Anàlisi del poema "Assaig de càntic en el temple" de Salvador Espriu

Anàlisi d'Assaig de Càntic en el Temple de Salvador Espriu

"Assaig de càntic en el temple" és un poema de Salvador Espriu datat l'any 1954, i inclòs en el llibre "El caminant i el mur". L'autor va néixer l'any 1913 i es va veure obligat a exiliar-se a causa de la dictadura. Va patir un exili interior, ja que es va quedar a Catalunya. En aquest poema se'ns parla d'aquest exili interior, el mateix moment en què el poeta es va convertir en un poeta civil. La veu d'Espriu durant el poema és crítica i el que fa és dir-nos a través del poema les imperfeccions del país. Per tant, apareix en el poema la col·lectivitat, el país i el que critica Espriu: les mancances, imperfeccions d'aquest col·lectiu i del país relacionat: Espanya.

Es tracta d'un poema directe i per això inicia el poema amb una interjecció "oh!" que remarca el to de queixa que encarnarà. El que és interessant, és que aquest to de queixa de l'autor no fa desaparèixer en cap moment la càrrega emotiva de la qual es lamenta, ja que parla de la seva terra. La causa del seu cansament la veiem en els adjectius del segon vers, que destaquen atributs de la seva terra. Una terra covarda, vella i salvatge, que li provoca un cansament màxim. Davant d'aquestes imperfeccions el poeta tan sols desitja allunyar-se d'elles i fugir, lluny. Si fos pels desitjos del poeta, ell s'allunyaria nord enllà, perquè el nord condensa tots aquells valors que hauria de tenir un país model, perfecte. Uns valors apareixen en els versos següents, concretament el cinc, sis i set. Aquests valors són la netedat, la noblesa de l'esperit, la cultura refinada amb una estabilitat econòmica model, amb llibertat i amb energia d'aquells que es troben desperts i finalment la plenitud de la felicitat, és a dir, una terra feliç. Com podem observar, tots aquests valors resulten antònims a les imperfeccions mostrades inicialment de la seva terra. Aquesta antinímia és la que provoca a l'autor les ganes de fugir del lloc on es troba. Seguidament apareix la congregació i els germans, és a dir, aquells que s'han aplegat al temple per escoltar la veu del poeta. Aquests, censuren l'actitud que pren el poeta de fugir de les seves terres, el censuren bàsicament per decidir marxar i oblidar totes les responsabilitats que li pertanyen en aquest lloc. Per a descriure-ho, utilitza el temps condicional, que fa evident que es tracta tan sols d'un assaig, d'aquí el títol del poema. Tot el que descriu és el que desitjaria realitzar, però es decanta per no fer-ho. Com veiem a continuació, s'elimina l'ús del condicional i es torna al present de l'acció. Per tant, ens fa entendre que aquesta segona part sobre la congregació, tan sols ha sigut una frontissa entre la primera i la tercera part. Finalment, en la tercera part, l'autor inicia el desenllaç. El jo poètic s'identifica amb els trets definidors de la terra així com el col·lectiu.

Això és el que li fa prendre la decisió de no fugir i de no complir la seva acció. Aquest assaig de càntic que realitza com a poema, tan sols li serveix per verbalitzar totes les seves inquietuds i vergonyes, que comparteix amb el col·lectiu. I l'única cosa que fa possible la identificació del poeta amb la terra, és l'estimació que té cap a ella. Aquesta estimació també fa possible la identificació amb les imperfeccions. Un amor que assimila amb dolor, un dolor que li provoca haver de reconèixer les imperfeccions de la seva terra. Uns defectes que ja no són de la terra, sinó que són en la pàtria. Considera com a pàtria, tan sols un conjunt; amb defectes. Per últim, torna a repetir algunes imperfeccions d'aquesta pàtria estimada, com per exemple bruta, trista i dissortada. En aquests tres adjectius observem una gradació, ja que l'últim engloba totes les característiques de la pàtria. Una pàtria sense cap tipus de sort, i per tant, dissortada. I a més, aquesta sèrie d'adjectius, tenen una sinonímia amb els primers tres adjectius que l'autor ens va mostrar com a imperfeccions de la seva terra.

Pel que fa a l'estructura del poema, és una sèrie de vint versos d'una mètrica irregular, i sense cap tipus de rima. Tots els versos són lliures, ja que no regeixen cap estructura fixa. El fet de comentar l'estructura del poema després de l'anàlisi, es pot destacar en la manera com Espriu distribueix els dinou adjectius. Es tracta d'una distribució estudiada. Com hem observat, s'inicia parlant d'unes imperfeccions de la terra: covarda, vella i salvatge. Aquests adjectius tenen una sinonímia amb els adjectius finals: pobra, bruta, trista i dissortada. Però aquest conjunt, mostra una antinímia amb els adjectius centrals del poema, adjectius de la frontissa: noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Finalment, trobem tres adjectius dispersos, que completen aquests dinou adjectius i que a més, completen el significat del poema. Es tracta de: cansat, àrid i desesperat, els quals es refereixen a subjectes. L'adjectiu "cansat" ens mostra l'estat del poeta: "àrid", la qualitat de la terra i "desesperat", la característica que sent el dolor.

En resum, hem vist com el poema ens ha parlat sobre un país oblidat, tancat en si mateix i en una misèria cultural i econòmica. El poeta coneix tota aquesta informació gràcies al seu exili interior. Durant tot el seu poema, Espriu es queixa d'aquest país, de la seva covardia, perquè en cap moment ha sabut revoltar-se contra el poder de la dictadura, i mostra el descontentament sobre la salvatgeria de la pàtria, ja que es troba en un estat molt llunyà de l'ideal de civilització que hauria somiat l'autor juntament amb el col·lectiu.