Veritats formals i veritats fàctiques
1. EL CONEIXEMENT
És el procés pel qual el subjecte capta mentalment la realitat objectiva. És el procés de captació pel pensament d’un estat de coses del món.
Captar: adonar-se compte, aprehendre, assabentar-se
Aprehensió: captació a través de la ment
Elements que intervenen en el procés de coneixement:
Aquell que coneix: Subjecte racional
Allò conegut: el món
L’acte de conèixer: el judici
El valor de varietat del judici: veritat o falsedat
Què és el judici:
És l’atribució d’un objecte a un predicat per la qual estableix com són les coses. A través dels judicis s’expressa el coneixement de les coses, jutgem com és el món. Aquest judici pot ser:
- Correcte, adequat i pertinent: verdader
- Erroni, inexacte i incongruent: fals
En els judicis entre en joc la veritat o la falsedat dels coneixements
1.1 Els graus de coneixement
Depenent de com es relacionin els elements del judici, ens apareixen tres graus de coneixement. En tot judici hi ha dos pols: un de subjectiu o un d’objectiu. El pol subjectiu es correspon a aquell qui formula el judici (aquell que coneix).
El que diu les coses.-> Convenciment.
El pol objectiu es correspon amb allò expressat en el judici (allò conegut, el món).
Les coses que son dites. -> Proves
La relació entre convenciment i proves permetra establir els tres graus de coneixement.
Entre cada un dels graus hi podem trobar estadis intermitjos.
1.2 Les fonts del coneixement
A) La raó i la sensibilitat
A partir de quins mitjans podem conèixer la realitat? Saber com captem la realitat = perquè mitjans o instruments sabem com és el món. Exemple:
Com coneixem la pissara? Com diem que és?
Descripció: rectangle de 1’5X2 m, blanca, costats metàl·lics…
Definició: superfície llisa preparada per a l’escriptura no permanent, que pot ser verda, blanca...
A.1 La descripció:
Es basa en la informació rebuda pels sentits: la sensibilitat. Tot allò captat pels sentits forma el conjunt de l'experiència. La nostra experiència ens informa d’allò canviant de la realitat
Sensibilitat-> Experiència-> Realitat canviant
A.2 La definició:
Es basa en l’explicació de la raó sobre allò permanent de la realitat. La raó defineix mitjançant conceptes la realitat. El concepte consisteix en la captació d’allò permanent de la realitat
Raó-> Concepte-> Realitat permanent
B. El concepte
Agrupació en el pensament d’objectes, successos, individus o relacions en una categoria a partir d’unes característiques comunes (notes).
B.1 Característiques del concepte
A cada concepte li correspon un contingut concret (la concreció de la definició) que consisteix en un conjunt de notes, que expliquen les característiques d’allò designant per concepte. Ésser humà animal racional
Ésser viu: organisme amb capacitat de creixement, dotat de metabolisme, capacitat de reproducció, responen a estímuls externs i que mor.
La intenció d’un concepte és el conjunt de totes les notes o característiques definitories d'allò determinat per aquest. L’extensió d’un concepte és el conjunt de tots els possibles “objectes” als quals pugui ser aplicat el concepte.
1.3 Les teories de la veritat
La varietat consisteix en l’adequació o no del judici, entre allò que s'expressen i sobre què s’expressa. El judici s’expressa mitjançant proporcions ( enunciats falsos que poden ser certs o falsos). El judici és l'acte del pensament pel qual afirmem o neguem un estat de cosas en el món. Cada teoria sobre la veritat justifica de manera diferent com són les coses, és un camí diferent per descobrir el món. Hi ha diferents camins per arribar a la veritat.
A. La teoría de la correspondencia
Una proporció (enunciat) és verdader si està d’acord (es correspon) amb la realitat, amb fets constatables. La neu és blanca Aquesta poma és verda
Aquest criteri mostra un seguit de problemes:
“Blanca” pot tenir molts sentits diferents alhora, diferents per a diversos individus (pot haver molts blancs)
“Verda” es pot referir a “no madura”, o al color. També es caldria definir que es madur.
La veritat com a correspondència ho és fins que els fets ho desmenteixen
B. La veritat com a coherència
Una proposició o enunciat és verdadera si s’ajusta (és coherent) amb la resta de proposicions que es consideren veritables (llibres, especialistes…). Exemples:
Aquest mag doblega les culleres amb la mirada: és fals perquè una mirada no transmet energía mecànica, cap manual de medicina recull aquesta capacitat humana i els metalls necessiten una pressió determinada per ser doblegats.
La canonada es va esbotzar perquè es va gelar l’aigua que hi havia dins: es vertader perquè l’aigua augmenta de volum quan es gela, som a l’hivern i la canonada passa per l’exterior de la casa.
C. La teoria pragmàtica
Una proposició és veritable si té efectes pràctics positius per a qui la sosté.
Ex: si prenc llet y em senta bé és veritable però si em senta malament és falsa.
Adequació vol dir sostenir aquesta afirmació és adequat per a un fi.
Ex: uns patins son adequats per al gel però no per al ciment
La veritat no és una característica immutable de les proposicions, sinó canviant; durant un temps siguin veritables i durant un altre no o depenent de la persona. Considerem veritables les creences que ens van bé.
D. La veritat com a evidencia
Un enunciat és verdader si la negació d’allò que afirma ens portaria a una contradicció ( no pot no passar allò que enuncia). Es tracta sobretot de principis matemàtics i lògics:
«Un triangle té tres costats»«2+2=4»«El tot és més gran que les parts»
Hi ha tres principis lògics bàsics que són evidents i s’apliquen a tot allò que existeix.
Principi d’identitat: A=APrincipi de no contradicció: A ǂ no A
Principi del terç exclòs: A o no A
1.4 Les actituds davant el coneixement
A. L’escepticisme
Significa mirar atentament, examinar minuciosament. Hi han dos graus d'escepticisme:
A.1 L’escepticisme radical
Afirma que l’home no té cap capacitat d’adquirir cap coneixement. Segons Pirró és del tot impossible adquirir el coneixement de cap objecte perquè només podem captar les aparences i no les coses mateixes-> Diferents opinions. Y el millor és la suspensió del judici, és a dir, no pronunciar-se sobre res. L’escepticisme és autocontradictori perque si algú afirma que no es pot coneixer ni afirmar res, ja està afirmant alguna cosa.
A.2 L’escepticisme moderat
Creu també que és impossible adquirir cap coneixement però és perquè el que no tenim és un criteri definitiu de saber quan les nostres afirmacions son veritables i quan no ho són. Mai sabrem si les nostres creences son certes o no però està justificat sostenit algunes opinions en lloc de les seves contràries. Filósòfic més important: David Hume
B. El dogmatisme:
És la posició contraria a l’escepticisme. S’utilitza en religió (cristiana) per referir- se a que aquella doctrina és totalment veritable, ja que se la considera revelada per Déu. Accepta sense cap mena de crítica que l’ésser humà pot adquirir la veritat absoluta. La persona dogmática te intolerancia cap a les opinions oposades ja que està convençut de la seva veritat.
C. El relativisme:
Són aquelles posicions que consideren que es pot arribar a coneixements veritables, però no són vàlids ni per a tots el subjectes ni per a tots els temps. Hi ha tres tipus:
C.1 El relativisme individual o subjectivisme:
La veritat pot ser diferent per a cada persona. Defensada per sofistes.
C.2 El relativisme social o cultural:
Cada societat o cada cultura té el seu propi sistema de veritats.
C.3 El relativisme històric:
Defensa que cada época històrica té el seu sistema de veritats (avui si, demà no). Un dels defensors va ser Oswald Spengler i pensa que cada època és una unitat tancada que es desenvolupa i mor sense cap relació amb els altres. Veritats amb una humanitat determinada.
D. Criticisme
Qualsevol posició que abans d’afirmar que una cosa és veritable o falsa, analitza la raó humana per tal de veure que té capacitat d’accedir a tal coneixement i en quines condicions pot fer-ho. Immanuel Kant va ser un filòsof. El que fa és analitzar la seva manera de conèixer i els seus límits. La raó humana pot tenir un coneixement objectiu amb una realitat com a objecte de coneixement. La realitat objectiva es aquella que s’ha adaptat a les nostres estructures cognitives. Va arribar a la conclusió que podem conèixer la realitat però la realitat fenomènica, és a dir, la que se’ns manifesta a nosaltres.