Anàlisi d'Antígona d'Espriu: El Lúcid Conseller i el Sacrifici
COMENTARI
(El Lúcid Conseller a l'amic)
Em reservaré el que penso i et recomano que facis el mateix. Els altres ratificaran la condemna d’Antígona.
Aquest fragment objecte d'anàlisi pertany a la segona edició d'Antígona, escrita el 1964. Se situa al final del tercer acte, dins del palau reial i davant del govern de Creont. Antígona ha estat conduïda pels guardes després de desobeir la llei i els consells de Tirèsias, sepultant de nit al bosc de Tebes el seu germà Polinices amb l'ajuda d'Eumolp.
Antígona s'ofereix en sacrifici, en un acte heroic, pel bé del seu poble. La seva actitud de perdó i tolerància és una lliçó moral contra la tirania, que entén el poder com la institucionalització de la venjança i de l'odi. S'esmenta una correlació metafòrica entre la tragèdia tebana i l'Espanya franquista de la immediata postguerra.
En aquest fragment, destaca la intervenció d'un personatge anomenat Lúcid Conseller, introduït per Espriu en la darrera versió de la tragèdia grega. Aquest personatge se situa al marge del temps de l'obra, com es fa evident per les seves reflexions, el to de les seves paraules i el llenguatge, diferent al dels altres personatges. És crític, irònic i distanciador. La seva visió converteix l'acte tràgic d'Antígona en un sacrifici estèril, sense salvació possible. Espriu li atorga el paper modern i actualitzat del Tirèsias clàssic. Mitjançant aquest personatge, Espriu matisa les seves opinions, posant en dubte el valor del sacrifici d'Antígona: «Em reservaré el que penso i et recomano que facis el mateix. Els altres ratificaran la condemna d'Antígona.»
Creont està despatxant afers de govern amb els seus consellers. Apareix el Lúcid Conseller, que fa un paper similar al d'Eumolp: el de contrapunt als altres personatges, desvetllant la part més fosca de les intencions humanes. També sorgeixen els primers problemes de Creont: la solitud del poder, que comparteix amb la seva dona, Eurídice, i les desavinences amb l'endeví Tirèsias. Aquest pronostica futurs mals a la ciutat de Tebes si Creont no ordena enterrar el cos de Polinices com mana la tradició. Assabentats de l'acció d'Antígona, la gent del poble s'ha posat al seu costat i acompanya la princesa i l'esclau Eumolp, els quals són duts al palau per la guàrdia.
Davant Creont, es produeix un duel dialèctic entre Creont i Antígona. Com apunta el Lúcid Conseller, l'opinió dels altres consellers és que Antígona ha de complir la pena màxima. Finalment, la princesa és condemnada i marxa cap al seu destí acompanyada d'Eumolp. Aquí acaba l'acció. Espriu deixa de banda la mort lenta i agònica d'Antígona de la tragèdia clàssica, centrant-se en la determinació de la princesa i l'assumpció del seu destí.
En conclusió, aquest fragment dóna veu a Antígona, que, presentada a l'autoritat pels guardes, defensa la seva actitud contrària a la llei dels homes com un sacrifici personal i voluntari en bé de la pau, la concòrdia i el perdó.