Transició de l'Imperi Romà a l'Edat Mitjana: Crisi i Cristianització

T.1. Formació d'Europa i Fragmentació del Mediterrani

Periodització Històrica: Cronologia I (Visió Positivista)

Visió positivista i influenciada pel Renaixement (S. XIX):

• Alta Edat Mitjana: Sorgiment de nous pensaments i creixement cultural.
• Baixa Edat Mitjana: Una època buida de continguts intel·lectuals.

Aquesta idea es basava en la derrota imperial i la decadència d'Occident.

• Alt Imperi: Considerat l'Edat Fosca (poques fonts, majoria eclesiàstiques).
• A partir del S. VI hi ha més documentació escrita; l’Imperi Carolingi vol deixar constància.
• Baix Imperi: Consolidació de la religió cristiana i divisió de l’Imperi Romà.
• L’expansió de l'Islam (S. VII) suposa la decadència d'Occident.
• Revolució feudal a Occident (S. X-XI).

Cronologia II: Qüestionament de la Decadència d'Occident

Es qüestiona la decadència d’Occident i la gran ruptura. Marrou defensa una Antiguitat Tardana, influenciada pel cristianisme, on hi ha un canvi dels valors socials i hàbits culturals, però no una decadència.

Peter Brown i l'Antiguitat Tardana

Peter Brown proposa una nova periodització que no distingeix entre Alta i Baixa Edat Mitjana. L'Antiguitat Tardana és un període d’identitat pròpia, caracteritzat pel cristianisme i l’antiguitat.

Marc Bloch i la Transició Post Imperi Romà

Marc Bloch, un historiador marxista, escriu sobre la transició posterior a la caiguda de l'Imperi Romà.

Rellevància de les Invasions Bàrbares

Les invasions dels bàrbars no són tan rellevants, ja que hi ha molts esclaus, augmentant els captius i la pobresa. No hi ha continuïtat per les següents raons:

• Difusió del cristianisme i, per tant, de l’esclavitud.
• Difusió de noves tecnologies per substituir la mà d’obra esclava.
• Fi del període de guerres i consolidació de l’Imperi Carolingi.

Cronologia III: Documents Carolingis i Anàlisi de Wickham

Aparició de documents de l’Imperi Carolingi, amb voluntat de legitimar l’estat (absència a l’època fosca). Wickham planteja que per estudiar la transició del Baix Imperi a l’Edat Mitjana no cal fixar-se en l’esclavitud, ja que no era tan important com a mà d’obra a tot l’imperi, sinó que era important en zones de nova construcció.

Impost vs. Renda en la Transició Feudal

• IMPOST: Capacitat estatal d’apoderar-se de part del treball pagès en forma d’impost.
• RENDA: Apoderament del treball pagès per part dels senyors (relació de feudovassallatge).

Anàlisi de Wickham sobre la Transició de l'Imperi Romà

Wickham divideix l’Imperi Romà en: Bizanci (Grècia), Gàl·lia i Mediterrani. Per entendre la transició, analitza la capacitat de l’estat per cobrar impostos, l’aristocràcia, els intercanvis i les zones de comerç. Les seves conclusions són:

• La simplicitat de l'estructura fiscal genera fragmentació del poder polític.
• Debilitat de l'aristocràcia: pobra, amb poc poder, suport i influència, degut a la reducció del comerç. Això provoca canvis en la identitat aristocràtica: simple i poc refinada.
• Camperols amb llibertat i que no paguen. Mode de producció camperol → Societat determinada per la voluntat pagesa, moment de privilegi.
• Fi de l'Imperi Romà: diversitat regional.

Coexistència de Mètodes de Producció i Fragmentació

Coexistència dels mètodes de producció antics fins a la caiguda de l’Imperi Carolingi. El Baix Imperi és una època de canvis dins l’imperi fins a la fragmentació. Hi havia una dependència del poder centralitzat. Dioclecià divideix l'imperi en prefectures. La incapacitat de control per l’augment del territori implica un augment en l’administració i els administradors. Teodosi divideix l’Imperi, resultant en dues esglésies (Ortodoxa i Catòlica).

Processos Migratoris i Noves Entitats Polítiques

Processos migratoris dels pobles del nord:

• Orient: Pot fer front a les invasions, es conforma una unitat política dirigida per emperadors.
• Occident: S’adapta a l'assentament. Es creen regnes monàrquics amb llinatges bàrbars amb costums romanes.

Al S. VII apareix l’Islam, que s’expandeix (632) i arriba al seu màxim al S. VIII. Supera fronteres de Bizanci i arriba fins a l'Índia i l’Imperi Xinès.

L’Imperi Franc s’expandeix i construeix una entitat política que unifica pobles germànics. L’any 843 es divideix el regne en tres parts que prendran destins diferents a l’Alta Edat Mitjana. Els eslaus finalment penetren a la zona de Bizanci, i la cultura i llengua seran un punt d'unió entre Grècia i els eslaus.

Al S. XI trobem l’Islam, l'Església Ortodoxa i l'Església Catòlica.

T.2. La Resposta Imperial a la Crisi del Segle III

Evidències de la Crisi del Segle III

• Inestabilitat Política (235-268): Període de l’anarquia militar (21 emperadors legítims i 35 il·legítims). L’exèrcit i les cúries provisionals tenen més poder polític que les famílies senatorials. Cada cop hi ha més bàrbars a l’exèrcit; militars de carrera entren a l’administració, cosa que abans només podien fer les famílies senatorials.
• Inflació Galopant: Devaluació monetària, menys valor intrínsec. Això es deu a les dificultats d’aconseguir plata de les mines africanes. Per recaptar més diners, s’encunyen més monedes. A l’Imperi Romà, la moneda és símbol de l’imperi i de la seva presència. En l'inestabilitat política s’emeten moltes monedes, amb menys valor, provocant l'augment dels preus.
• Descens Demogràfic: Període de descens demogràfic, que es mostra en les dificultats d’aconseguir mà d'obra, espais no habitats a les ciutats i procés de ruralització. Al S. VI, el Mediterrani arriba al mínim demogràfic de l’Europa occidental, a causa de plagues de llagosta que afecten les collites, la plaga de Justinià (pesta negra), el refredament general, la sequera i les grans migracions.
• Ruralització (S. III): Explica canvis socials. La població rural és més important que la urbana durant l'imperi. Els edificis abandonats a les ciutats són la mostra d’un canvi de poder de càrrec provincial i militar. L’aristocràcia i els militars van a viure a les viles, generant una crisi de la idea d’imperi. El cobrament d’impostos deixa de proporcionar tants ingressos com el control de la terra. Les ciutats es buiden i deixen de tenir funcions imperials. Les ciutats es cristianitzen.

Impacte dels Pobles Germànics i Assentaments

Els pobles germànics són considerats la principal causa de la caiguda de l’imperi, però són més una evidència de la crisi, ja que mostren la incapacitat d’aturar els assentaments dels pobles bàrbars dins les fronteres imperials. Aquests pobles demanen ajuda per mantenir les estructures imperials.

Eren comunitats tribals nòmades que parlaven llengües germàniques. La guerra tenia un paper important per organitzar-se i establir jerarquies. El procés d’augment de riquesa i estratificació social es relaciona amb la proximitat de l’imperi; les relacions amb aquest fomenten un canvi social.

Els foedus (pactes) eren acords signats entre els cabdills, membres tribals i Roma, on l’imperi acceptava l’establiment dels pobles a les fronteres i els reconeixia com a intermediaris entre les tribus i l’estat romà. Els huns i francs obliguen els visigots a desplaçar-se. D’altra banda, a Àfrica, els bizantins expulsen els vàndals; a Itàlia, els ostrogots; i a Hispània, els visigots. Les tendències migratòries tenen a veure amb la pressió demogràfica de poblacions nòmades.

L'assemblea era el lloc on se seguia l'home més valent i es prenien decisions. Finalment, destaca la centralitat militar (privilegi, obligació i remuneració).

Reformes Administratives de Dioclecià i Teodosi

L'any 395 mor Teodosi. Dioclecià fa una reforma administrativa, reconeixent les quatre prefectures, la qual cosa implica un augment de funcionaris. Això crea una divisió entre administració política i econòmica, augmentant el nombre de províncies i despeses, i creant les diòcesis i nous càrrecs. A l’administració imperial estatal hi ha càrrecs militars i més de 800 funcionaris.

Conseqüències:

• Augment de la complexitat administrativa.
• Jerarquització.
• Divisió civil i militar.

Això genera la continuïtat de la crisi i més impostos.

Política Monetària contra la Inflació

Contra la inflació de l’etapa baixa, Dioclecià va intentar l'establiment de preus fixos, fixant els preus de 300 productes de primera necessitat i els salaris (amb poc impacte). Constantí intenta resoldre el dèficit de moneda de plata encunyant una nova emissió dels solidus d’or amb un preu fix, que servia per recaptar, reconeixent el poder i el valor. Hi ha una disminució de la capacitat fiscal i del moviment monetari, degut a la recaptació d’impostos i l’augment de la renda.

Reforma Fiscal i Redistribució del Treball al Camp

Reforma de redistribució del treball al camp, amb centralitat en la recaptació d’impostos (la meitat per a l’exèrcit, l'altra meitat per al manteniment de la ciutat i els funcionaris). El sistema mixt de Dioclecià establia un impost al propietari de terres, segons la qualitat i el rendiment. Tothom estava obligat a pagar.

T.3. La Construcció de la Cristiandat Llatina

Moment de fragmentació del poder polític i gran diferència de cristiandat entre Occident i Orient.

1. De les Microcristiandats a la Cristiandat Llatina

Procés de transició de microcristiandats (molts cristianismes) a la Cristiandat Llatina (projecte civilitzatori, construcció d'institució eclesiàstica). L’Església es posiciona en contra dels heretges i l'oposició.

L’Església és la principal posseïdora de terres. Al S. XI, controla l’organització del temps, el pensament d’Occident, les estructures de parentesc, els llocs de pau i la guerra.

2. L'Església Assumeix Rols de l'Imperi Romà

L'Església assumeix rols de l'Imperi Romà (judicial, impostos, etc.). Els orígens orientals del cristianisme, segons Crist, apareixen a Síria i Egipte. Els primers textos bíblics són en grec. Sovint la comunitat es reunia per expressar la seva fe (edifici), acabant per crear una relació d’afiliació. Com a fundadors tenim els apòstols i els episcopos.

3. Oficialització del Cristianisme al Baix Imperi

Inicialment, el cristianisme és perseguit:

• 313 Edicte de Milà (Constantí): Llibertat de culte.
• 380 Edicte de Tessalònica (Teodosi): Religió oficial, inici de l'aliança Església-Estat, a través de la qual l’Església suplantarà l’estructura administrativa (diòcesis → províncies).

Els càrrecs episcopals van a càrrec d'antigues famílies aristocràtiques. És clau la importància que l'Imperi Franc dona a l'Església.

• 325 Concili de Nicea: Prohibició de l'arrianisme.
• Època Merovíngia (S. VII-VIII): Reforçament de la vinculació Estat/Església. Esglésies i monestirs no depenen de l’ordre imperial; cada vegada és més difícil construir esglésies pròpies.
• S. X Otó: Emperador del Sacre Imperi Germànic, acaba de vincular Església i Estat.

4. L'Església Llatina: Supremacia Romana i Expansió

L’Església Llatina és l’Església Romana, defensant la superioritat del Papa de Roma i el catolicisme sobre altres interpretacions.

• L'Edicte de Tessalònica reconeix el Papa de Roma com a summe pontífex.
• 451 Concili de Calcedònia: El Papa s’enfronta al patriarca de Constantinoble, fet que porta al Cisma d’Orient (1054).

Es construeix una topografia cristiana: paisatge d’elements que mostren la seva presència, afavorint la difusió del cristianisme a les classes populars. Hi ha espais no cristianitzats (S. X-IX). Es produeix la institucionalització i reglamentació sobre l’autoritat religiosa. La construcció d’esglésies i parròquies és un element fonamental.

Noves Formes de Conducta Social i Monaquisme

Es creen noves pautes de conducta social. Es reivindica el treball amb les mans (la cultura romana apreciava l’activitat intel·lectual).

• S. V-VI: Expansió a Occident i cristianització del territori.
• Sant Benet de Núrsia: Al monestir de Montecassino, escriu la primera regla de comportament dels monjos → Regla Benedictina (respectar vots d’obediència, castedat, celibat i pobresa, oració i treball manual). Organitza els monestirs i diu que han d’estar en llocs apartats. Difusió de la Regla de Sant Benet.
• S. VI-VII: Construcció de monestirs en el territori franc (merovingis). Són fundacions familiars; el rei atorga terres a famílies d’aristòcrates i militars per fundar monestirs.
• Cluny: Monestir que institucionalitza l’aliança entre aristocràcia i monaquisme, impulsant el moviment de Pau i Treva.

5. L'Església i el Nou Parentesc

A partir del S. IV, el parentesc i les relacions matrimonials canvien molt. Jack Goody diu que és una estratègia per part de l’Església per apropiar-se del patrimoni dels llinatges i clans:

• S’impedeix el matrimoni entre parents (afavoreix la conservació dels béns), la qual cosa facilita l'apropiació per part de l’Església.
• Difusió del parentesc artificial i del matrimoni basat en l’afecte (limita el patrimoni).
• Prohibició del matrimoni de la vídua amb el germà del marit mort i l'adopció de familiars propers.

El Monaquisme: Aïllament i Perfecció Espiritual

Estil de vida religiós en el qual les persones dediquen la vida a la recerca de la perfecció espiritual mitjançant l'aïllament i la pregària. En aquests moments, l’Església vol limitar el poder (parentesc) per guanyar-ne i poder mantenir els llinatges.

• El rei dona terres i construeix monestirs per a l’Església, a més de cristianitzar els territoris conquerits.
• Prohibició del casament del clergat, per evitar que el poder s'hereti i es quedi a l'Església.
• Foment del matrimoni per amor i no per beneficis familiars.

Expansió de la Cristiandat Llatina

La Cristiandat Llatina és un projecte civilitzatori que persegueix tots aquells que no són catòlics o que són diferents. La seva expansió és una conseqüència de les conquestes carolíngies, amb el seu corresponent procés d'evangelització (la construcció de monestirs és essencial).

Etapes d'Expansió:

1. Constitució dels primers bisbats al voltant de les ciutats.
2. Expansió del cristianisme (S. V - VI): Noves zones, regions i ètnies cristianes.
3. Durant l'Imperi de Carlemany, el cristianisme s’expandeix (S. IX - X): Comença una expansió sobre el món eslau, rivalitzant amb l'Església Ortodoxa. Es cristianitza la zona de Bohèmia i Escandinàvia.
4. Expansió a zones Islàmiques: Reconquesta i expansió dels comtats barcelonins.

Consolidació del Poder Papal: Gregori VII (1075)

Al S. XI, la Cristiandat Llatina és una institució unificada, marcada per l'obediència al Papa, que imposa la consolidació del seu poder. Aquesta cristiandat és una referència identitària.

L'any 1075, Gregori VII escriu 27 principis que regeixen el funcionament de la nova Cristiandat Llatina, defensant la supremacia ideològica de l'autoritat del Papa per davant del rei.