La Transició Espanyola: De la Dictadura a la Democràcia (1975-1982)

1.2.- Adolfo Suárez i la Llei de Reforma Política

L’elecció d’Adolfo Suárez va ser rebuda amb moltes reticències per l’opinió pública nacional i estrangera. Suárez formà un govern amb persones relativament joves, procedents de quadres secundaris del règim franquista, i també persones de sectors democristians. Tots ells volien una solució pacífica. El punt clau del programa va ser la preparació d’un referèndum sobre la reforma del règim franquista. La Llei de Reforma Política preveia la celebració d’eleccions generals amb sufragi universal directe.

1977: Els primers mesos, alguns problemes van posar en perill la transició. Grups extremistes van iniciar una campanya de desestabilització del nou règim:

• Extrema dreta: assassinat d’advocats que col·laboraven amb CCOO, atemptats contra llibreries i institucions socials.
• Extrema esquerra: GRAPO i ETA van segrestar militants i assassinar membres de la policia i de les institucions de l’Estat.

El govern va superar la situació amb dificultats i no es va deixar endur per les pressions terroristes. Només quedava un últim escull: la legalització del Partit Comunista d’Espanya (PCE), liderat per Santiago Carrillo. Suárez va legalitzar el PCE durant les vacances de Setmana Santa de 1977. A canvi, els comunistes van relaxar la seva posició i van acceptar la reforma aprovada pel referèndum i la institució monàrquica.

Juny de 1977: se celebraren les primeres eleccions democràtiques des del 1936. Abans de les eleccions es van fundar diversos partits polítics, la majoria de centre i centredreta:

• Unió de Centre Democràtic (UCD): Adolfo Suárez (coalició de quinze grups de centre).
• Aliança Popular: Manuel Fraga Iribarne (antic ministre de Franco, que va incorporar al franquisme possibilista).

Partits històrics:

• PSOE (Partit Socialista Obrer Espanyol): augment vertiginós de la militància entre 1975-1977.
• PCE (Partit Comunista Espanyol) i PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya): principals organitzacions de lluita antifranquista a la dècada de 1960 i als primers anys de 1970.
• Partits minoritaris: van desaparèixer o es van integrar en altres formacions.

Partits nacionalistes:

• PNB (Partit Nacionalista Basc): País Basc.
• ERC (Esquerra Republicana de Catalunya): encara il·legalitzada el 1977.
• CDC (Convergència Democràtica de Catalunya) i UDC (Unió Democràtica de Catalunya): van fundar la coalició CiU (Convergència i Unió).

Extrema dreta: Fuerza Nueva, entre d’altres, representava els principis del movimiento, però no va tenir èxit en els comicis.

Resultats eleccions 1977: van guanyar els partits amb un llenguatge més moderat (UCD: 6 milions de vots; PSOE: 5 milions de vots).

3.- Una democràcia feble

Un cop aprovada la Constitució, es van convocar noves eleccions generals amb resultats semblants als del 1977. Entre 1979 i 1982, dos fenòmens importants: el primer desenvolupament legislatiu de la Constitució i un període de dificultats per a la UCD.

3.1.- El primer desenvolupament legislatiu

Política: 1978-1982: aprovació de lleis de gran transcendència per a l’Espanya democràtica. Es van votar als estatuts d’autonomia del País Basc, Catalunya i Galícia. Durant els dos anys següents van ser aprovats els estatuts de la resta de comunitats autònomes. A partir del 1980, la divisió provincial seguia existint, però les comunitats autònomes es repartien amb el govern de l’Estat una gran part de competències administratives i polítiques. Cada comunitat autònoma tenia un parlament propi, amb competències legislatives i un govern sorgit de les urnes.

Economia: important reforma de la hisenda pública per apropar-se al sistema d’impostos dels països democràtics més desenvolupats. S’aprovaren les lleis de dret a l’educació, el dret al divorci i l’avortament terapèutic. 1979: eleccions municipals, victòria socialista a les ciutats més importants.

3.2.- Els enemics de la democràcia

1979-1982: fragilitat democràtica per la tensió provocada per ETA i els grups involucionistes d’ideologia feixista, que pretenien la reinstauració d’una dictadura militar.

ETA i GRAPO: ETA rebia el suport de la societat basca que votava Herri Batasuna (“Unió del Poble”, en basc). No acceptaven el nou règim democràtic ni la Constitució. 1977-1981: majoria d’atemptats des del final de la dictadura, amb l’objectiu de desestabilitzar el nou règim polític.

Extrema dreta: Actuaven de dues maneres: atemptats contra entitats democràtiques i culturals, i contra persones significades per la defensa de la llibertat, i preparació d’un cop d’estat per reinstauració d’una dictadura militar. Adolfo Suárez va dimitir el 29 de gener de 1981. La dimissió va ser aprofitada per un grup de militars d’extrema dreta per intentar un cop d’estat el 23 de febrer de 1981, just el dia que es votava la investidura del nou president del govern: Leopoldo Calvo Sotelo. Van assaltar el Congrés dels Diputats, segrestant els diputats durant més de 14 hores. El missatge de Joan Carles I a través de la televisió va desautoritzar l’intent colpista i va ordenar a l’exèrcit que respectés l’ordre constitucional. Els colpistes es van rendir i es va retornar a la normalitat democràtica. Dos dies després, Leopoldo Calvo Sotelo era elegit president del govern.