Almirall i Lo catalanisme (1889): el particularisme català
Almirall i Lo catalanisme (1889)
El 1889, a partir d'experiències i de l'específica reflexió doctrinal, Almirall publica Lo catalanisme, on establia les bases ideològiques d'un catalanisme progressista. El llibre exposa la seva concepció del particularisme català, que havia de ser el motor de desenvolupament de Catalunya i de la regeneració d'Espanya. Per això calia impulsar una forta tasca d'agitació cultural, al marge de les institucions oficials, i fundar una organització política interclassista amb capacitat per intervenir en les eleccions.
Bases i límits del projecte d'Almirall
És a dir, el projecte d'Almirall passava per modificar l'organització de l'Estat espanyol per reconèixer la personalitat pròpia de Catalunya, el particularisme. No és un ideari independentista, però buscava que la burgesia catalana trenqués la seva relació amb els partits espanyols. Aquestes eren les bases ideològiques d'un catalanisme progressista que concebia el particularisme català com el motor del desenvolupament de Catalunya i de la regeneració d'Espanya.
Per aconseguir aquests objectius, segons Almirall, calia impulsar una forta tasca d'agitació cultural, al marge de les institucions oficials, i fundar una organització política interclassista que esdevingués una força amb prou capacitat per intervenir en les eleccions i derrotar el caciquisme i l'oligarquia restauracionista en el camí cap al federalisme. La proposta progressista d'Almirall, però, aviat es va demostrar inviable en el context del període i va anar perdent suports.
La renúncia a l'anticlericalisme republicà i la moderació en matèria de reformes socials no serien suficients per atraure una burgesia que veia massa republicà el programa polític d'Almirall i que mantindria la seva adhesió a la Restauració i als partits dinàstics quan, el 1891, s'imposés el proteccionisme econòmic. A més, el catalanisme, en aquesta primera fase, no havia estat capaç de crear una base social suficient per esdevenir una força política operativa i alternativa, ja que la burgesia seguia lligada al sistema restauracionista i les classes populars encara donaven un cert suport al republicanisme i començaven a desplaçar la seva mirada cap als incipients moviments obreristes —socialista i anarquista—.
D'aquesta manera, el Centre Català acabaria desapareixent a mitjans dels anys noranta i la influència d'Almirall dins del catalanisme esdevingué cada cop més feble.
El 1889, a partir d'experiències i de l'específica reflexió doctrinal, Almirall publica Lo catalanisme, on establia les bases ideològiques d'un catalanisme progressista. El llibre exposa la seva concepció del particularisme català, que havia de ser el motor de desenvolupament de Catalunya i de la regeneració d'Espanya. Per això calia impulsar una forta tasca d'agitació cultural, al marge de les institucions oficials, i fundar una organització política interclassista amb capacitat per intervenir en les eleccions.
És a dir, el projecte d'Almirall passava per modificar l'organització de l'Estat espanyol per reconèixer la personalitat pròpia de Catalunya, el particularisme. No és un ideari independentista, però buscava que la burgesia catalana trenqués la seva relació amb els partits espanyols. Aquestes eren les bases ideològiques d'un catalanisme progressista que concebia el particularisme català com el motor del desenvolupament de Catalunya i de la regeneració d'Espanya. Per aconseguir aquests objectius, segons Almirall, calia impulsar una forta tasca d'agitació cultural, al marge de les institucions oficials, i fundar una organització política interclassista que esdevingués una força amb prou capacitat per intervenir en les eleccions i derrotar el caciquisme i l'oligarquia restauracionista en el camí cap al federalisme. La proposta progressista d'Almirall, però, aviat es va demostrar inviable en el context del període i va anar perdent suports. La renúncia a l'anticlericalisme republicà i la moderació en matèria de reformes socials no serien suficients per atraure una burgesia que veia massa republicà el programa polític d'Almirall i que mantindria la seva adhesió a la Restauració i als partits dinàstics quan, el 1891, s'imposés el proteccionisme econòmic. A més, el catalanisme, en aquesta primera fase, no havia estat capaç de crear una base social suficient per esdevenir una força política operativa i alternativa, ja que la burgesia seguia lligada al sistema restauracionista i les classes populars encara donaven un cert suport al republicanisme i començaven a desplaçar la seva mirada cap als incipients moviments obreristes —socialista i anarquista—. D'aquesta manera, el Centre Català acabaria desapareixent a mitjans dels anys noranta i la influència d'Almirall dins del catalanisme esdevingué cada cop més feble.