va servir per observar com molts d'ells tenien un trauma sexual de la infància o de la maduresa. Aquest fet, juntament amb la teoria dels instints, li va portar a elaborar una teoria de l'evolució sexual.

Aquesta teoria es divideix en: la fase oral, la fase anal, la fase fàl·lica, la fase de latència i la fase de pubertat.

Fase oral

Freud situa aquesta fase des del naixement del nen fins als 2 anys. Aquí el plaer sexual es produeix a la boca i als llavis. Veurem que el nen gaudeix xuclant diferents parts del cos, com ara el dit polze de la mà i del peu. Aquesta activitat reprodueix l'acció de mamar del pit matern. Observem que l'acte de mamar és el més important en la vida del nen, i per això la mare es converteix en el primer objecte desitjat. El nen sent amor o odi cap a ella en funció de si la mare li dona el pit o li'l treu. També hi ha fixacions orals en els nens que no superen aquesta fase i hi queden estancats.

Fase anal (zona erògena: 2 a 3 anys)

Aquí la zona plaent o erògena es troba a l'anus, i també en el fet de controlar els esfínters i l'expulsió dels excrements. Aquesta fase se situa entre els 2 i els 3 anys. En aquesta època el nen es familiaritza amb l'orinal. Segons Freud, el nen se sentirà molt orgullós quan faci caca. El nen sentirà plaer quan defequi en un lloc socialment poc acceptable, com ara el menjador, i sobretot sentirà molt de plaer quan plantegi l'orinal enmig del menjador mentre la seva mare està reunida amb les seves amigues prenent galetes, i el plaer augmentarà si l'excrement és molt gran.

Observem que la fase anal és el moment en què els condicionaments socials comencen a entrar en joc: al nen se'l lloa per ser net i bo, i per altra banda se'l renyarà cada vegada que defequi en un lloc inapropiat com el menjador. La mare pretén que aparegui la repugnància en el moment que el comportament del nen sigui incorrecte. Més endavant apareixeran fixacions anals en adults que no van superar aquesta fase i van quedar-s'hi estancats; aquests adults seran desastrosos, desordenats i desaliñats.

Fase fàl·lica

Aquest complex es basa en el desig eròtic del nen cap a la seva mare, de manera que el seu pare es converteix en un rival. El nen també s'identificarà amb el seu pare perquè creu que així aconseguirà l'amor de la seva mare. A més, el nen aprèn a obeir els seus pares per por a ser castigat, i d'aquesta manera comença a formar-se el superjo en el seu interior.

Cal dir que el punt de vista de Freud sobre aquesta fase revela una actitud misògina, ja que el fal·lus és el més important. També en aquesta fase els nens descobreixen les diferències entre els sexes i es desenvolupa el complex de castració, pel qual el nen teme perdre allò més valuós que té i la nena enveja el membre viril dels nens.

Fase de latència (6 a 11 anys)

Aquesta fase se situa entre els 6 i els 11 anys. Aquí disminueix l'interès sexual del nen i de la nena fins a la pubertat; també s'interioritzen les prohibicions paternes, es desenvolupa el superjo i apareix el sentiment de culpa. En aquesta etapa, els nens i les nenes solen jugar per separat sense mostrar cap interès entre ells.

Fase de pubertat

Aquesta és l'etapa final del desenvolupament i es produeix a partir de la pubertat, coincidint amb l'adolescència. Hi ha un renaixement de l'interès per la sexualitat: la líbido s'independitza totalment dels pares i arriba al seu grau de maduresa. Segons Freud, habitualment l'objecte amorós és una persona del sexe oposat (heterosexualitat), però també pot ser una persona del mateix sexe (homosexualitat). Freud afegeix novetat dient que podem mostrar interès tant per una persona del mateix gènere com del gènere contrari, cosa que anomenaríem bisexualitat. Aquí es manifesta un gran interès per la sexualitat que coincideix amb una sèrie de canvis hormonals i fisiològics.

El complex d'Èdip

Freud va desenvolupar les seves idees sobre Èdip durant un període d'autoanàlisi. En una carta a un amic li explica que, quan era petit, havia estat enamorat de la seva mare i gelós del seu pare. El complex d'Èdip rep el seu nom d'una famosa tragèdia grega de Sòfocles: Èdip rei.

Aquesta tragèdia tracta sobre la següent trama:

• Èdip és fill dels reis de Tebes, Laios i Iocasta. El rei Laios, quan era jove, va consultar un famós oracle, el de Delfos, on la sacerdotessa Pítia li va vaticinar que tindria un fill que el mataria i es casaria amb la seva dona. Quan va tenir un fill, li va perforar els peus i l'abandonà en una muntanya, però el nen, anomenat Èdip, va ser salvat per uns pastors que el van portar als reis de Corint, els quals el van criar com si fos el seu fill.
• Quan Èdip es va fer home, també va visitar l'oracle de Delfos, on la sacerdotessa li va vaticinar que mataria el seu pare i es casaria amb la seva mare. Èdip, pensant que els reis de Corint eren els seus pares, va abandonar la ciutat que creia natal i es dirigí cap a la que realment l'havia vist néixer: Tebes. En una cruïlla de camins es va trobar amb un senyor molt ben vestit amb qui va entrar en picabaralla per no cedir-li el pas. La lluita se li va anar de les mans i Èdip el va matar amb la seva espasa. Així es va complir la primera part de la profecia, ja que Èdip havia donat mort al seu pare.
• Èdip, en el seu camí cap a Tebes, va trobar que a les portes de la ciutat hi havia una esfinx que devorava tot aquell que no endevinés un enigma. Èdip el va endevinar i, com a premi, va obtenir la mà de la reina de Tebes, que ara era vídua. Així, Èdip es va casar amb la seva mare. Aquí veiem totalment complerta la profecia.

El quadre que descriu Freud en els nens: el complex d'Èdip

• Tots els nens entre els 3 i els 5 anys s'enamoren de les seves mares.
• El nen expressa els seus desitjos amorosos dient que es casarà amb la seva mare i es ficarà al llit amb ella a la mínima ocasió.
• El nen mostrarà curiositat per veure el cos despullat de la seva mare.
• El nen desitja la possessió total de la seva mare i tindrà gelosia del seu pare, i voldrà matar-lo per treure'l del seu camí, ja que el pare és un rival que intercedeix per l'amor de la seva mare.
• Però com que el pare és més gran i més fort que el nen, aquest tindrà por que el castigui castrant-lo. Serà aquesta por la que farà que el nen abandoni la seva mare com a objecte de desig.

El quadre que descriu Freud en les nenes: el complex d'Electra

• La nena converteix el seu pare en objecte sexual i espera que la deixi embarassada.
• El conflicte es va resolent quan la nena comença a dirigir la seva atenció cap a altres nois.

Els instints en Sigmund Freud

Els instints són un dels conceptes clau per a la teoria del psicoanàlisi. Per a Freud, els instints són difícils de definir però imprescindibles per analitzar la vida de les persones.

Un instint representaria una mena de força o energia constant que prové del nostre interior i que es troba a la frontera entre la part física i la biològica.

Tot instint té un origen, un objecte i una finalitat. L'origen és una excitació que es produeix a l'interior del nostre organisme, causada per un objecte. L'objecte sol ser alguna cosa externa a mi, com per exemple una onza de xocolata: en el meu interior s'ha originat un desequilibri produït per l'objecte (l'onza de xocolata), que provoca en mi apetència i fam. Així, la finalitat és restablir l'equilibri que teníem al principi: seguint l'exemple, cal menjar l'onza de xocolata i saciar la fam.

La nova teoria dels instints en Sigmund Freud

L'any 1920 Freud va revisar la seva teoria dels instints, fonamentalment perquè no podia explicar per què les persones tenen tendències agressives, odis, rancors, etc., que guarden al seu interior. Probablement la Primera Guerra Mundial va influir en el canvi del seu pensament, així com altres problemes que Freud trobava a la seva consulta.

Aquesta nova teoria la componen dos instints:

• L'instint de vida (Eros), que deu el seu nom al déu grec de l'amor. Per a Freud, perquè hi hagi vida abans ha d'haver-hi amor. L'instint d'Eros engloba l'instint de supervivència i l'instint sexual.
• L'instint de mort (Thánatos), que explicaria les conductes agressives dels éssers humans, com el masoquisme (el plaer que sent un individu en agredir-se a si mateix) i el sadisme (el plaer d'agredir una altra persona). També l'instint de domini és una conducta en què un individu posseeix un altre fins a manipular-lo totalment. L'instint de destrucció es basa en arribar a aniquilar qualsevol cosa o persona i sentir-ne plaer.

En conclusió, la finalitat de l'instint d'Eros és crear vida i la finalitat de l'instint de Thánatos és destruir-la. Així, la vida de les persones estarà regulada per dos principis oposats: la vida i la mort, l'amor i l'odi. Aquesta dualitat explicaria no només la conducta dels individus, sinó també l'evolució de la cultura humana.

Sòcrates: intel·lectualisme moral

Segons Sòcrates, ningú fa el mal sabent-ho; qui fa el mal pensa que en realitat fa el bé, perquè li proporcionarà uns béns materials que contribuiran a la seva felicitat.

Exemple: el lladre, en fer el que fa, s'equivoca perquè es procura infelicitat quan creu que està procurant felicitat.

La vida bona és una vida coherent, aclarida per la raó. Garanteix el comportament moral, l'intel·lecte i el coneixement. Sòcrates fa tres objeccions a aquesta doctrina:

• Contra els qui diuen que hi ha savis immorals: tenir coneixements científics no equival a tenir coneixements sobre el que està bé. Si són immorals, no són savis, només coneixedors d'un determinat camp d'estudi.
• Contra els qui diuen que hi ha ignorants bons: qui pretén fer el bé sense tenir coneixement no sap fer-ho.
• Contra els qui diuen que conèixer el bé no és el mateix que fer-lo: quan parla de coneixement, es refereix a l'autoexamen racional, que no és un coneixement merament teòric, sinó pràctic.

Aristòtil: el bé de l'ésser humà

El fi últim de l'home és el bé summ. Segons Aristòtil, tot art, tota investigació i tot propòsit tendeixen cap a algun bé: la vida humana és tendencial.

«El bé de l'ésser humà és realitzar-se plenament com a ésser humà.»

Què és un ésser humà plenament realitzat? Cada fi que ens proposem el busquem en vista d'un fi superior. La cadena de fins i béns s'atura en un fi últim, el bé suprem, que no es desitja per res més, sinó per si mateix, perquè estem realitzats.

La felicitat és la plenitud o perfeccionament de la vida humana. Aristòtil respon que tothom admet que viure amb plenitud i actuar plenament bé és el mateix que ser feliç: bé suprem = felicitat. La felicitat no es busca per cap altra cosa, sinó per si mateixa; només ella és el fi suprem. L'home tendeix a la felicitat com a autorealització o perfeccionament de la pròpia vida.

Epicur: l'hedonisme

Segons Epicur, el bé suprem de la vida humana és la felicitat, que consisteix en el benestar que dona la salut de l'ànima. Per ser feliços, ens cal alliberar-nos de les falses opinions que ens fan tenir falses pors. Ni els déus ni la mort són temibles:

• Els déus, perquè, si existeixen, no és raonable pensar que es preocupin de nosaltres.
• La mort, perquè quan nosaltres hi som ella no hi és i quan ella hi és nosaltres no hi som.

L'única cosa que ens ha de preocupar és, doncs, no pas viure eternament, sinó viure bé. Viure bé és fàcil: només cal viure segons la naturalesa. Quan vivim de conformitat amb la naturalesa, ens dona un estat d'ànim plaent. L'angoixa i la inquietud ens provoquen un nus, mentre que la serenitat i la quietud ens provoquen, oblidant l'ànima i el cos, un benestar natural.

El plaer i l'ataràxia

La felicitat consisteix en la vida plaent. Com que el plaer és l'estat natural de l'home i és senzill, tenir una vida feliç està a l'abast de tothom. El plaer de l'ànima consisteix en l'absència d'ansietat, en l'ataràxia («impertorbabilitat»). El plaer és l'absència de dolor i no és una experiència positiva.