La Transició Espanyola: Autonomies, Crisi i Democràcia
L'Estat de les autonomies a Espanya
El resultat fou la constitució de les 17 autonomies que constitueixen l’Estat espanyol, a més de les ciutats de Ceuta i Melilla. L’Estat de les autonomies espanyol posa fi al centralisme, i es pot considerar un entremig entre aquest i un estat federal.
La crisi econòmica i el canvi polític
La situació de canvi polític a Espanya es va veure seriosament dificultada per una greu crisi econòmica, provocada per l’alça del preu del petroli i per l’antiquat sistema industrial, que demanava una renovació que ningú havia gosat afrontar. La situació era especialment delicada en la siderúrgia. La inflació va arribar a superar el 25% anual i l’atur va créixer moltíssim; alguns van aprofitar aquesta conjuntura per culpar la democràcia.
Els Pactes de la Moncloa i la reforma fiscal
Els Pactes de la Moncloa, signats el novembre de 1977 entre el govern d’Adolfo Suárez, els partits parlamentaris i els sindicats obrers, constituïren el primer pas per afrontar la crisi seriosament. Aquests implicaven una colla de mesures necessàries però amb un cost social evident (era clar que la renovació industrial portaria al tancament de nombroses empreses), així com la reducció de l’elevadíssima inflació i la racionalització de l’ús de l’energia. A canvi, i per repartir el cost de la crisi, es va dur a terme una importantíssima reforma fiscal i una altra de la Seguretat Social. A conseqüència de la primera, es van posar en marxa l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) i l’impost sobre el patrimoni. L’increment d’ingressos per part de l’Estat permetria l’establiment de l’estat del benestar a Espanya.
El darrer govern de Suárez i l'intent de cop d'estat
Suárez va guanyar encara unes eleccions més, convocades el març de 1979. Aquest darrer govern de Suárez va dur a terme reformes importants com la renovació dels ajuntaments mitjançant la convocatòria d’eleccions municipals l’abril de 1979, o l’aprovació de la llei del divorci. Posteriorment, assetjat per l’amenaça d’un cop d’estat, l’increment brutal del terrorisme i sent discutit pels seus mateixos companys, Suárez va dimitir el gener de 1981. Durant la votació en el Congrés dels Diputats del seu successor, Calvo Sotelo, es va produir l’entrada de Tejero a la cambra i l’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981. L’actuació decidida del Rei va impedir que aquest intent prosperés. Va ser el moment més difícil de la nova democràcia, però a partir d’aquell moment no hi va haver més intents seriosos de desestabilitzar l’Estat, i la por a un retorn al passat es va anar esfumant lentament.