Transició Espanyola: Legalització del PCE i Matança d'Atocha
La construcció de la monarquia parlamentària
Durant els mesos posteriors a l’aprovació de la Llei per a la Reforma Política, hi va haver intenses negociacions entre el govern i algunes forces polítiques democràtiques, i també, discretament, contactes amb el Partit Comunista (PCE). L’oposició creia que les qüestions decisives per a conformar el procés de Transició eren el desmantellament de les institucions més simbòliques del franquisme i l’establiment de les condicions de participació en unes futures eleccions. L’objectiu era preparar les condicions per a la celebració d’eleccions generals. Durant aquest període, la violència va estar molt present als carrers: la Policia Armada encara carregava durament contra civils, i grups d’extrema dreta atacaven les organitzacions d’esquerres en els seus actes. Els morts per atemptats terroristes van refermar-se als carrers, i van començar els segrestos i atemptats contra militars i empresaris dels terroristes d'ETA i el GRAPO. ETA, GRAPO i FRAP rebutjaven la reforma i volien una ruptura total amb el franquisme. La repressió policial alimentava el discurs dels grups radicals d’esquerres, i els atemptats d’aquests feien que els militars més hostils a la reforma la frenessin i conspiressin per retornar al model anterior.
La Matança d’Atocha
La Matança d’Atocha fou un atemptat de la ultradreta comès al centre de Madrid la nit del 24 de gener de 1977. Roberto Hugo Sosa, de l'Aliança Apostòlica Anticomunista (Triple A), va entrar en un despatx d'advocats especialistes en dret laboral de Comissions Obreres (CCOO) i militants del Partit Comunista d'Espanya (PCE), i va disparar contra els presents. Van matar cinc persones i en van deixar quatre de ferides. L’enterrament dels morts va convertir-se en una multitudinària manifestació de repulsa i en una demostració de força del PCE. El 14 de maig de 1977, Joan de Borbó va renunciar oficialment al seu dret successori, en favor del seu fill Joan Carles.
La legalització del PCE
El dia 23 de desembre de 1976, la policia va detenir Santiago Carrillo, líder del PCE, que portava al voltant d'un any vivint clandestinament a Espanya. El Govern el va posar en llibertat 8 dies després, conscient que, salvada la dignitat policial, no podia retenir el líder comunista a la presó. En el Decret de 8 de febrer de 1977, el PCE havia quedat exclòs de la legalització, i el dia 22 de febrer es denegava la inscripció en el registre del PCE per ser acusat de ser un partit dirigit per una potència estrangera, la URSS. La legalització dels comunistes era el principal obstacle en la marxa cap a les eleccions. Però Suárez tenia clar que calia legalitzar els comunistes abans de fer les eleccions, si es volia que aquestes fossin acceptades com a legítimes per l'opinió pública nacional i internacional. Es va reunir clandestinament amb Carrillo el 27 de febrer de 1977. L'1 d'abril, el Govern liderat per Suárez va decretar la dissolució del “Movimiento Nacional” com a partit únic. I el dia 9 d’abril, Dissabte Sant, es va fer pública la legalització del PCE, i el 3 de maig de 1977 es legalitzà el PSUC. Mentre els comunistes celebraven la seva legalització, el Consell Superior de l'Exèrcit es reunia i, després d'una tensa discussió, emetia una nota acatant la decisió.