Transformacions Agràries i Industrials a Espanya (Segle XIX)
Transformacions agràries i expansió industrial al segle XIX
Les transformacions de l’agricultura. La consolidació de la propietat privada de la terra
Els governs liberals del segle XIX partiren d’una nova concepció jurídica de la propietat, que implicava la liquidació de les formes pròpies de l’Antic Règim i la consolidació de la propietat privada de la terra. Amb aquesta finalitat van emprendre l’anomenada reforma agrària liberal que es va portar a terme a través d’un conjunt de mesures adoptades del 1836. L’objectiu principal de la reforma era alliberar la terra de les traves que posava l’Antic Règim al desenvolupament de la propietat privada i de l’economia de mercat.
La reforma de la propietat estava avalada per la necessitat de millorar la producció agrària, per la resistència dels pagesos a continuar pagant els vells drets feudals i per la voluntat que nous grups socials accedissin a la propietat i estiguessin interessats en el progrés i la modernització del sector agrari. La terra va passar a ser una mercaderia que podia ser venuda i comprada lliurement. Aquest marc legal es va complementar amb una altra sèrie de mesures encaminades a donar llibertat als propietaris.
Els efectes de la reforma agrària
L’abolició dels senyorius i dels drets jurisdiccionals no va significar la pèrdua dels drets dels antics senyors sobre la terra, atès que la majoria d’ells van poder transformar els senyorius en propietat privada. Cal dir que els pagesos van quedar lliures de rendes senyorials, però la seva situació va millorar poc. Després de la reforma, es van convertir en arrendataris o en assalariats d’un propietari privat, i el problema de les jornades o dels arrendaments a curt termini encara es va fer més greu.
La desvinculació de la terra i les desamortitzacions van permetre la sortida al mercat de milers de propietats i van comportar una modificació profunda de la propietat territorial. Però l’esperança del liberalisme progressista que pagesos mitjans i petits esdevindrien propietaris no es va aconseguir, perquè amb l’excepció d’algunes zones, van comprar terres els qui ja en tenien i els qui posseïen recursos per adquirir-ne.
La desamortització, malgrat no comportar una reforma en profunditat, no pot ser considerada un fracàs, perquè va complir alguns dels seus objectius: finançar la guerra carlina, pal·liar el dèficit de la hisenda, fomentar la construcció del ferrocarril i fer passar una quantitat considerable de terres de conreu a mans d’individus que, com que havien invertit diners en la compra, tenien més interès a augmentar la producció i comercialitzar-la per obtenir-ne beneficis.
Les noves formes de propietat a Catalunya
La consolidació de les formes de propietat que afavorien la millora dels mètodes de conreu i l’augment de la producció va prendre a Catalunya un camí diferent del que va seguir a la resta d’Espanya. Hi va influir les lleis de desvinculació dictades pels governs liberals espanyols, que van contribuir a incrementar la desfeta dels patrimonis de la noblesa catalana que estava molt afeblida per la pèrdua de capital els anys anteriors com a conseqüència de la pujada de preus i de l’oposició de molts pagesos a pagar les rendes senyorials. Aquesta situació va empènyer la noblesa a vendre part del seu patrimoni agrari.
A Catalunya la desamortització no va generar un traspàs de la propietat d’una magnitud comparable a la resta d’Espanya, perquè les propietats de l’Església i dels municipis eren menors. L’abolició dels drets senyorials i dels delmes, així com la possibilitat de redempció dels censos emfitèutics, són factors que van consolidar el control de la pagesia sobre la terra. A més els contractes de conreu a llarg termini permetien al pagès arrendatari l’apropiació d’una bona part del producte i gràcies a això l’evolució de l’agricultura a Catalunya va ser superior a la d’altres zones de l’Estat.
Els límits del creixement agrari espanyol
En el conjunt d’Espanya la conseqüència més important de la reforma agrària liberal va ser la rompuda de noves terres fins a llavors no conreades amb la qual cosa es va poder prescindir de les importacions de cereals i es va aconseguir un creixement sostingut de la població. La major expansió de conreus es va produir en els cereals, que l’any 1860 representaven el 80% del sòl agrícola espanyol. El segon va ser la vinya. També es va estendre el blat de moro i el conreu de la patata. En canvi la ramaderia ovina va patir un retrocés important, per contra va augmentar la cabanya porquina.
L’augment de la producció agrícola es va aconseguir gràcies a un increment de la superfície conreada i no pas de la modernització de les tècniques de conreu. El lent augment de la productivitat es pot atribuir a un marc natural poc favorable però sobretot a una estructura de la propietat que no fomentava la millora de la tècnica.
L’expansió agrícola catalana
A Catalunya les possibilitats d’incrementar l’àrea conreada eren migrades i per tant l’augment del producte agrari va ser el resultat de l’especialització i la intensificació de l’ús del sòl. Així la prosperitat de l’agricultura catalana va complir una funció cabdal per a l’arrencada del procés d’industrialització.
Igual que el segle XVIII, la vinya va constituir el motor principal d’una agricultura cada vegada més especialitzada però en la qual les oliveres i els arbres fruiters van tenir importància. La clau de l’expansió de la vinya va ser la venda de vi i d’aiguardent a la resta d’Espanya i l’exportació cap als mercats atlàntics. Però el creixement més espectacular d’aquest conreu va tenir lloc durant la segona meitat del segle XIX, especialment a partir del moment en què la plaga de la fil·loxera va envair França. Llavors la demanda francesa va provar l’augment de les exportacions i la pujada de preus. Va ser l’època coneguda com l’edat d’or de la viticultura. Com a contrapartida el conreu de cereals i llegums es va reduir o va augmentar molt lleugerament. Aquest retrocés va comportar un dèficit alimentari. El ferrocarril va permetre l’arribada massiva de cereals. El dèficit creixent de cereals i els preus en alça van portar a la construcció del canal d’Urgell, que irrigava les comarques de la Noguera, l’Urgell i el Segrià. A partir del 1860 es va promoure el conreu de l’arròs al delta.
L’evolució demogràfica
El creixement de la població
Al llarg del segle XIX, la població espanyola va passar de 11,5 milions l’any 1800 a 15,6 l’any 1860 i a 18,5 el 1900, un augment superior al 60%. Les causes més importants d’aquest increment van ser la desaparició de determinades epidèmies, la millora de la dieta i l’expansió d’alguns conreus. No obstant això el creixement demogràfic espanyol va ser un dels més baixos del continent europeu.
En el conjunt d’Espanya el manteniment d’una mortalitat elevada, sobretot infantil, va ser causat per les males condicions sanitàries i per l’impacte de les epidèmies. Una mala collita era suficient per provocar una gran escassetat d’aliments, que al seu torn comportava la fam la desnutrició i un augment del nombre de morts. Aquestes magnituds expliquen el creixement limitat.
A Catalunya el creixement econòmic més elevat va fer que la població passés de 0,9 milions el 1797 a 1,9 el 1900. Va ser resultat d’una davallada de la mortalitat, com a conseqüència d’una millor alimentació i de la disminució de les grans epidèmies. Paral·lelament la taxa de natalitat es mantingué força elevada i la mortalitat infantil va tendir a la baixa. D’aquesta manera, el procés de transició demogràfica, a Catalunya va començar durant la segona meitat del segle XIX.
L’èxode rural i el creixement urbà
Al llarg del segle XIX, el procés d’urbanització espanyol va ser limitat com a conseqüència de la modesta transformació industrial i de l’endarreriment agrari. Fins al 1860, les migracions internes van ser de poca magnitud, però a partir d’aquesta data, la població rural va iniciar un èxode que va comportar l’augment de la població urbana, especialment de les capitals de província. L’any 1836 menys del 10% de la població residia en aquestes capitals, mentre que l’any 1900 la xifra era del 16,6%. El creixement més important es va produir a Madrid i a Barcelona. Malgrat la urbanització creixent al principi del segle XX, la majoria de la població espanyola continuava sent rural i un 70% residia en nuclis de menys de 20000 habitants. Es produeix un dualisme accentuat entre el camp i la ciutat.
A Catalunya, els moviments migratoris interiors van ser força intensos i en dues direccions: del camp a la ciutat i de l’interior a la costa. El resultat va ser increment de la urbanització de Catalunya; cap al 1800, dos de cada tres catalans residien en nuclis de menys de 2000 habitants; al final del segle la proporció havia baixat a un de cada tres a causa de l’augment de les ciutats de més de 10000 habitants.
Les migracions transoceàniques
En les últimes dècades del segle la tensió entre l’augment de la població i les escasses oportunitats d’ocupació van obligar molts espanyols a emigrar a ultramar. Els focus d’emigració principals van ser Galícia, Astúries, Cantàbria i les Canàries. La destinació més important era Hispanoamèrica i sobretot l’Argentina, Mèxic, Cuba i el Brasil. També Catalunya va proporcionar un contingent migratori important cap a Cuba, atret per les tradicionals relacions dels comerciants catalans a l’àrea caribenya. Aquesta emigració espanyola a Amèrica per raons laborals va tenir el moment més important entre els anys 1900 i 1929.
La industrialització de Catalunya
La indústria tèxtil catalana
La indústria moderna a Catalunya es va iniciar en el sector tèxtil cotoner. Els seus orígens cal cercar-los en les fàbriques d’indianes. Les mesures liberalitzadores de la producció i el mercat que van acompanyar la revolució liberal i molt especialment la supressió dels privilegis gremials, van assegurar el lliure exercici de l’activitat industrial i van permetre la mecanització de la indústria a llocs com Catalunya.
El procés de mecanització
El salt cap a una economia industrialitzada es va iniciar a la dècada del 1830 quan es va introduir la màquina de vapor i es va mecanitzar el procés. La mecanització es va iniciar abans en la filatura. Entre les causes de la ràpida mecanització de la filatura destaca l’escassetat relativa de mà d’obra. La manca de treballadors va comportar l’augment dels salaris en un moment d’abundància de diners a resultes de la repatriació de molts capitals espanyols a les colònies americanes.
La mecanització va suposar un augment de la producció i una disminució dels costos. Els preus més baixos van estimular la demanda i la substitució de les peces de llana per les de cotó, una fibra molt més higiènica i de mecanització fàcil. L’ascens de la demanda va provocar una fase de creixement del sector tèxtil (1830-1861). A partir de l’any 1874 es va iniciar una nova fase expansiva que va estar marcada per tres processos de renovació: la mecanització del tissatge, la transformació dels edificis industrials com a resultat de la nova maquinària més pesant i la substitució energètica. La utilització va comportar un canvi en la ubicació de les fàbriques i el sorgiment d’un gran nombre de colònies industrials a la vora dels rius.
Característiques de la indústria tèxtil
La indústria catalana es va caracteritzar per la seva concentració en la indústria lleugera, bàsicament el sector tèxtil. En concret van predominar les indústries intensives en capacitat empresarial i comercial. La indústria tèxtil es va iniciar amb l’aportació de petits capitals provinents fonamentalment dels beneficis agrícoles i del comerç colonial, van predominar les petites i mitjanes empreses, i es va mantenir una certa producció domèstica.
Però el desenvolupament de la indústria tèxtil va haver de fer front a dues limitacions importants, la pobresa del subsòl català, escàs en carbó i les dificultats del transport per proveir-se d’hulla asturiana, que va menar a una dependència energètica de l’estranger, en especial de la Gran Bretanya, d’on provenia la major part del carbó que es consumia a Catalunya. En segon lloc la feblesa del mercat espanyol. D’aquesta manera la indústria tèxtil va esdevenir un sector que exigia constantment al govern la promulgació de mesures proteccionistes per afrontar la competència dels teixits estrangers.
Pel que fa la localització industrial en una primera etapa ( 1830-1860), la major part de les indústries van situar-se a la costa, prop dels ports per on arriba el carbó, sobretot a les comarques del Barcelonès, el Maresme i el Garraf. En una segona etapa a partir del 1869 es van buscar cursos d’aigua utilitzables per obtenir energia hidràulica i la indústria es va desplaçar al Besòs el Llobregat el Cardener i el Ter.
Vapors i colònies
A Catalunya van coexistir dos models d’organització; els vapors i les colònies. Els vapors- nom que es donava a les indústries tèxtils que utilitzaven l’energia del carbó- van predominar en la primera fase. Estaven situats als barris industrials. A partir del 1860 les dificultats per proveir-se van dur a la creació de les colònies, uns establiments industrials lluny dels nuclis urbans, localitzats a prop dels rius per obtenir-ne energia hidràulica i que comportaven un conjunt d’edificacions complementàries perquè els treballadors i les famílies vivien a la colònia.
L’organització de la producció en colònies tenia inconvenients perquè exigia unes construccions més complexes i reduïa el procés de producció quan baixava el cabdal d’aigua durant els mesos d’estiu. Com a contrapartida, també tenia avantatges: la gratuïtat de l’aigua, una mà d’obra més barata, beneficis fiscals...
La diversificació industrial
El predomini de la indústria tèxtil cotonera no impedia el desenvolupament d’altres sectors. El de la llana, el segon en importància, la metal·lúrgia i la indústria química. Al final del segle es van iniciar dues indústries pioneres; l’electricitat i la telefonia. Aquests nous mitjans van constituir algunes de les novetats mostrades a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, que va afavorir la seva difusió a la darreria del segle XIX. Al marge d’aquestes indústries més innovadores, les manufactureres tradicionals van continuar el seu desenvolupament i van tenir un paper molt important. També es va desenvolupar la producció de gas per a l’enllumenat de les ciutats. El creixement industrial també va potenciar el desenvolupament dels serveis.
L’Estructura Industrial d’Espanya
La indústria siderúrgica
La siderúrgia va ser el sector que a partir de la segona meitat del segle XIX, va acompanyar el sector tèxtil en la implantació de la indústria moderna. Aquest sector va estar molt lligat al desenvolupament de la mineria del ferro i del carbó.
Les primeres siderúrgies
Els primers intents de crear una siderúrgia moderna van tenir lloc a partir del 1826 a Andalusia, aprofitant el ferro de les mines d’Ojén. Prop de Marbella, s’hi van instal·lar els Altos Hornos Heredia coneguts com La Concepción, els primers que van introduir a Espanya el forn anglès i l’afinament del ferro colat. D’aquesta manera la producció siderúrgica andalusa va ser hegemònica a la Península durant trenta anys. Però aquest primer intent va fracassar pels elevats costos d’explotació. Llavors a mitjan segle XIX la siderúrgia malaguenya va entrar en decadència.
L’existència de jaciments d’hulla a Astúries va convertir aquesta regió en el centre siderúrgic d’Espanya. Les seves mines de carbó van afavorir la localització de les siderúrgies prop dels centres miners. La producció de ferro va créixer ràpidament. Tot i que el volum absolut de la producció era reduït la siderúrgia d’Astúries va mantenir la seva primacia fins a les darreries del segle XIX pel fet que era l’única zona d’Espanya que disposava de carbó mineral.
L’hegemonia de Biscaia
Biscaia posseïa extenses mines de ferro. Però va ser a partir de l’any 1876 amb l’arribada de carbó de coc gal·lès a Bilbao quan es va consolidar la indústria siderúrgica al País Basc. El poder calorífic més alt del carbó gal·lès i el seu preu més baix van comportar la pèrdua de competitivitat de les empreses Asturianes, que tenien costos més alts. Es crea la consolidació d’un eix comercial entre el país basc i Gran Bretanya. En les dues darreres dècades del segle XIX es van constituir les grans empreses siderúrgiques basques.
La lenta expansió industrial
En el darrer terç del segle XIX, Catalunya i el País Basc ja havien desenvolupat una estructura industrial moderna, assentada en la producció tèxtil i la siderúrgia. A la resta d’Espanya fins a la darreria del segle no es va modernitzar.
El predomini agrícola espanyol va fer possible que la indústria agroalimentària tingués un paper econòmic rellevant. No obstant això, en la majoria dels casos es tractava d’indústries locals per a un mercat proper amb una repercussió escassa. Madrid també va iniciar un cert dinamisme industrial amb la creació d’una indústria tipogràfica i editorial com a sector capdavanter. Els sectors nous com el metal·lúrgic i el químic només representaven un 3% de la indústria. En relació amb el procés d’urbanització cal fer esment de la indústria del gas que es va estendre per les principals capitals. la diversificació industrial i el creixement d’aquestes indústries no van tenir un desenvolupament significatiu fins ben entrat el segle XX.
La producció minera
Entre els anys 1874 i 1914 va tenir lloc l’explotació massiva dels jaciments miners del subsòl espanyol. Les dues activitats extractives més importants van ser el carbó i el mineral de ferro. L’augment de la demanda de carbó va ser afavorit per la màquina de vapor. Malgrat que els jaciments hullers espanyols estaven distribuïts per zones diverses, va ser a Astúries on la mineria del carbó va assolir un desenvolupament més gran a causa de l’abundància de recursos i de la facilitat per accedir al transport marítim. Cal remarcar l’arribada del carbó gal·lès. La mineria del ferro va ser un sector en expansió
La desamortització del subsòl
La llei del 1868 va suposar la fi de la reglamentació de les concessions mineres i la liberalització del sector, que va iniciar l’explotació massiva dels jaciments espanyols. L’expansió de la producció minera s’explica per tres factors: l’augment de la demanda internacional, els avenços en les tècniques d’extracció, que van abaratir-ne els costos, i l’endeutament crònic de la hisenda espanyola. Per això alguns historiadors han considerat aquestes concessions com una desamortització del subsòl.
Entre els anys 1870 i 1913 l’explotació dels jaciments miners espanyols va créixer enormement.
La construcció del ferrocarril
La xarxa ferroviària a Espanya es va iniciar el 1855, amb l’aprovació de la Llei general de ferrocarrils.
Les etapes de la construcció del traçat
La construcció va tenir diferents fases: La primera gran expansió del traçat es va fer entre els anys 1855 i 1866 i va suposar la mobilització de capitals superiors a qualsevol altra iniciativa econòmica del segle XIX. La crisi financera del 1866 va suposar un període de paralització de la construcció davant l’evidència de l’escassa rendibilitat que tenien les inversions ferroviàries. Superada la crisi a partir del 1873 es va iniciar una nova etapa constructiva durant la qual es va completar el traçat de la xarxa.
Els efectes del ferrocarril sobre l’economia
La llei del 1855 va ser el referent normatiu de la construcció de la xarxa. En primer lloc va consolidar una estructura radial de la xarxa amb centre a Madrid. En segon lloc va fixar una amplada de via més gran que la de la majoria de les línies europees. En tercer lloc la llei va autoritzar les companyies constructores, la majoria estrangeres, a importar, lliures d’aranzels duaners, tots els materials necessaris per a la construcció de la xarxa ferroviària.
Les dificultats del mercat interior
Els passos legislatius necessaris per suprimir els obstacles a la circulació de mercaderies i construir un mercat nacional que superés als estrets límits del mercat local o comarcal. En conseqüència es van suprimir els impostos de pas i es van eliminar les taxes i els impostos.
Un altre element imprescindible va ser la creació d’un sistema de transport que permetés el trasllat de les mercaderies. Malgrat les seves limitacions el ferrocarril va ser un instrument indispensable per proveir Espanya d’un sistema de transport massiu, ràpid i barat.
Així tot i les dificultats el comerç de Catalunya amb la resta d’Espanya es va intensificar i una elevada proporció es va dirigir envers el mercat espanyol.
Però el problema principal per a l’articulació d’un mercat interior més dinàmic i estable va ser el desenvolupament industrial escàs de moltes regions espanyoles i el fet que hi predominés una economia agrícola. Consegüentment l’escassa capacitat adquisitiva d’una bona part de la pagesia va fer difícil un gran creixement de la producció per manca de demanda.
L’augment del comerç exterior
Durant el segle XX les exportacions espanyoles van créixer. En l’evolució del comerç exterior hi podem diferenciar dues grans etapes: la primera de creixement moderat i la segona de major augment per influència directa del comerç internacional.
En un primer moment les exportacions més rellevants eren l’oli, el vi, i les exportacions, els teixits de cotó i lli. A la darreria del segle el cotó en floca i el carbó havien esdevingut les dues importacions principals, mentre que en les exportacions, els minerals s’havien afegit als productes agraris.
Les relacions comercials amb l’exterior es van veure alterades de resultes de la pèrdua de les colònies americanes.
Lliurecanvisme i proteccionisme
La creixent vinculació a la resta d’Europa va ser inseparable del gran debat econòmic del segle XIX entre proteccionistes i lliurecanvistes. La política aranzelària dels successius governs espanyols va evolucionar des d’una primera etapa de progrés del lliurecanvisme, fins al 1870, a una altra de dominada pel proteccionisme.
Espanya va fer fins l’any 1874 un notable esforç de liberalització del comerç exterior.
Hisenda, Banca i diners
Hisenda i deute públic
El 1845 el govern liberal va impulsar una reforma fiscal per eliminar les exaccions fiscals dels privilegiats. La reforma va tenir les seves limitacions, l’Estat no va aconseguir augmentar la recaptació.
Conseqüentment les finances de l’Estat van perpetuar novament el dèficit de la hisenda pública que va haver de finançar-se per mitjà del crèdit exterior i sobretot per mitjà de l’emissió constant de deute públic. L’espiral deutora va assolir una magnitud tal que en diferents ocasions l’Estat va haver de declarar-se en fallida, davant la impossibilitat de fer front a les seves obligacions.
El sistema financer
El banc espanyol més gran a la primeria del segle XIX era el Banco Español de San Fernando.