El Tractat del Cel d'Aristòtil: Cosmologia i Astronomia
Tractat del cel
El Tractat del cel és una obra fonamental de cosmologia. La cosmologia s'ocupa de donar una visió de l'univers i d'un problema que va preocupar especialment els grecs: el moviment dels planetes.
El moviment dels planetes i la geometria
«Planeta» és una paraula grega que significa «rodamón». Se'ls anomena així perquè tots els planetes són visibles a ull nu. Quan observem un planeta des de la Terra, cada dia el veiem en un lloc diferent; sembla que retrocedeix i després continua el seu curs. A més, varia el període en el qual es veuen els diferents planetes, fet que suggereix que l'univers segueix unes pautes determinades.
Per als grecs, l'astronomia era una branca de la geometria; per tant, els problemes astronòmics eren geomètrics. Plató, a Les lleis, afirma que els astrònoms han de construir models geomètrics utilitzant cercles i circumferències —considerats formes perfectes— per tal que els moviments aparentment caòtics dels planetes esdevinguin moviments regulars.
Salvar les aparences
Aquest plantejament aplica la teoria de les idees: l'univers és perfecte i el desordre observat és només aparent. Sota aquest desordre hi ha una estructura regular i matemàtica. Com que no ens podem fiar dels sentits, hem de conèixer aquest ordre ocult, un procés conegut com a «salvar les aparences».
La cosmologia aristotèlica
Per a Aristòtil, l'univers és finit i té forma esfèrica. Els seus límits els marca l'esfera de les estrelles fixes, aquelles que cada nit surten al mateix lloc. En aquest model, la Terra és el centre i tot gira al seu voltant. L'univers es divideix en dos àmbits qualitativament diferents:
- Món suprallunar: situat per sobre de la Lluna.
- Món subllunar: situat per sota de la Lluna.
Les esferes cristallines
Com s'aguanten els planetes? Aristòtil proposa que a l'interior de l'univers hi ha un seguit d'esferes cristallines, i a cadascuna hi ha adherit un planeta. L'esfera de les estrelles fixes, en moure's, arrossega totes les altres esferes interiors. Aquesta visió es va mantenir fins al segle XVI, tot i que presentava una contradicció: els planetes haurien d'estar sempre a la mateixa distància de la Terra, quan l'observació demostra que s'apropen i s'allunyen.