Transformacions Socials i Orígens Obrers a l'Espanya Contemporània

Societat i Moviments Socials

Artesans i grups urbans

A gran part del país s’hi mantenia un fort sector artesà que elaborava la majoria dels productes manufacturats. Al cens del 1860 es registraven 666.000 individus en oficis artesans (fusters, ferrers, sabaters...) i, com a ajudants o aprenents als tallers, treballaven unes altres 556.000 persones.

A Catalunya, els menestrals constituïren un grup de petits artesans i comerciants que basaren la seva prosperitat en el treball i l’estalvi.

El creixement urbà va comportar la concentració a les ciutats d’una sèrie de treballadors de serveis. Una part d’aquests vorejaven el límit entre les classes mitjanes i les classes populars. Entre les classes més humils hi predominaven les dones ocupades en el servei domèstic.

Estructura de Classes Socials (Segle XIX)

• Classes altes (5%): Alta noblesa, grans propietaris i grups burgesos.
• Classe mitjana (5%): Petita i mitjana burgesia.
• Classe popular (90%): Artesans, treballadors de serveis, pagesia.

L’evolució de la pagesia

La reforma agrària liberal va concentrar la propietat de la terra en mans d’un nombre reduït de propietaris. La majoria de la població pagesa va romandre al camp, augmentant la figura del pagès sense terres, els contractes d’explotació a curt termini i el latifundi.

L’any 1860 hi havia a Espanya uns 2,6 milions de jornalers, amb grans diferències regionals. Tot i això, la fam de terres es va mantenir a gran part de l’Espanya agrària. Entre els pagesos requeia el pes més gran de l’analfabetisme i de la marginació social.

El sorgiment del proletariat

Els orígens de la classe obrera van lligats al procés d’industrialització que es va produir a Catalunya al llarg del segle XIX. L’organització del treball es caracteritzava per la utilització de mà d’obra assalariada.

Normes de Treball del Proletariat

1. El patró ocupava els obrers a canvi d’un salari escàs.
2. Jornada laboral no regulada de 12 a 14 hores.
3. Sis dies a la setmana.
4. Es cobrava per dia treballat.
5. Protesta equivalia a acomiadament.
6. No hi havia protecció en cas d’atur, malaltia, accident, ni tampoc en la vellesa.
7. Les dones i els infants (de 7 anys en amunt) treballaven cobrant un salari inferior.

Les condicions de vida eren molt dures. Els obrers fabrils van augmentar a Astúries i al País Basc a causa del creixement de la indústria siderúrgica i metal·lúrgica.

Vida Social i Oci

La vida social i les formes d’oci

Un sector del liberalisme espanyol va defensar la necessitat de laïcitzar la vida pública i de posar fi al predomini de la moral catòlica. A finals de segle, una part de la classe treballadora va començar a manifestar actituds clarament anticlericals.

A Catalunya, i també a la resta d’Espanya, l’ostentació de la riquesa va definir el nou gust burgès. A Barcelona es va constituir la Societat del Liceu (1844), que va inaugurar el teatre el 1847 i el va reconstruir després de l’incendi del 1861.

Es va estendre el gust pels jardins d’esbargiment, on hi havia cafès, restaurants i es feien balls. El passeig de Gràcia es va convertir en el passeig de moda de la societat elegant barcelonina.

En la vida de pobles i ciutats van adquirir importància els casinos i els cercles de propietaris. Entre les classes populars urbanes es va estendre el costum d’anar als cabarets, als balls i a les revetlles. La taverna era el principal centre de reunió dels treballadors.

Les dones en la societat del segle XIX

El seu paper estava determinat pel manteniment d’una concepció tradicional que les subordinava a l’home i les privava de tot dret jurídic o polític. La Llei Moyano (1856) obligava els nens i nenes a anar al col·legi, per separat i amb diferents objectius.

Rols de les Dones Segons la Classe Social

• Dones d'elit: El seu objectiu principal era el matrimoni, ser mares i esposes agradables, i realitzar activitats de la llar.
• Dones obreres: Representaven una important força de treball i participaven activament en les reivindicacions obreres.
• Dones de pagesos: S'ocupaven de temes agrícoles, realitzaven hores de feina, producció d'elements bàsics, tasques domèstiques i la cura de fills, ancians i malalts.

Orígens del Moviment Obrer

El naixement dels sindicats obrers a Catalunya

Les primeres manifestacions de protesta contra el nou sistema industrial van ser violentes, clandestines i espontànies. En la dècada de 1820, el Ludisme va ser la primera expressió de rebel·lia obrera contra la introducció de les màquines. Alguns fins i tot van cremar fàbriques; l’incendi més important va ser l’agost de 1835 a la fàbrica Bonaplata (Barcelona).

Aviat es van adonar que l’origen del problema no eren les màquines, sinó les condicions de treball. L’eix de la protesta obrera es va anar centrant en les millores laborals i en la defensa del dret d’associació.

Es van crear les societats de socors mutus (autoritzades des del 1839). Els obrers lliuraven una petita quota que assegurava una ajuda en cas d’atur, malaltia i assistència.

El 1840 va néixer la primera organització sindical d’Espanya: l’Associació de Teixidors de Barcelona (amb reivindicacions com vagues i pujades de salaris), lligada a la Societat de Protecció Mútua dels Teixidors del Cotó de Barcelona (de caràcter mutualista: malaltia, invalidesa, atur forçós...).

Els primers sindicats eren federacions d’oficis. Els treballadors afiliats pagaven una quota que no es destinava només a qüestions de protecció, sinó també a mantenir una caixa de resistència per sobreviure en cas de vaga.

La consolidació del sindicalisme

Amb l’arribada del Bienni Progressista (1854-1856) es van tornar a autoritzar les associacions de treballadors.

El primer conflicte important a Catalunya va ser la vaga contra les selfactines (1854), una reacció violenta, amb crema de fàbriques, contra la introducció d’aquesta nova màquina. La repressió de la vaga va ser molt dura.

Els patrons van demanar al govern l’aprovació de mesures repressives contra l’obrerisme. Això va desencadenar la Vaga General del 1855, considerada la primera vaga general de l’Estat. La tornada dels moderats al poder va comportar un nou decret, el 1857, que prohibia totes les associacions obreres.

Les revoltes agràries

L’augment de la població agrària assalariada, sense un creixement paral·lel del treball i dels recursos, va provocar un problema social greu, sobretot a Andalusia.

En la dècada del 1840, una onada de manifestacions i d’ocupacions de terres va recórrer el camp andalús. Les males collites van provocar situacions de fam crònica fins a enfonsar en la misèria molts pagesos (crema de collites, matança del bestiar...).

El problema es va agreujar l’any 1855, quan es van produir més insurreccions, reprimides per l’exèrcit i la Guàrdia Civil. Es van registrar més moviments a Andalusia, Castella i zones muntanyoses d’Aragó.

L’any 1861, un aixecament a Loja (Granada) va assolir una gran intensitat. En les dècades del 1860 i el 1870, el bandolerisme es va estendre per Andalusia com a resposta individual i violenta a la magnitud de les desigualtats socials.

Socialisme utòpic i republicanisme

A Catalunya, el socialisme utòpic va començar a difondre’s el 1830. El diari El Vapor va publicar articles sobre el tema el 1835. A la resta d'Espanya, l'utopisme es va difondre per Andalusia. El primer obrerisme va estar vinculat al republicanisme social.

Idees del Socialisme Utòpic

1. Critiquen el sistema social i econòmic capitalista.
2. Denuncien l'individualisme i les desigualtats.
3. Busquen una societat justa i fraternal (sense explotació).
4. Busquen la felicitat i el benestar general.
5. Desconfien de la política i dels polítics.

L'Arribada de l'Internacionalisme

Després de la Revolució de Setembre de 1868, l'italià Giuseppe Fanelli va viatjar a Espanya per fundar els primers nuclis de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Madrid i Barcelona. Aquests grups, amb Anselmo Lorenzo i Ramon Farga Pellicer, seguien la ideologia anarquista, defensant la supressió de l'Estat i la vaga general com a eina de lluita. El 1870 es va fundar la Federación Regional Española (FRE) de l'AIT al congrés de Barcelona. Entre 1869 i 1873, els afiliats a l'AIT van augmentar entre 20.000 i 40.000, principalment a Catalunya, València, Andalusia, Madrid i Valladolid.

Crisi i escissió en la FRE

El 1871, Paul Lafargue, gendre de Karl Marx, va impulsar a Madrid un grup d'internacionalistes afins al marxisme, incloent Francisco Mora i José Mesa, defensant la conquesta del poder. Les diferències amb els anarquistes van portar, el 1872, a l'expulsió dels madrilenys de la FRE. La Internacional va ser declarada il·legal a Europa el 1871, després de la Comuna de París. La FRE va continuar creixent fins a la Primera República el 1874 i la seva posterior il·legalització.

Corrents Ideològics del Moviment Obrer

Corrents anarquistes

El 1881 es va fundar la Federación de Trabajadores de la Región Española (FTRE), centrada en el sindicalisme i les millores laborals, amb especial influència a Catalunya i Andalusia.

Paral·lelament, alguns anarquistes es van organitzar en grups revolucionaris que defensaven l'acció directa (terrorisme) contra l'Estat. Entre 1893 i 1897, van cometre atemptats, incloent atacs a polítics i el bombardeig al Liceu. Com a resposta, l'Estat va aplicar una repressió severa, assassinant cinc anarquistes en els processos de Montjuïc el 1897.

Principals Corrents Anarquistes

• Corrent Terrorista: Responsable d'atemptats com l'assassinat de Cánovas del Castillo (1897) i Martínez Campos (1893), l'atemptat al Liceu (1893), i accions com les de la "Mano Negra" a Andalusia.
• Corrent Revolucionari (Anarcosindicalisme): Va fundar sindicats a Catalunya com la CNT (Confederación Nacional del Trabajo).

Socialisme Obrer

La fundació madrilenya (marxista) del PSOE va ser obra de Pablo Iglesias. El seu programa incloïa reformes immediates com el sufragi universal i la regulació d'horaris de treball.

El 1890 es va celebrar per primera vegada el Primer de Maig. El 1888, al congrés de Barcelona, es va fundar la Unió General de Treballadors (UGT). El PSOE va créixer principalment a Madrid, el País Basc i Astúries.

Reformisme i qüestió social

Les dures condicions de treball i la creixent pressió sindical van portar alguns liberals a veure la necessitat de millorar les relacions laborals. Els governs van proposar que l'Estat regulés les relacions econòmiques i laborals. Es van establir mesures com els asils el 1878.