La triple crisi de la Restauració: militar, política i social el 1917
La crisi del 1917
Les greus dificultats del sistema polític de la Restauració, el descontentament militar i la conflictivitat social van provocar una protesta generalitzada.
La protesta militar
L'exèrcit espanyol presentava un nombre excessiu d'oficials en relació amb el de soldats. La tensió es va agreujar pel fet que els ascensos s'obtenien majoritàriament per mèrits de guerra, sistema que beneficiava els militars africanistes en detriment dels peninsulars. A més, la inflació havia comportat la disminució del valor real dels baixos salaris militars.
El fort descontentament entre els oficials de graduació baixa i mitjana va desembocar en la formació de juntes de defensa, associacions de militars que es van anar constituint a la majoria de les guarnicions. Les juntes reclamaven un augment salarial, s'oposaven als ascensos per mèrits de guerra i reivindicaven l'antiguitat com a únic criteri. El juny del 1917 van elaborar un manifest que culpava el govern dels mals de l'exèrcit i del país i feia una crida a la renovació política utilitzant un llenguatge de caire regeneracionista.
La crisi política
El 1916 el govern era en mans d'un gabinet liberal presidit per Romanones, que, davant les acusacions de corrupció política per part de l'oposició, va decidir clausurar les corts. L'abril del 1917 el conservador Dato va tornar a ser cap del govern i, a mitjan mes de juny, una representació de diputats (catalanistes, republicans, etc.) va reclamar la reobertura de la cambra. El govern s'hi va negar i, com a resposta, va declarar l'estat d'excepció i va endurir la censura de premsa.
A iniciativa de la Lliga Regionalista, es va celebrar a Barcelona una Assemblea de Parlamentaris catalans (5 de juliol del 1917), que va exigir la formació d'un govern provisional que convoqués unes corts constituents per reformar el sistema polític i descentralitzar l'Estat. Des de l'Assemblea es va convocar una reunió de tots els diputats i senadors espanyols, però dels 760 que havien estat citats només n'hi van anar 71, majoritàriament catalanistes, republicans i socialistes. El govern va prohibir la convocatòria, que es va celebrar el 19 de juliol a Barcelona i va ser dissolta per la Guàrdia Civil.
Malgrat la celebració d'una segona reunió a Madrid l'octubre, el moviment parlamentari va desaparèixer sense haver aconseguit la reforma constitucional. Cal cercar les causes del fracàs en el fet que ni les forces monàrquiques ni les juntes de defensa van donar-hi suport i també en les discrepàncies entre els catalanistes conservadors i els grups d'esquerra. A més, la vaga general de l'agost va inhibir les forces burgeses davant el temor d'un esclat revolucionari.
La vaga general revolucionària
El 1916 ja s'havia produït un moviment vaguístic important i, el març del 1917, les centrals sindicals CNT i UGT van acordar de signar un manifest conjunt per instar el govern a intervenir per aturar la puja dels preus. Al mes d'agost, i arran d'un conflicte ferroviari a València, la UGT va fer una crida a la vaga general. La protesta es va estendre per tot Espanya i va adquirir un caràcter polític perquè les forces obreres convocants reclamaven la fi de la monarquia, la formació d'un govern provisional que convoqués corts constituents i la implantació d'un sistema republicà.
La vaga va tenir una incidència molt desigual, perquè amb prou feines va comptar amb la participació dels sectors pagesos. Es van produir incidents importants a Madrid, Barcelona, el País Basc i Astúries, on es va arribar a paralitzar la vida ciutadana. Els membres del comitè constituït a Madrid i format per Largo Caballero i Julián Besteiro van ser detinguts. El govern va declarar la llei marcial i, al cap de tres dies d'aldarulls, va ordenar a l'exèrcit sufocar el moviment. El balanç va ser de més de setanta morts, dos centenars de ferits i aproximadament dos mil detinguts. La vaga general va fracassar i no va aconseguir el suport d'altres sectors, però la contundència de la repressió va afeblir encara més el règim i va radicalitzar l'oposició obrera.